Que Camacho en prengui nota

Fa una setmana, en l’inici d’aquesta secció, la rivalitat sobrenatural entre el Barça i el Madrid ja em va servir d’excusa per parlar de The Damned United. Avui, més futbol i amb una altra cinta que podria haver estat inspirada –si més no en la meva malaltissa ment– en els duels entre els demoníacs galàctics de Mou i els herois blaugrana, sobretot en el gran partit final pel títol de la supercopa xinesa (sic).
En tot cas, a Shaolin Soccer, no hi hauria d’haver res d’això. És, simplement, una comèdia d’arts marcials, eclèctica i freak que barreja influències que van des de Son Goku fins a Bruce Lee. Tot i que el guió és un barrija-barreja de fantasia oriental i conte de fades més gastat que els discursos de José Montilla en la Festa de la Rosa, el film encara és considerat a Hong Kong un dels millors de tots els temps i amb els anys el seu estatus d’obra de culte s’ha mantingut a la resta del món. A Espanya ni tan sols es va estrenar però ni falta que fa. A internet, legalment o per tocar els pebrots a la ministra, es pot veure tot. Esteu avisats.
La idea, per si hi ha algun entrenador que em llegeix, és aplicar les virtuts del kungfu, i també del tai-xi (què carai), al futbol. Tota la pesca acaba, com ha de ser, amb un gran combat o partit final, com vulgueu dir-ne, entre els bons i els dolents, un equip dirigit per un gran aprenent de Mourinho, que no dubta a recórrer a la màgia negra i a la violència gratuïta contra el rival per tal d’endur-se la victòria. En els millors moments d’aquest gran partit, el director i principal protagonista, Stephen Chow, no escatima escenes amb grans dosis de violència.
La gràcia i originalitat de tot plegat és veure com una colla de monjos shaolins fan el saltimbanqui mentre porten el futbol a la quarta dimensió. El seleccionador xinès, el mític José Antonio Camacho, té, doncs, matèria primera de sobres per triomfar.