No és per anar contracorrent ni per ser un snob, però Pa negre no em va convèncer. Fa pocs dies vaig tenir l’oportunitat de veure-la en DVD i em va decebre. No sé si és perquè hi tenia dipositades massa esperances o perquè tothom n’havia parlat tant i tant bé, però la pel·lícula d’Agustí Villaronga no em va fer el pes. Ja sé que la gran majoria de crítics en parlen meravelles i que s’ha endut un munt de premis, però la veritat no n’hi ha per tant.

És cert que els actors estan magnífics, sobretot el nen protagonista, Francesc Colomer, però amb això no n’hi ha prou. També em rendeixo davant de la recreació de la postguerra, però coincidireu amb mi que hi ha altres pel·lícules que ho han fet igual o millor, no? És obvi que la història de la Guerra Civil vista des del punt de vista d’un nen o adolescent sempre atrau l’espectador, però no recordeu que José Luis Cuerda ja va fer el mateix amb la magnífica La lengua de las mariposas (1999). Això sí, un dels grans mèrits de Pa negre és recuperar l’ambient i el llenguatge rural que s’ha anat perdent en les últimes dècades, però, reitero, amb això no n’hi ha prou. Almenys pel que fa a la pel·lícula, una altra cosa ben diferent és el llibre d’Emili Teixidor.

Evidentment, amb aquesta crítica, no vull desanimar aquells que encara no hagueu vist Pa negre. Jutgeu i opineu. Però, personalment, si voleu veure una emotiva pel·lícula sobre la Guerra Civil no us perdeu 13 Rosas (2007). No té el glamour ni el llarg currículum de premis de Pa negre, però és una història extraordinària.