MENU

15 març, 2012 Comentaris (4) Visualitzacions: 1282 Cinema Lluís Simon













En una de les habituals tertúlies físiques entre els il·lustres membres d’aquest nostrat moviment cinematogràfic, diguem-ne secta, que està revolucionant les xarxes socials es va posar sobre la taula (banyada en alcohol, tot s’ha de dir) alguns dels mites del setè art contemporani. Som gent que, com els protagonistes de la recent Midnight in Paris (Woody Allen), creiem i creurem que qualsevol …

Esport i cinema (VII): Quan l’esquaix era l’esport de moda

En una de les habituals tertúlies físiques entre els il·lustres membres d’aquest nostrat moviment cinematogràfic, diguem-ne secta, que està revolucionant les xarxes socials es va posar sobre la taula (banyada en alcohol, tot s’ha de dir) alguns dels mites del setè art contemporani. Som gent que, com els protagonistes de la recent Midnight in Paris (Woody Allen), creiem i creurem que qualsevol temps passat va ser millor. També tenim un punt de degenerats, que amb l’edat s’agreuja. Així tot el que es planteja ens acaba portant eternament als gloriosos vuitanta, que és quan el mite de la protagonista del segon plat, Sylvia Kristel (Emmanuelle pels amics), va arribar al seu punt àlgid. Mentre queixalàvem una pizza de pagès de botifarra negra i ratafaia (cadascú la seva) no vam desmentir el tòpic que els homes sempre acabem parlant del mateix, que és tan cert com aquell de les dones i els cotxes. Història d’O i Cal·lígula s’emportarien la medalla de plata i la de bronze en l’apartat de pornografia soft per a menors de 16 anys.

La xerrada, per definir d’alguna manera una discussió bastarda, ens va portar, a la llarga, a recordar com ens ho havíem fet cadascú de nosaltres a casa seva i en plena adolescència (o sigui amb les hormones en estat d’ebullició) per veure de matinada i d’amagatotis l’amiga Sylvia en plena acció. Alguns vam maleir que el pare (digueu-li ximple) es quedés també fins a la matinada palplantat a la televisió esperant el mateix que nosaltres. Com que no és un film per veure acompanyat del progenitor –potser ara la gent és més llibertina– ens havíem de fotre, per no dir una expressió més grollera. També hi havia qui planificava el dia D i emigrava estratègicament a casa dels avis conscient que anirien a dormir d’hora i la sagrada televisió seria per a ell i només per a ell.

Qui m’acusi d’aprofitar qualsevol excusa per barrejar ties bones i despullades amb l’esport, com de fet m’ha reclamat insistentment més d’un lector, que sàpiga que nosaltres som gent seriosa. Emmanuelle s’ha guanyat el seu tron en aquesta (fins avui) prestigiosa secció amb el partit d’esquaix més memorable que recordo. El tercer temps, com en diuen els de rugbi, és de traca i mocador.

8/10

En una de les habituals tertúlies físiques entre els il·lustres membres d’aquest nostrat moviment cinematogràfic, diguem-ne secta, que està revolucionant les xarxes socials es va posar sobre la taula (banyada en alcohol, tot s’ha de dir) alguns dels mites del setè art contemporani. Som gent que, com els protagonistes de la recent Midnight in Paris (Woody Allen), creiem i creurem que qualsevol …













4 comentaris to Esport i cinema (VII): Quan l’esquaix era l’esport de moda

  1. Paul Kersey ha dit:

    Misteriosament m’he vist reflectit en aquest post, sí… Certament, les meves eren anades planejades a casa dels avis (primer mirava el teleindiscreta per confirmar les hores de programació a la 2 de films com Emmanuelle, Història de O, i altres, i després trucava als avis dient que m’aniria bé quedar-me a dormir a casa d’ells per estudiar, adduint que a casa seva s’estudiava millor, i que estava més a prop de l’escola… ejem…). Els meus enyorats i estimats avis, s’anaven a dormir d’hora i em deixaven la tele per mi solet, un adolescent d’hormones desfermades. Ara, no recordo cap partit d’esquaix…

  2. MARC ha dit:

    I tant que recordo el partit d’esquaix. Memorable escena lèsbica després d’un suat matx

  3. Josep ha dit:

    Els meus records sobre aquesta pel·lícula no són dels anys 80, sinó de 1978, any en què es va estrenar a Girona. Jo tenia 16 anys i vaig comprovar que si hi anaves els dies de cada dia els porters dels cinemes feien els ulls grossos i no et demanaven el carnet. Va ser l’escalfada més brutal que he viscut mai en una sala de cinema. Una tarda memorable.

  4. Paul Kersey ha dit:

    Però a veure, l’escena important era la del post-partit, al vestuari, fotent-se la ma entre les cuixes… Pensava que era de tennis, o de volei, el partit… Això ha resultat ser una burda excusa per parlar d’Emmanuelle, ja ho veig… M’agrada!