MENU

19 juny, 2012 Comentaris (8) Visualitzacions: 2791 Cinema Víctor Gonzàlez













Després del meu polèmic article sobre el nou superheroi del cinema català Albert Serra, he decidit parlar una mica de La matança de Texas, de Tobe Hooper, per fer una cura de desintoxicació personal. La matança de Texas –justament amb Halloween, de John Carpenter– són dues pel·lícules que varen obrir els camins de tot el …

Texas i massacres

Després del meu polèmic article sobre el nou superheroi del cinema català Albert Serra, he decidit parlar una mica de La matança de Texas, de Tobe Hooper, per fer una cura de desintoxicació personal.

La matança de Texas –justament amb Halloween, de John Carpenter– són dues pel·lícules que varen obrir els camins de tot el cinema de terror dels anys vuitanta. La primera va permetre donar ales a l’slasher (sang i fetge a dojo) i la segona va marcar les pautes d’assassins en sèrie que, sense escrúpols, aniquilen homes i dones, i sobretot joves, en una Amèrica cada vegada més enclaustrada en urbanitzacions.

El director es va inspirar en Ed Gein, aquell boig que matava dones, en tallava les parts a trossets, i les utilitzava com a part del mobiliari de casa seva a Wisconsin. Però la ment de Tobe Hooper (considerada la més malaltissa dels anys setanta, juntament amb la de Richard Nixon i Robert Crumb) tenia molt present les imatges esfereïdores dels assassinats televisats per part de soldats americans de vietcongs i que varen provocar que el moviment antibèl·lic i prohippy dels Estats Units s’estengués a tot el món.

Com Halloween, La matança de Texas va ser una pel·lícula barata (300,000 $) i també com Halloween, es va filmar en molt poc temps i en condicions extremes. Temperatures de 43 °C, 16 hores de rodatge diari i manca de pressupost fins i tot per rentar la roba dels actors (la màscara de Leatherface no va passar per la rentadora durant el mes que va durar el rodatge) varen deixar tot l’equip exhaust. Tobe Hopper no tenia ni idea de quin resultat li donaria aquell infern de rodatge. Havia fet la friqui Eggshells (1969), que es considerava perduda fins ara fa un parell d’anys, però era de Texas i coneixia l’ànima violenta dels texans. En un estat en què la pena capital és sagrada (amb injecció letal); la possessió d’armes, un dret, i el fanatisme religiós, un perill de salut pública (recordem Waco), els ingredients eren els perfectes. «Don’t mess with Texans» és el primer que veus quan entres a l’estat. No et fiquis amb els Texans. Que no se t´acudeixi.

Jo la vaig veure al cinema Modern, tard, a principis dels noranta. El film era molt difícil de trobar als videoclubs de Girona i si en quedava cap còpia, havies de passar el filtre de tenir 18 anys, o aparentar-los. És el film preferit de terror de Quentin Tarantino i molts crítics la situen com la peça de ficció més terrorífica que s’ha fet mai.

Leatherface. Quan tindrem un Leatherface de producció catalana?, em pregunto jo.

Us passo un enllaç amb les fotos originals del rodatge del film de Tobe Hopper de l’any 1974.

Després del meu polèmic article sobre el nou superheroi del cinema català Albert Serra, he decidit parlar una mica de La matança de Texas, de Tobe Hooper, per fer una cura de desintoxicació personal. La matança de Texas –justament amb Halloween, de John Carpenter– són dues pel·lícules que varen obrir els camins de tot el …













8 comentaris to Texas i massacres

  1. Matsuka ha dit:

    Un film emblematic, certament. I cinematogràficament impecable. Que n’aprenguin!

  2. Victor ha dit:

    Això és, exactament, el que penso jo. Un 10, Matsuka.

  3. ze pequenho ha dit:

    és curiós que tantes pelis tinguin com a referent Ed Gein i es consideri un tipus violent i assassí de dones, quan la versió de la seva vida que va guanyar a Sitges fa uns anys, amb el titol d'”Ed Gein” descriu un pobre home que robava cadavers i que només cometia un crim.

  4. Victor ha dit:

    Totalment d´acord, ¨ze Little¨:

    En teoria el varen condemnar per un assassinat, tot i que en va cometre com a mínim tres. Es pensa però que varen ser 15 però ell deia que les parts del cos de casa seva eren de 40 cadàvers del cementiri. Un boig que ha donat molt al cinema, sobretot per la quantitat de parts humanes que varen trobar a casa seva. En anglès, de la wiki:

    Four noses
    Whole human bones and fragments
    Nine masks of human skin
    Bowls made from human skulls
    Ten female heads with the tops sawn off
    Human skin covering several chair seats
    Mary Hogan’s head in a paper bag
    Bernice Worden’s head in a burlap sack
    Nine vulvae in a shoe box
    A belt made from female human nipples
    Skulls on his bedposts
    A pair of lips on a draw string for a window-shade
    A lampshade made from the skin from a human face

  5. Callahan ha dit:

    No tinc paraules… Bravo!

  6. Xavi ha dit:

    Aquí sí que estic d’acord amb en Víctor. Mai, mai, mai oblidaré el primer cop que la vaig veure. Una de les meves primeres experiències (….potser la primera, no ho recordo) amb el cinema de terror, i no l’ha superat cap més des d’aleshores. Imitat i plagiat fins la sacietat és un film de culte com pocs, no ja dins el gènere sinò dins la història del cinema. Entenc que a les presents i futures generacions no causi un gran impacte, però queda clar que a la nostra va deixar una empremta inesborrable.

  7. alex de large ha dit:

    Hauria titulat el post “Que matin al minusvàlid i a la cridenera d’una punyetera vegada!!”

    • Matsuka ha dit:

      Que dràstic?! Pero ara que ho dius tbé vaig tenir aquest pensament quan veia el film…