MENU

1 febrer, 2012 Comentaris tancats a Assaig sobre la memòria Visualitzacions: 916 Cinema Jep Soler













L’any 1906 Alois Alzheimer va publicar un cas, el de la senyora Auguste D, de cinquanta anys, amb una demència senil prematura, amb unes característiques especifiques que la diferenciaven d’altres demències. A partir d’aquell moment tots els casos de demència que es desenvolupaven segons el patró marcat per aquest neuròleg alemany rebien, i reben, el …

Assaig sobre la memòria

L’any 1906 Alois Alzheimer va publicar un cas, el de la senyora Auguste D, de cinquanta anys, amb una demència senil prematura, amb unes característiques especifiques que la diferenciaven d’altres demències. A partir d’aquell moment tots els casos de demència que es desenvolupaven segons el patró marcat per aquest neuròleg alemany rebien, i reben, el seu nom.

Arrugues, basada en el còmic del mateix nom de Paco Roca (1969), dibuixant nascut a València que va aconseguir amb aquesta obra el Premi Nacional de Còmic, és una petita classe pràctica sobre la malaltia d’Alzheimer. Els seus protagonistes són persones de la tercera edat que viuen en un geriàtric. Aquesta és l’explicació políticament correcta, perquè quan s’acaba de veure el film es diria que la pel·lícula és la història d’unes persones de la tercera edat abandonades per la família i aparcades en un institució sanitària.

La pèrdua de memòria, l’oblit, el món en què conviuen les persones que no saben on són, que no saben qui els toca ni qui els parla, que no reconeixen res del seu passat, que tenen sort dels records infantils… tot això ho trobareu a Arrugues.

La història no se centra únicament en l’Alzheimer, també s’interessa per la soledat i per la vellesa. Aquesta etapa de la vida en què es pensa que les persones no són productives per la societat, en què les persones grans creuen que fan nosa, que no serveixen per a res, aquella edat en què la soledat només s’emplena amb els records. Ara bé, i quan els records no apareixen?

Arrugues s’estructura com una pel·lícula de temàtica penitenciària, més a prop de Cadena perpètua que de Celda 211. Comença la història amb un “crim”, l’oblit permanent de l’Emili, i una condemna, cadena perpètua en un geriàtric. Allà l’Emili coneix en Miguel, el seu company d’habitació, capaç d’aconseguir tot el necessari, recaptador de favors i guia hospitalari. La relació entre els dos companys ens portarà a viure una fuga com la d’Algú va volar sobre el niu del cucut, a riure amb situacions quotidianes, a plorar amb una gran història d’amor, i a pensar. Sobretot pensar en el futur i en el present. En com volem viure i en com volem envellir.

Us puc assegurar que els personatges d’Arrugues són inoblidables, i us recorden constantment que no us heu d’oblidar dels vostres familiars més grans. El film també ens sentencia: «Tots ens farem vells.»


«Arrugues» o el purgatori dels desnonats

Us parla Bob Merrick,

No es pot entendre l’adaptació al cinema del còmic Arrugas, de Paco Roca, que comenta el bastard Jep, sense aturar-se un moment en el treball de paper; el magnífic, honest i colpidor còmic que serveix per fer l’adaptació cinematogràfica. I no es pot entendre sense la forta càrrega emocional que es trasllada ja des de les seves vinyetes, pausades, tranquil·les, sense estridències i amb uns diàlegs que es mouen entre la naturalitat i la poètica. Editat per Astiberri, tot i que primer es va publicar a França,  Arrugas va ser seleccionat com un dels millors vint còmics del 2008, quan va guanyar el Premio Nacional del Cómic i, el 2009, va obtenir el premi a la millor obra i al millor guió en el Saló del Còmic de Barcelona. Abans d’entrar a comentar-lo, però, una pinzellada del seu autor. Francisco José Martínez Roca (València, 1969), Paco Roca, va començar a Kiss Comix i El Víbora, i, juntament amb Juan Miguel Aguilera -company de Kiss Comix-, va crear Road Cartoons, un projecte en què barreja el dibuix i el 3-D. Dibuixant de línia clara, influenciat per Tintín i Mortadelo i Filemón, va quedar impactat pel gran Frank Miller -i qui no-, i, des de llavors,  ha bastit una obra coherent, emocionant i innovadora. Després d’Arrugas, s’ha de mencionar el seu també magnífic treball Las calles de arena.

El que sorprèn d’Arrugas és que s’atura a parlar sobre la malaltia d’Alzheimer, cosa que segurament el fa encara més innovador dins el seu gènere. I encara més quan el mateix Roca confessa en una entrevista que ha recorregut centres de la tercera edat per documentar-se i escriure el guió. El dramatisme encara és més sagnant pel fet que el personatge d’Emilio, el protagonista, s’inspira en el pare d’un amic de Roca, i el de la senyora que es passa el poc temps que li resta de vida a la finestra, pensant que va en tren, també està basat en una persona real que es va trobar en una residència. Al marge de la sensibilitat amb què aborda el tema -una sensibilitat que neix de l’honestedat que demostra l’autor-, no ens enganyem, ens trobem davant d’una obra terrorífica. De fet, el relat és una història en què no existeix la victòria davant la malaltia, només el trànsit de viure-la amb dignitat, especialment per a aquells que veuen com la persona coneguda, estimada, es va esvaint, perdent. L’exemple seria un disc dur que s’anés esborrant, o millor encara, on tota la informació, és a dir, la personalitat, s’anés barrejant. Hi ha un moment extraordinari en aquest conte de terror, que és la mirada de dos personatges a una escala que porta a la planta superior, on van a parar els que tenen malalties mentals degeneratives greus. Una planta que el protagonista encara amb punts de lucidesa veu com un desti inapel·lable. Poques vegades una vinyeta ha provocat tanta emoció i, a la vegada, terror. El resultat de tot això, de la malaltia, serà, finalment, un persona totalment diferent. L’Alzheimer és, de fet, la mort en vida, i la impossibilitat, de moment, d’acomiadar-se definitivament de l’ésser estimat, perquè encara en queda la carcassa, l’envoltori. Això és el que retrata Paco Roca en un còmic que, com la pel·lícula, no deixa de ser un mirall que potser ens pot retornar la imatge a alguns de nosaltres en un futur. Això, i la distància que ens separa de la família, que no sap com abordar una malaltia com aquesta.

Un vell ancià, doncs, que va morint per dins, i un altre que, sense família, amb el cap ben clar, intenta no tornar-se boig dins d’aquell infern d’homes i dones, sols, que emplenen com bestiar desestimat aquestes residències que, qui sap, ens esperen a tots. Un canviarà de planta, derrotat per la malaltia, però absent de tot, en un altre món; l’altre ancià, i aquí hi ha el doble sentit terrorífic del relat, es quedarà on és, però terriblement lúcid respecte a tot el que passa al seu voltant. No hi ha victòria, doncs, amb el pas del temps. Només ens queda viure.

L’any 1906 Alois Alzheimer va publicar un cas, el de la senyora Auguste D, de cinquanta anys, amb una demència senil prematura, amb unes característiques especifiques que la diferenciaven d’altres demències. A partir d’aquell moment tots els casos de demència que es desenvolupaven segons el patró marcat per aquest neuròleg alemany rebien, i reben, el …













Comments are closed.