MENU

14 maig, 2012 Comentaris (4) Visualitzacions: 1831 Sense categoria Uns bastards













François Truffaut, que a més de ser un bon director de cinema era un cinèfil, va dir: “Qui estima la vida, estima el cinema.” Jo vaig estimar el cinema quan encara no sabia que Truffaut havia dit la famosa frase. El cinema m’ha ensenyat moltes maneres de viure i de veure la vida. També, a …

El fum de la vida

François Truffaut, que a més de ser un bon director de cinema era un cinèfil, va dir: “Qui estima la vida, estima el cinema.” Jo vaig estimar el cinema quan encara no sabia que Truffaut havia dit la famosa frase.

El cinema m’ha ensenyat moltes maneres de viure i de veure la vida. També, a través del cinema, vaig veure que fumar era una manera d’entendre i d’afrontar la vida, segons les circumstàncies, tant en els moments feliços com, també, en el moments dramàtics. Vaig aprendre-hi que fumar era també una manera de seduir i de comportar-se; de relacionar-se i, sobretot, de relaxar-se després d’una agradable experiència sexual.

Mai oblidaré la manera com Bette Davies encenia els cigarrets, feia la primera pipada i, llavors, deixava anar al fum enlaire o a la cara de la persona que estava provocant, seduint o maleint. Tampoc les divertides esperes, en moltes comèdies, dels pares novells fumant desesperadament, mentre miraven la porta del quiròfan impacients perquè sortís la infermera de torn a dir-los si era nen o nena. O el metge visitant els diferents pacients amb una cigarreta a la mà i invitant-los a fumar, mentre els donava una bona o una mala notícia. Tampoc puc oblidar com fumava Humphrey Bogart, d’una manera continuada, mentre intentava esbrinar el que passava al seu entorn. O aquella escena, moltes vegades repetida en les pel·lis de guerra, en què l’amic del noi, o sigui, del prota de la pel·li, havia estat ferit, i el noi l’agafava amorosament i li donava un cigarro mentre el consolava a l’espera que morís dolçament amb la cigarreta a la boca.

Són molts moments de la meva vida dins les sales fosques dels cinemes, veient històries i personatges que eren els meus ídols, que fumaven i que costen molt d’esborrar de la meva memòria (tampoc no en tinc cap ganes), i que per decret llei em volen fer oblidar i repudiar, com si no haguessin existit mai.

Els tinc un gran respecte, simpatia, amistat i reconeixement, a tots aquells actors i actrius, amb els seus personatges i amb les seves històries, que m’han donat, i encara em donen, uns moments molt importants en la meva vida. Per tot això i més, m’agrada fumar i m’agrada la vida en fum.


Guillem Terribas és llibreter, activista cultural, escriptor, cinèfil i president del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.

François Truffaut, que a més de ser un bon director de cinema era un cinèfil, va dir: “Qui estima la vida, estima el cinema.” Jo vaig estimar el cinema quan encara no sabia que Truffaut havia dit la famosa frase. El cinema m’ha ensenyat moltes maneres de viure i de veure la vida. També, a …













4 comentaris to El fum de la vida

  1. Dimas ha dit:

    Fumar, el tabac, no és res més que un producte químic que ens fa esclaus, que embrut, que contamina, molesta als demés i gràcies a una substància fa que alguns hi acabeu enganxats i submisos.

    És veritat que durant una època cert sector el considerava un ítem per marcar estatus i d’aquí tota aquesta imatge que alguns en teniu al cinema.

    Però fora més lluny de la realitat. El que és, és. La resta ho posem nosaltres, i també ho podem treure.

  2. Martí ha dit:

    A mi em va fascinar com Peter Weller es fotia fins al cul de tota mena de substàncies a “The Naked Lunch”, i no per això busco una coartada romàntica a l’addicció a l’heroïna. O em meravella veure James Bond conduint a tota pastilla pels carrers i places de vianants de les ciutats turístiques europees, però això no em fa veure amb més simpatia els conductors suïcides, i encara menys em fa venir ganes d’imitar-lo. Qui estima la vida estima el cinema, però qui estima la vida no fuma, ni es punxa, ni s’empitofa, ni confon un cotxe amb una playstation. Deixem que els personatges del cinema fumin tant com vulguin, però no que els agafem com a models a imitar.

    Cadascú és lliure d’escollir el verí amb què es vol suïcidar, sigui el tabac, l’alcohol, la teleporqueria o un penya-segat, però ja cansa que ens continueu venent la moto del glamur del tabac. Els actors i actrius i les productores de Hollywood van rebre molts diners de les tabaqueres per estendre entre els incauts aquesta imatge mitificada del gest de fumar. Pel que es veu llegint aquest article, l’estratègia va triomfar plenament.

  3. Nadia Cherneshevsky ha dit:

    FUMAR MATA. ELS DOS ACTORS QUE CITES VAN MORIR DE CÀNCER.

  4. Alberto ha dit:

    No puc imaginar l´escena de “El sueño eterno” del coronel Sternwood sense fum i beguda.