MENU

7 març, 2012 Comentaris (1) Visualitzacions: 1202 Sèries Jordi Dorca













Boardwalk empire és, sense cap mena de dubte, una de les millors sèries (per no dir la millor) que es pot veure en aquests moments a la televisió mundial. Ja en la primera temporada sortia amb l’avantatge dels tres reclams que l’acompanyaven: un d’ells, potser el més important, era la participació de Martin Scorsese compartint …

«Boardwalk empire 2»: encaminada a ser un clàssic

Boardwalk empire és, sense cap mena de dubte, una de les millors sèries (per no dir la millor) que es pot veure en aquests moments a la televisió mundial. Ja en la primera temporada sortia amb l’avantatge dels tres reclams que l’acompanyaven: un d’ells, potser el més important, era la participació de Martin Scorsese compartint amb Terence Winter la funció de productor executiu; l’altre, la presència a la sèrie d’actors i actrius consagrats (i alguns brillants) com ara Steve Buscemi, Michael Pitt, Kelly Macdonald i Michael Shannon, i el darrer, l’increïble pressupost que té (només el capítol pilot dirigit pel mestre Scorsese va costar 18 milions de dòlars).

Aquests punts van fer que Boardwalk empire sortís amb unes expectatives molt altes que no es van acomplir per a tothom de la mateixa manera: alguns li retreien manca de ritme, d’altres deien que la sèrie es preocupava més d’escenografies espectaculars que de lligar una trama consistent, o la trobaven excessivament lenta i li criticaven la reiterativa fixació en personatges excessivament tediosos que prenien ritme a la trama; però molts d’altres, entre els quals em compto jo mateix, la veiem com una gran sèrie que podria esdevenir un clàssic de la televisió contemporània.

Tot i que la primera temporada va ser més que satisfactòria, la trama reclamava més elements de les pel·lícules clàssiques del gènere gangsteril; per entendre’ns, la sèrie plantejava perfectament com era Atlantic City als anys de la prohibició, aquest the world playground pensat per satisfer tots els hedonistes famèlics de plaer que s’hi volguessin acostar, però potser no plantejava prou bé la cruesa del món de les bandes de l’Hampa.

Atlantic City la dirigeix Nucky Thompson, un polític que exerceix de facto com el cap mafiós de la ciutat aprofitant la seva situació. «If you wanna be a gangster in my town, you will pay for the privilege» és la frase de capçalera de Nucky Thompson, un personatge dibuixat com un poderós triomfador, que viu en hotels luxosos i que assisteix a grans festes. Tot sabem del que és capaç (extorsió, assassinat, corruptela, falsificació de vots…) però no li veiem la crueltat que se suposa a algú que per arribar a la seva posició no li pot tremolar en cap moment el pols. A Nucky fins i tot la vida familiar li funciona certament bé, ha trobat la companyia amb Margaret Schroeder i ordena la seva vida a l’entorn d’una família, i així supleix els traumes paternofilials que va tenir durant la infantesa.

Però la primera temporada acaba amb una reunió de prohoms inquietant i intuïm una traïció orquestrada pel Comodoro, el germà de Nucky (Eli) i el seu fill adoptiu, Jimmy Darmody. Aquest fet ens porta directament a una segona temporada trepidant en què tots els elements de les grans pel·lícules del gènere es mostren als ulls de l’espectador, la sèrie guanya cruesa, intrigues i ritme i s’encamina a ser, ara sí, un referent del gènere.

En aquesta segona temporada trobarem temes essencials com ara l’ascens d’un personatge en el món del crim (al més pur estil Little Caesar, de Mervyn LeRoy), les dificultats per controlar una organització un cop ets a dalt, el descens a l’infern com el que James Cagney pateix a Els turbulents anys vint, conspiracions d’antics col·laboradors que se senten marginats (Eli actua com Frank Pentangeli a El padrí 2), nous elements que es preveu que seran distorsionadors com ara l’antic militant de l’IRA (Owen Slater), assassins indomables com ara Manny Horovitz (un Luca Brazzy sàdic i propietari d’una carnisseria), croats juristes en busca de justícia i un Elliot Ness amb un integrisme religiós que li va empedrant el camí a les clavegueres. Aquests elements característics del gènere (però també de les tragèdies clàssiques i de les obres de Shakespeare) han indicat a Winter el rumb per convertir Boardwalk empire en un referent del gènere.

De Terence Winter i els seus guionistes, en podem destacar, a part del coneixement dels grans elements del cinema negre de màfies i de les tragèdies clàssiques, la seva enorme capacitat de modular personatges i fer-los més que creïbles. Richard Harrow (Jack Huston), un mutilat de guerra que oculta la meitat de la seva cara rere una màscara, és potser el més brillant, però no podem passar per alt Nelson van Alden, Mickey Doyle, Gillian Darmody i el mateix Eli Thompson. Per la sèrie continuen desfilant també els joves gàngsters (Lucky Luciano, Al Capone i Meyer Lansky), que conspiren contra els veterans mafiosos com ara Arnold Rothstein, Johnny Torrio i Waxey Gordon, tots ells part de la història negra dels Estats Units, una història que va tenir també en aquells anys icones com ara el boxejador Jack Dempsey, un dels elements externs que apareixen aquesta temporada per acabar de contextualitzar una sèrie que acompleix l’enorme aposta que hi va fer l’HBO. Fantàstica!

Boardwalk empire és, sense cap mena de dubte, una de les millors sèries (per no dir la millor) que es pot veure en aquests moments a la televisió mundial. Ja en la primera temporada sortia amb l’avantatge dels tres reclams que l’acompanyaven: un d’ells, potser el més important, era la participació de Martin Scorsese compartint …













Un comentari a «Boardwalk empire 2»: encaminada a ser un clàssic

  1. […] és, doncs, un Il capo dei capi, una mena de Nucky Thompson (Boardwalk empire) contemporani a través del qual es canalitzen tots els negocis i el poder. Però a causa de la […]