«Ara tothom mira les pel·lícules en les petites pantalles del mòbil. Jo ho faig, en canvi, en la gran pantalla. La del meu Ipad.» Aquest acudit de Billy Cristal va ser un dels més celebrats en la gala dels Oscar de fa uns dies. Una nit que es va vestir de «retro» més que mai i que va tenir el punt culminant d’homenatge al cinema clàssic de Hollywood amb el premi a la millor pel·lícula a The artist. Les grans cortines vermelles amb rivets daurats, tot el gran teatre on es feia la gala, recordaven els grans cinemes de sempre, els temples on millor s’ha gaudit del setè art. L’acudit de Cristal ironitzava sobre els temps moderns del cinema, que encara es continua projectant en grans pantalles, però que ja des de fa uns quants anys té bona part de les seves sortides, i, per tant, dels ingressos, en la televisió, en les pantalles dels ordinadors i, és clar, dels mòbils i de les tauletes.

La tecnologia ha avançat molt i les grans pantalles modernes de televisió permeten gaudir molt bé del cinema a casa, però, digueu-me nostàlgic, la projecció d’un film en una sala fosca continua essent un dels grans plaers d’aquest món. Si la pel·lícula és una producció recent gaudirem de la imatge i del so com mai, però la sensació no serà menor si es tracta d’un film en blanc-i-negre dels anys trenta o quaranta. Si la còpia és bona, veurem que la qualitat de la imatge d’aquells films no tenia res a envejar als d’ara. A més, aquelles sí que eren pel·lícules pensades només per a la gran pantalla, no hi havia problema a fer grans plans generals i no s’abusava dels plans mitjos –més pensats per a la televisió– com passa sovint ara. Tot plegat són arguments prou potents per no plantejar-se veure una pel·lícula en un trist monitor d’ordinador, en la «gran pantalla» d’una tauleta i menys en la d’un mòbil, ni que disposi de l’última tecnologia.