MENU

31 març, 2011 Comentaris tancats a El plaer de la venjança Visualitzacions: 1395 Cinema Jep Soler













La venjança és un plat que es serveix fred. Potser sí, però deixa de ser divertit. Si esperes el moment apropiat per venjar-te poden passar dues coses: que ja hagis oblidat per què et vols venjar o que el teu enemic no et recordi i per tant no en gaudeixis. Per això cal actuar en …

El plaer de la venjança

La venjança és un plat que es serveix fred. Potser sí, però deixa de ser divertit. Si esperes el moment apropiat per venjar-te poden passar dues coses: que ja hagis oblidat per què et vols venjar o que el teu enemic no et recordi i per tant no en gaudeixis. Per això cal actuar en calent si el que volem és revenja. El problema és que segurament quan acabem no ens sentirem, tampoc, satisfets. Els que arriben a completar la seva revenja personal no es poden considerar més feliços quan han acabat, però tots ells creuen que ho han de fer perquè és l’únic camí que poden seguir. Així, doncs, només ens queda no venjar-nos. Acceptar el que ens ha passat, els errors o malifetes que els altres han comès amb nosaltres i tirar endavant. Però tampoc és divertit. Sort en tenim del cinema, que ens ajuda a apaivagar les nostres frustracions…

Tots vosaltres recordareu haver vist alguna pel·lícula que explica el procés venjatiu dels seus protagonistes. Ens arriben versions de tots els països del món amb nivells de violència ben diversa: Kill Bill, Taken, Les 7 jours du talion, Per qualche dollaro in più i un llarg etcètera. El gran exponent del tema és la trilogia del coreà Park Chan Wook, Simpathy for Mr. Vengeance, Old Boy i Lady Vengeance. Quan es van estrenar semblava que mai més veuríem una explicació tan cruel i sanguinària de com es pateix rebent, però sobretot, preparant una venjança. Doncs ens equivocàvem.

I saw the devil, traducció per al mercat anglès del darrer treball del coreà Kim Jee-woon (Dos hermanas) és una pel·lícula que supera totes les anteriors, tant per la violència de les seves imatges com pels litres de sang emprats. Comparteix amb Old Boy l’actor principal Choi Min-sik, que torna a rebre per totes bandes; i posa de nou a l’ull del huracà la violència que reben les dones a Corea, tema que també comparteix, des d’una perspectiva menys agressiva, Kim Ki Duk en alguns dels seus darrers treballs (Bin-jip i Soom).

La filmació és exquisida: una fotografia i una il·luminació que ens permet enganxar-nos a la trama sabent que estem gaudint d’un producte de primera qualitat. El guió, un pèl melodramàtic, però la pel·lícula necessita aquest registre per mantenir la història interessant. Partint d’un inici relaxat, Kim Jee-woon desenvolupa una xarxa de violència que va creixent fins a capgirar el sentit de la història. Arriba un moment en què l’espectador es plantejarà de quina banda està: del violador i assassí compulsiu o del seu perseguidor, el policia a qui ha matat la xicota. Tot torna a la normalitat i ens tornem a sentir segurs de no ser uns psicòpates quan s’acosta el final del film.

Un final molt encertat amb una metàfora repetida durant el metratge, la venjança no convenç ningú. Potser l’espectador, perquè ha gaudit durant més de dues hores d’un gran espectacle.

La venjança és un plat que es serveix fred. Potser sí, però deixa de ser divertit. Si esperes el moment apropiat per venjar-te poden passar dues coses: que ja hagis oblidat per què et vols venjar o que el teu enemic no et recordi i per tant no en gaudeixis. Per això cal actuar en …













Comments are closed.