Tants bastards tants barrets! Tot i que en la darrera trobada bastarda es va decidir que l’actriu i l’actor de referència del grup eren Jennifer Connely i Christian Bale, m’agradaria trencar una llança per un dels més grans: Gary Oldman.

Actor anglès nascut el 21 de març del 1958 ha treballat en molts gèneres cinematogràfics amb molta solvència, sense haver rebut mai el reconeixement dels grans premis. És un d’aquells actors que agrada a tothom però que no ha tingut la sort de trobar papers premiats. Només ha tingut una nominació a l’Oscar, desgraciadament el mateix any en què es va decidir que el cinema mut s’havia de reivindicar, i Jean Dujardin es va emportar l’estatueta per The artist.

Aquí teniu una llista d’alguns dels papers més importants de la seva carrera, només en destaco deu, els que demostren que es mereix el títol de Bastard d’Honor:

1986 – Sid Vicious – Sid y Nancy (Alex Cox). Biografia del cantant dels Sex Pistols i la relació d’amor i drogues que va mantenir amb la Nancy, se centra sobretot en els últims mesos de la relació. Oldman comença a mostrar el seu vessant més histriònic.

1990 – Jackie Flannery – El clan dels irlandesos (Phil Joanou). Tot i que va compartir cartell amb Sean Penn i Ed Harris, Gary Oldman crea un personatge secundari tan intens i dur, que aconsegueix arravatar el protagonisme dels seus companys.

1991 – Lee Harvey Oswald – JFK (Oliver Stone). Petit paper en l’exuberant recreació de la mort de Kennedy. De fet, el seu treball és testimonial, sobretot per la poca transcendència de la seva actuació. Només li va servir per donar-se a conèixer al públic més comercial, sobretot el nord-americà.

1992 – Dràcula – Dràcula de Bram Stoker (F.F. Coppola). La magnífica caracterització del compte Dràcula li va servir per fer el salt a la primera línia mediàtica. Cansat de les llargues sessions de maquillatge va decidir no acceptar cap paper en què s’hagués de maquillar. La promesa no va durar gaire temps.

1993 – Drexl Spivey – Amor a quemarropa (Tony Scott). El gran Tarantino va fer un guió excel·lent, portat al cinema amb força dignitat per Tony Scott i amb un paper, un altre cop passat de voltes, per a Gary Oldman. En aquest cas interpreta el proxeneta que pot fer perillar la relació amorosa entre Clarence i Alabama. Alguns amors no es poden trencar mai!

1997 – Jean-Baptiste Emanuel Zorg – El cinquè element (Luc Besson). Tornada a Europa per interpretar la rèplica futurista de Hitler, tant pel look com pels ideals. Aporta humor, cares rares i exageració; no desentona dins l’univers Besson.

2001 – Mason Verger – Hannibal (Ridley Scott). Encara que el seu nom no surt als crèdits del film, tothom que hagi vist la pel·lícula recordarà el seu paper: un multimilionari obsessionat amb Hannibal Lecter que aconsegueix atrapar-lo, al final la trampa se li gira en contra, acaba devorat per uns senglars. La promesa de no maquillar-se mai més ja l’havia trencada feia bastants anys.

2004 – Sirius Black – Harry Potter: el presoner d’Azkaban (Alfonso Cuarón). Era clar que Gary Oldman apareixeria en el repartiment de Harry Potter, veient que tots els actors anglesos de prestigi hi aconseguien un paper. Què millor que ser el padrí d’en Harry, un dels personatges més estimats!

2005 – Jim Gordon – Batman begins (Christopher Nolan). Quan Nolan va decidir adaptar Batman donant un protagonisme important al policia Jim Gordon –semblant al que té a les novel·les gràfiques de Frank Miller– s’havia de decidir per un actor de primer nivell. Oldman li dóna la personalitat i el ritme necessaris, i es converteix en el millor personatge de la trilogia de Nolan.

2011 –  George Smiley – El Topo (Tomas Alfredson). Primera nominació a l’Oscar amb la interpretació del detectiu nascut de les mans de John Le Carré. Un treball sensacional en què mostra els sentiments amagats a partir de les mirades, les mitges rialles i la caiguda d’ulls, amb la seva interpretació ajuda el ritme narratiu d’una de les millors pel·lícules de l’any passat.

Esperem poder anar gaudint de Gary Oldman durant molt de temps, segur que no abandonarà el món bastard perquè l’any que ve el veurem en la nova versió de Robocop.