MENU

16 agost, 2011 Comentaris tancats a Intel·ligència emocional: Bebo, Trueba, Mariscal Visualitzacions: 1402 Cinema Jep Soler













«A mí el futuro no me ha dado nada, tengo todas mis esperanzas puestas en el pasado.» (Rita) Jim Jarmush va dir, quan va estrenar Los límites del control, que volia trencar les expectatives dels espectadors a cada seqüència del film. Ho va aconseguir. El seu joc tenia un punt de partida guanyador, tots els …

Intel·ligència emocional: Bebo, Trueba, Mariscal

«A mí el futuro no me ha dado nada, tengo todas mis esperanzas puestas en el pasado.» (Rita)

Jim Jarmush va dir, quan va estrenar Los límites del control, que volia trencar les expectatives dels espectadors a cada seqüència del film. Ho va aconseguir. El seu joc tenia un punt de partida guanyador, tots els humans actuem per expectatives. Si creiem que una cosa ens pot agradar o ens sortirà bé ens hi llancem i al contrari, si les expectatives són baixes ens fem els mandrosos i esperem que la situació millori. Quan escollim anar al cinema també actuem d’aquesta manera. Llegim la sinopsi, mirem qui és el director, els actors… ho comparem amb els resultats anteriors i ens creem una opinió sobre quin pot ser el resultat final. Perquè, de fet, si sabem que la pel·lícula ens ha de decebre ja no fem l’esforç de pagar una entrada.

Chico & Rita va trencar completament les meves expectatives. La mirada de Trueba no m’acaba de fer el pes, els dibuixos de Mariscal no els conec prou per tenir-ne una opinió clara, més enllà del fabulós Cobi, i la història de l’Havana als anys cinquanta amb música cubana tampoc m’atreien prou. De totes maneres hi vaig anar. Els resultat, una meravella.

Des del primer moment ja veus que la cosa serà animada (el color envaeix la pantalla després de veure els patrocinadors en blanc i negre), un Chico envellit camina pausadament per l’Havana buscant el seu refugi –un pis poc moblat, una ampolla de rom i els records–, i el jazz cubà emplena l’oïda de ritme agradable i suau per viatjar cinquanta anys enrere i descobrir una harmònica història d’amor.

L’argument de Chico & Rita parteix de la vida del músic Bebo Valdés (autor de la banda sonora) amb algunes llicències per part dels guionistes per construir una trama senzilla i amb tots els ingredients necessaris: referències polítiques a la situació de Cuba per ubicar el moment històric, diversos estils musicals, amor i desamor, comèdia i drama, emoció per totes bandes, acció, violència, sexe, el somni americà, el racisme… Què més necessiteu? Ah, sí!! Els amants de la música hi reconeixeran Tito Puente, Estrella Morente, Charlie Parker, Nat King Cole… i els cinèfils, Marlon Brando, Humphrey Bogard…

Cal destacar-ne els detalls dels carrers de l’Havana i de Nova York, les persecucions en cotxe pels seus carrers, els balls sensuals dels protagonistes, el viatge oníric abans d’arribar a la terra promesa, les caigudes d’ulls, inoblidables, de la Rita i, sobretot, un final d’aquells de llagrimeta que obligarà, a molts de vosaltres, a afanyar-vos a netejar les restes de l’emoció abans no s’obrin els llums de la sala.

«A mí el futuro no me ha dado nada, tengo todas mis esperanzas puestas en el pasado.» (Rita) Jim Jarmush va dir, quan va estrenar Los límites del control, que volia trencar les expectatives dels espectadors a cada seqüència del film. Ho va aconseguir. El seu joc tenia un punt de partida guanyador, tots els …













Comments are closed.