En una escena memorable de Six feet under un grup de freaks es reuneixen per acomiadar un dels seus amics a la funerària Fisher & Sons que ha mort enterrat sota una pila de còmics. Nate Fisher i Federico se’ls miren amb incredulitat. Com pot, tot aquell grup de gent d’entre trenta i quaranta anys, estar tan unit pels còmics, les pel·lícules de sèrie B i la música bastarda?

Els Bastards som una mica així. Aliats per passions adolescents ens reunim en línia, debatem diferents temes, ens expliquem les pel·lícules que ens han agradat i les que no i a vegades fins i tot ens enfadem, ens insultem i donem cops sobre la taula per temes delicats com per exemple les votacions per les millors pel·lícules del 2011.

Aquest any alguns Bastards han sigut significativament valents i han votat films que altres crítics no haguessin votat mai. Parlem de títols com Resacón en las Vegas 2, Piranha i Insidious. Si mirem les puntuacions de l’IMDb, Resacón en las Vegas 2 tindria 6,6 punts de 10, Piranha 5,8 i Insidious 6.8. O sigui, entre un suficient i un bé alt. Tan errats estan els nostres crítics Bastards? Com és que s’atreveixen a puntuar films que no arriben a l’excel·lència? Què diria la crítica ben pensant catalana, la de Dirigido por… o la de Cahiers du Cinema?

Els Bastards som així. Ens emocionem amb films que potser a altra gent no agraden. I poc ens importa el que pensen els demés. Llistes i més llistes de pel·lícules que surten cada any converteixen la passió del cinema en un simple joc matemàtic i maniàtic per veure quina és la número 1, la número 2 i la número 3. Com va dir fa anys Terry Eagleton, les arts no es poden posar mai dins dels paràmetres lògics de la ciència. Dir que una pel·lícula té més punts que una altra és una pèrdua de temps, una ruqueria i un acte de violació artística, tot i que, per raons pràctiques i per petició dels fans, ho hem de fer.

Considerem ara que un crític està disposat a col·locar Els barrufets 3D com a millor film a la llista del 2011. Tampoc és tan dolenta (l’IMDb li dóna 5,3 punts) i, a més, ha fet passar una bona estona a un munt de nens a qui encanten els barrufets. Segurament la crítica convencional hauria censurat l’insòlit crític. Li diria «com t’hi atreveixes…?», es riuria d’ell sense contemplacions i el convertiria en un pària enviant-lo a l’Antàrtida amb La Cosa perquè no escrivís ni una ressenya més a la seva vida.

I què passa amb els Bastards? Si la pel·lícula s’hagués anomenat Els barrufets caníbals 3D, el politburó bastard (hipotètic, és clar)  l’hauria acceptada?: entra en els paràmetres de festí de sang, ressaca, fetge i sexe barrufet. Però què hauria passat amb Els Barrufets 3D? Som prou valents per col·locar a les nostres llistes una pel·lícula infantil irreverent? Ens atrevim a trencar els nostres paràmetres i prejudicis i fer-ho públic als fans? O tenim por de creuar els nostres propis límits?

Marcel Duchamp va dir fa un temps que l’home s’havia de contradir per evitar adaptar-se al seu propi gust. Contradir-nos sempre és bo per anar avançant. I els Bastards així ho farem, caigui qui caigui, més enllà de tota censura i freakisme convencional.

Tornem a Fisher & Sons. Nathan Fisher sap que els freaks reunits a la funerària viuen en un món semblant al poble dels barrufets. Aïllats dins d’una bombolla congelada en el temps de l’adolescència mantenen un vincle especial entre ells. Són feliços amb les seves ruqueries i freakades. I n’estan orgullosos.

Sigueu atrevits i desafieu l’status quo. No feu cas de llistes ni de crítics convencionals. Gaudiu d’Insidious, Piranha, Els barrufets 3D i de Resacón en Las Vegas 2. Potser no us agradaran i les criticareu violentament.

I què?