The Wire compleix 10 anys, i aquesta efemèride em serveix d’excusa per parlar d’aquesta colossal sèrie, segurament la millor de la història de la televisió.
Sempre se l’ha comparada amb una novel·la del XIX, amb La comèdia humana, de Balzac, readaptada a Baltimore, ja que tant l’obra del francès com la de David Simon i Ed Burns són un enorme mosaic de personatges, de drames personals, humans i comunitaris i per sobre de tot un esplèndid relat de Baltimore extrapolable a qualsevol de les altres ciutats americanes.
The wire sembla en un primer moment una sèrie policíaca, però és molt més que això, les trames policials són una manera d’ensenyar diferents realitats en cadascuna de les temporades. Aquest grup policial que investiga el tràfic de drogues a través d’escoltes és el punt d’inici per desentrellar tota una xarxa de relacions de la ciutat, The wire és el cable però també és una xarxa, una xarxa de relacions amb un tret comú: la corrupció és a tots els estadis de la vida.
Així la primera temporada ens explica el món del narcotràfic als carrers Fayette i Monroe (ja descrites abans al llibre i la minisèrie The corner), per continuar explicant-los la vida al port i els sindicats portuaris, a l’escola, a la política i a la premsa local. Aquesta seqüència demostra que la corrupció no és només patrimoni dels camells, sinó també dels sindicalistes, dels mestres que abdiquen de la seva funció social, de polítics i de periodistes capaços de tot per un premi Pulitzer.
David Simon, el seu creador, era un periodista de successos del Baltimore Sun i Ed Burns –el seu soci– era un antic policia de Baltimore, aquest coneixement del terreny i l’increïble estol de guionistes que inclou la sèrie (potser hauríem de destacar George Pelecanos, Richard Price i Dennis Lehane) fan que la sèrie sigui d’un realisme cru, gairebé naturalista, i amb uns diàlegs que sembla que surtin directament d’un documental. La composició actoral, les excel·lents interpretacions i els usos del silenci ajuden encara més a la versemblança de la sèrie.
Curiosament aquesta sèrie no té ni bons ni dolents, tots els personatges tenen les seves dues cares i les seves contradiccions. Uns personatges que evolucionen i ens porten a acabar entenent les raons d’individus moralment exacrables com ara D’Angelo i Avon Barksdale, Stringer Bell, Marlo Stanfield i Omar Litle per posar uns quants exemples o a desencantar-te amb altres que estaven carregats de bones intencions com ara l’alcalde Carcetti i Cedric Daniels.
Aquest és un producte televisiu atípic que només es pot entendre en una cadena de pagament com HBO, que no depèn dels ingressos publicitaris de la ficció per sobreviure (ja guanya prou diners amb les retransmissions esportives). A HBO no cal ensucrar l’espectador perquè compri un refresc o una colònia, aquí es pot ensenyar la cruesa de la vida, la falta de valors a tots els estrats socials i l’àrida realitat que aquest nou paradigma econòmic ha deixat, una realitat que ha fet que molts es vegin apartats a les cantonades venent crac, que treballadors del port es trobin sense feina, que periodistes se sentin qüestionats per editors que només pretenen vendre diaris a qualsevol preu i que uns nois com Namond, Michaels, Randy i Duquand, vegin com l’escola i el seu entorn els donen poques esperances de tirar endavant.
The wire és una enorme novel·la filmada de 60 hores, un clàssic modern i un relat que només ens pot fer reflexionar sobre el món d’avui. Senzillament: magnífica.
Per molts anys, The Wire! Totalment d’acord, una de les millors sèries fetes fins ara. Per als qui no hagin vist The Corner també recomanar-la; amb un estil encara més de documental t’apropa com mai als carrers de la droga.
The Corner és una altre meravella, també ho són Generation Kill i Treme. Tot el que fa David Simon val molt la pena.
