MENU

5 abril, 2012 Comentaris (8) Visualitzacions: 2292 Sèries Anna Vilaró













Quan ens trobem davant d’una sèrie implorem que els personatges siguin duts als extrems, víctimes dels guionistes; que els facin evolucionar al llarg dels capítols sense presses innecessàries. Un cas emblemàtic és Walter White (Bryan Cranston), protagonista de Breaking bad (Vince Gillian). Walter White és un geni frustrat de la química. Tot i la seva …

De Walter White a Heisenberg

Quan ens trobem davant d’una sèrie implorem que els personatges siguin duts als extrems, víctimes dels guionistes; que els facin evolucionar al llarg dels capítols sense presses innecessàries. Un cas emblemàtic és Walter White (Bryan Cranston), protagonista de Breaking bad (Vince Gillian).

Walter White és un geni frustrat de la química. Tot i la seva excepcionalitat, als seus cinquanta anys exerceix de professor en un institut. Pare d’una família apàtica i mancada de comunicació, la seva rutina es trenca quan  descobreix que pateix un càncer de pulmó terminal. Previsor i calculador, necessita obtenir una quantitat escandalosa de diners en molt poc temps per poder-se pagar el tractament de quimioteràpia i per deixar un coixí econòmic a la seva família en cas que mori.

És a partir d’aquest moment que assistim al que serà l’inici de la  seva odissea i transformació personal. Enfrontar-se a una mort inesperada ja és un bon al·licient per començar una sèrie, però per què negar-se a donar-hi un gir totalment agosarat? Per què no fer d’aquest home un fabricant (o cuiner) de la metamfetamina més pura del mercat? I si per a més inri el seu cunyat és membre de la DEA?

Serà en el contacte amb la il·legalitat quan es veurà necessitat d’un pseudònim, un àlter ego per protegir mínimament la seva identitat. Unes ulleres i un barret foscos són suficients per transformar-se en Heisenberg. Aparentment serà un home sense por, sense repressions, que reclamarà a grans gàngsters el que li correspon, lluitarà per expandir el mercat en nous territoris i matarà si és necessari. Però sempre tindrà el dubte, els nervis i una lluita constant amb la moral. Quan torni a casa com a Walter White no es podrà deslligar de la seva ombra, impulsat per l’adrenalina que provoca tot el que és prohibit. La violència aflorarà a la seva llar, el seu caràcter es tornarà obscur i críptic, i les mentides formaran part del dia a dia, en l’intent d’ocultar la seva doble vida a la família. La contaminació dels dos mons és inevitable.

Arriba un punt en què, tot i la amenaça d’un dels peixos grossos del narcotràfic, Walter White podria lliurar-se d’aquesta feina feixuga i perillosa. No podem dir que necessiti els diners i el càncer sembla que li ha donat treva, però en lloc de desistir decideix agafar les regnes. El que el reté no és res més que el reconeixement que sempre ha desitjat. Ningú “cuina” la metamfetamina millor que ell. En aquest aspecte, ell és el millor químic. I no només això.  Durant cada una de les temporades ha demostrat poder controlar la situació, anar sempre (o quasi sempre) endavant dels que li busquen les pessigolles. Potser Heisenberg està fet per a aquest tipus de feina.

“He guanyat”, diu a la seva esposa en l’últim capítol de la quarta temporada. Certament Walter-Heisenberg ha guanyat, però alhora s’ha convertit en l’home més dèspota i manipulador de tota la sèrie. Qui podria reconèixer el Walter de la primera temporada en aquest últim híbrid, magnífic i horrible al mateix temps?

Esperarem ansiosos la cinquena i última temporada de Breaking bad, que sembla voler mostrar-nos l’evolució final de Walter en un Heisenberg més que consolidat. Tot i la llàstima que provoca pensar en el comiat, val a dir que una sèrie tan ben pensada i planificada, sense excessos i que sap mantenir els crescendos, no es pot deixar perdre per un allargament innecessari de la trama.

Quan ens trobem davant d’una sèrie implorem que els personatges siguin duts als extrems, víctimes dels guionistes; que els facin evolucionar al llarg dels capítols sense presses innecessàries. Un cas emblemàtic és Walter White (Bryan Cranston), protagonista de Breaking bad (Vince Gillian). Walter White és un geni frustrat de la química. Tot i la seva …













8 comentaris to De Walter White a Heisenberg

  1. Kender ha dit:

    No he vist aquesta sèrie però m’han entrat unes ganes terribles de veure-la.

    Gràcies!

  2. pseudo ha dit:

    Estic totalment d’acord amb Kender, no l’he vista, però tinc ganes de veure com evoluciona en White-Heisenberg!

  3. Skiler ha dit:

    També mereix un post la Skiler White, que deu n’hi do com evoluciona durant la sèrie, de dolça companya a femme fatale passant per manipuladora egoista amant del caler fàcil.
    Una sèrie Brutal!!
    Un article Fantàstic!!

  4. Anna V. ha dit:

    Certament Skyler White es mereix un post, com també se’l mereix el jove
    Pinkman. La transformació d’Skylar és molt contundent. al principi sembla una mosqueta morta però al final sap com agafar les regnes.
    Una dona d’acció, podríem dir-ne i de la qual Carmela Soprano podria aprendre alguna cosa, no?

  5. Ferran ha dit:

    Estic molt enganxat a la sèrie. Ara mateix anem pel capítol 4×10. A banda de molts dubtes interessants. M’agradaria fer esment a una curiositat per si algú més s’hi ha fixat i pot tenir algun significat. Marie, la cunyada de Walter White sempre vesteix violeta, els estris de casa acostumen a ser d’aquest mateix color, és només un fetitxe? Curiós. Algú en sap el significat? Què en penseu?

    • Anna V. ha dit:

      També ens vam adonar del detall del violeta. Segons han comentat els creadors
      els colors són molt importants a Breaking Bad.
      Començant pels noms dels protagonistes principals, Walter White i Jesse Pinkman,
      continuant per la “meta” blava i passant per l’obsessió de Marie pel violeta.
      Per la xarxa hi ha altres interpetacions i en una entrevista Gillian comenta
      alguna cosa sobre el violeta:

      “Well, Marie would say purple is the color of royalty. Color is important on Breaking Bad; we always try to think in terms of it. We always try to think of the color that a character is dressed in, in the sense that it represents on some level their state of mind.”
      Deixo la plana on ho he vist ja que és força interessant.

      http://www.vulture.com/2011/05/vince_gilligan_showrunner_tran.html

      Personalment vaig pensar en què se sol dir sobre el violeta: un color que
      tranquil·litza al mateix temps que inspira certa malenconia. És una tonteria,
      però en el personatge hi veig aquestes qualitats.

      Potser la gràcia de tot plegat sigui que el que pretenien els creadors
      era fer-nos pensar en què vol dir sense que ni ells mateixos tinguin un
      motiu clar de per què el seu personatge és així.

      Si algú més te alguna teoria, estarem encantats de llegir-la!

      • Ferran ha dit:

        Carai! Gràcies per la ràpida resposta. Moltes gràcies! m’ho llegiré i ens seguirem fixant en aquests detalls. Estaré encantat de comentar-ho amb vosaltres.

        • Anna V. ha dit:

          Un dels detalls en quant al color, ara que hi penso, és el
          mateix Pinkman, a partir de la 4a temporada passa a anar
          d’un negre quasi absolut, si la memòria no em falla. Bé, tot
          ell esdevé molt fosc 😉