MENU

6 agost, 2012 Comentaris (3) Visualitzacions: 1597 Sense categoria David U. Ruiz / @callahan_ruiz













*Continua de «De Dylan Dogg a Frank Bannister, detectius d’allò paranormal (I)» Una altra varietat de detectiu d’allò paranormal és el detectiu de tipus escèptic, aquell que està convençut que al davant hi té una farsa o un muntatge però que acaba abraçant la nova fe sobrenatural a causa dels fets que se li presenten. …

De Neil Howie als germans Winchester, detectius d’allò paranormal (II)

*Continua de «De Dylan Dogg a Frank Bannister, detectius d’allò paranormal (I)»
Una altra varietat de detectiu d’allò paranormal és el detectiu de tipus escèptic, aquell que està convençut que al davant hi té una farsa o un muntatge però que acaba abraçant la nova fe sobrenatural a causa dels fets que se li presenten. Destaca el desconegut per molts Neil Howie, sergent de policia a la inquietant The wicker man (Robin Hardy, 1973), basada en la novel·la Ritual, de David Pinner. Howie, cristià devot, es desplaçava a una illa rural escocesa per investigar la misteriosa desaparició d’una nena. Les seves creences xocaven amb ancestrals rituals pagans estretament connectats amb la literatura lovecraftiana. Magnífica, no com el remake de Neil Labute de l’any 2006, totalment innecessari, i amb Nicolas Cage com un Howie més patètic que incrèdul. Seguint en la mateixa línia escèptica ateses les abominacions còsmiques creades pel gran H.P. Lovecraft, i tornant també rere les passes del mestre Carpenter, cal destacar En la boca del miedo (1994), en què el fred i desconfiat detectiu John Trent (Sam Neil), era contractat pel cap d’una editorial literària (interpretat pel sempre gran Charlton Heston) per trobar el seu escriptor més preuat, Sutter Cane, el rei mides de la literatura de terror, desaparegut en estranyíssimes circumstàncies en un poble en teoria inexistent anomenat Hobbe’s End, mentre els lectors de les seves obres embogien fins a la demència. Ichabod Crane (Johnny Depp), el detectiu d’Sleepy Hollow, el popular relat de Washington Irvin adaptat per Tim Burton l’any 1999, a les acaballes del segle XX, també encaixaria en aquest prototipus de conversos.

Com ja he avançat a l’inici d’aquesta mena d’article especial, la televisió ha aportat també el seu granet de sorra en la redefinició d’aquest tipus d’investigador. Expediente-X (1993-2002), sèrie de culte dels noranta creada per Chris Carter i una de les sèries més grans de la història de la televisió, va acabar de reescriure els grans trets del detectiu d’allò paranormal, contrastant molt hàbilment el món del folklore i les llegendes populars, amb l’empirisme propi dels sistemes de investigació policials. L’agent especial de l’FBI Fox Mulder (gran David Duchovny), traumatitzat des de la misteriosa desaparició de la seva germana petita una nit quan ell n’estava al càrrec, decideix dedicar la seva vida a descobrir la veritat del que va succeir i, de retruc, a la investigació de tot tipus de casos paranormals, controlat de ben a prop per la seva companya, l’escèptica doctora forense Dana Scully. Sèrie de capçalera, repleta de teories conspiratives, personatges foscos i arguments ambigus a dojo, i amb un molt ben trobat toc noir, que la més recent i finalment decebedora Fringe (J.J. Abrams, 2008-2012), amb només la investigadora de l’FBI Olivia Dunham com a hipotètic i molt forçat vincle, no ha fet altra cosa que revaloritzar-la encara més.

Amb Medium (2005-2011) ens arribava la proposta de tot un demiürg de la televisió americana, el gran Glenn Gordon Caron (creador de la mítica Luz de luna), sèrie focalitzada en el personatge real de la vident Allison Dubois, aquí personificat en el cos de Patricia Arquette, que emprava les seves visions i somnis inquietants per ajudar el fiscal en les seves investigacions criminals. D’Entre fantasmas (John Gray, 2005-2009), més banal i efectista que cap altra cosa, l’únic destacable era veure el bombonet de Jennifer Love Hewitt en calcetes i culots quan feia vida domèstica, cosa que compensava amb escreix la poca credibilitat que desprenia el seu personatge, l’antiquària i mèdium Melinda Gordon, samaritana de fantasmes perduts en busca de l’altre barri. I finalment, també l’any 2005, arribava Supernatural, creada per Erik Kripke (encara en antena), a mig camí entre Expediente-X i la no menys mítica Los invasores (Larry Cohen, 1967-1968), que ens presentava els germans Sam i Dean Winchester recorrent els Estats Units amb el cotxe dels meus somnis, un Chevrolet Impala negre del 67, per investigar tot tipus de casos paranormals que els posessin rere la pista del seu pare, també detectiu d’allò paranormal desaparegut en estranyes circumstàncies. Diàfana però molt entretinguda, dignificava sobradament el lema universal del detectiu de fenòmens paranormals, aquell mateix que resava precisament al pòster del despatxet del guru Fox Mulder, i que molts ens hem de repetir dia rere dia quan sentim els inútils que ens governen que ens diuen que vindran temps millors: I want to believe.

*Continua de «De Dylan Dogg a Frank Bannister, detectius d’allò paranormal (I)» Una altra varietat de detectiu d’allò paranormal és el detectiu de tipus escèptic, aquell que està convençut que al davant hi té una farsa o un muntatge però que acaba abraçant la nova fe sobrenatural a causa dels fets que se li presenten. …













3 comentaris to De Neil Howie als germans Winchester, detectius d’allò paranormal (II)

  1. Nadia ha dit:

    Que macos els Winchester i que graaan el seu impala…
    Ara, s’ha de reconèixer que els mestres van ser evidentment Mulder i Scully (per cert, Mitch Pileggi, el seu jefe a Expediente X, l’entranyable Skinner, també és l’avi Samuel dels Winchester).

    PD: amb la peli aquesta de la boca del miedo em vaig passar una quants dies cagadeta de por.

  2. Bob Merrick ha dit:

    Aquests dos meravellosos i bastards posts, els tinc ja definitivament penjats a l’habitació, al water, com a salvapantalles i, fins i tot, quan em toco els miro. Perquè, en el fons, I want to believe que la intel·ligència existeix, en algun lloc, dins la solitud binària de la més absoluta de la nores que des de la pantalla aquest em colpeja la retina. Per cert, i pel que fa a Luz de Luna, ningú ha superat això: http://bit.ly/TBGeqm

  3. Callahan ha dit:

    Déu senyor…! Un comentari tan elogiós del Col·lectiu Bob Merrick només pot ser un auguri en favor d’èxit, sexe i fortuna cap a la meva persona per la resta de la meva vida. Gràcies guru entre gurus! Ara que tothom és xupa el membre amb les sèries d’avui, jo us dic que l’única sèrie que tinc comprada i que m’ha emocionat de veritat ha estat LUZ DE LUNA. Per mi, una de les millors sèries còmico-dramàtiques de la televisió, per tonelades d’enginy i creativitat en els guions, una interpretació superba dels seus protes, i la sempre excelsa i entranyable posada en escena de Gordon Caron.

    Salut mestre Obi-Wan