Si no la millor, probablement una de les tres o quatre millors. I és que em seria impossible dir que és superior a “The Sopranos”, “Six feet under” o “Mad men” i haver-ne de triar una de totes aquestes em seria absolutament impossible.
Per dir-ne alguna cosa no del tot positiva, crec que triga massa capítols a arrencar : fins al 5è o 6è quan baixen al sòtan a començar a fer “wires”… per mi la sèrie de debó comença allà i en aquell moment, i la darrera temporada, la que es centra en el periodisme és la que em va interessar menys, sempre dins el greu d’excel.lència general.
Jordi, felicitats pel post, em sembla perfecte l’excusa de l’aniversari per parlar d’aquesta gran sèrie. Cal fer-la arribar a tothom. No em sorprèn gens sentir que la gent diu que és ()si no la millor) una de les millors sèries dels nostres temps i tenen (teniu) més rao que uns sants.
Com molt bé has dit rebusca en diversos àmbits de la societat actual les esquerdes, el terme gris de tot plegat. Els actors estan brillants, cap defrauda. Les temporades, com és evident, unes t’agradaràn més que d’altres, però totes son sublims.
Em quedo amb l’Omar, en McNulty (les escenes dels enterros a la taverna són del millor que he vist mai a la vida) i en Ziggy Sobotka.
Xavi Cairó: crec que una de les gràcies de sèries com aquestes és que es puguin prendre el seu temps per arrancar. Arriba a saturar veure tota l’acció ja condensada a l’inici d’una sèrie. El bon gust, tacte i saber fer d’un inici de temporada, encara que n ho sembli, encara enganxa més que “anar a saco” de seguida 😉
Jordi, estic totalment d’acord amb el teu text, però se’m fa curt. Ja en farem un de llarg, llarg, llarg.
Com la Taxidèrmica em quedo amb l’Omar little, en McNulty i els enterraments al Kavanagh’s Irish Pub.
Quan estic de molt mal rotllo escolto
Body of an american, dels Pogues, versió The Wire:
N’adjunto la lletra i el vídeo de l’escena dita “Jimmy McNulty’s Wake” (i no és cap spoiler).
I per si no us agrada us en deixo una altra d’encara més brillant, a l’enterrament de Ray Cole, un poli mort.
The Body of an American, de Shane MacGowan (1986)
The cadillac stood by the house
And the yanks they were within
And the tinker boys they hissed advice
‘Hot-wire her with a pin’
Then we turned and shook as we had a look
In the room where the dead men lay
So big Jim Dwyer made his last trip
To the home where his father’s laid
But fifteen minutes later
We had our first taste of whiskey
There was uncles giving lectures
On ancient Irish history
The men all started telling jokes
And the women they got frisky
At five o’clock in the evening
Every bastard there was piskey
Fare thee well going away
There’s nothing left to say
Farewell to New York City boys
To Boston and PA
He took them out
With a well-aimed clout
He was often heard to say
I’m a free born man of the USA
He fought the champ in Pittsburgh
And he slashed him to the ground
He took on Tiny Tartanella
And it only went one round
He never had no time for reds
For drink or dice or whores
And he never threw a fight
Unless the fight was right
So they sent him to the war
Fare the well gone away
There’s nothing left to say
With a slainte Joe and Erin go
My love’s in Amerikay
The calling of the rosary
Spanish wine from far away
I’m a free born man of the USA
This morning on the harbour
When I said goodbye to you
I remember how I swore
That I’d come back to you one day
And as the sunset came to meet
The evening on the hill
I told you I’d always love you
I always did and I always will
Fare thee well gone away
There’s nothing left to say
‘cept to say adieu
To your eyes as blue
As the water in the bay
And to big Jim Dwyer
The man of wire
Who was often heard to say
I’m a free born man of the USA
[…] corrupció i les males praxis són presents a tots els estaments de la societat. A diferència de The wire, on Simons i Burns ens mostren aquesta corrupció en diferents entregues (el carrer, el port, […]