MENU

17 agost, 2012 Comentaris (18) Visualitzacions: 3434 Cinema Col·lectiu Bob Merrick













Hi havia una vegada, fa molt de temps, una època en què el cinema feia reviure éssers mitològics o estranys i els actors, durant els rodatges, els podien mirar a la cara sense haver d’enfrontar-se a una pantalla de color verd. Eren interpretacions que es creaven mentre tenien davant seu una cosa, un ésser, encara …

I van crear vida del no-res….

Hi havia una vegada, fa molt de temps, una època en què el cinema feia reviure éssers mitològics o estranys i els actors, durant els rodatges, els podien mirar a la cara sense haver d’enfrontar-se a una pantalla de color verd. Eren interpretacions que es creaven mentre tenien davant seu una cosa, un ésser, encara que fos mecànic, que els replicava. Un giny que, en el fons, també actuava. Alguns meravellosament construïts, d’altres autèntiques joies infantils de la sèrie B, si voleu, però tots ells ens desperten simpatia i enyorança. I com a modern Prometeus del cinema tenim Carlo Rambaldi, el qual va dissenyar molts d’aquests animatrònics. Quan en el film Alien (Ridley Scott, 1979), el monstre mirava, obria la boca i treia aquella llengua que li acabarà foradant el crani, l’actor el tenia davant seu. I, tot això, va ser obra de Rambaldi. Ara tot això, aquest món en vies d’extinció, sembla que va passar fa una eternitat. En relativament pocs anys, el cinema ha evolucionat de la mà de George Lucas cap a estranys i, en alguns casos, pastellats mons digitals; uns mons on els monstres més impossibles neixen, creixen i es multipliquen des d’un ordinador. Ara és relativament fàcil fer la humanitat en perill (Them!, Gordon Douglas, 1954) i emplenar la pantalla de formigues. Abans, no. El gran Spielberg va dir de Rambaldi que no va defallir mai davant del que semblava impossible: fer real ET, l’extraterrestre (Steven Spielberg, 1982) i que, a més, amb un pla de fabricació demencial va entregar el ninot abans de termini. De fet, ja havia dissenyat, i també per al mestre –i això és per al Jep Soler–, els d’Encontres a la tercera fase (1977)

Fa pocs dies Carlo Rambaldi (15 de setembre de 1925 – 10 d’agost de 2012) ens va deixar. Per aquells que no ho saben va ser, a banda del pare d’ET; el que va convertir en veritable carn mecànica el malson ideat per Hans Ruedi Giger a Alien –pel qual va guanyar el seu segon Oscar–, Rambaldi va ser qui es va  aventurar amb una empresa impossible: fer real, a mida natural, el King Kong (John Guillermin, 1976) de l’il·luminat productor Dino de Laurentis –amb què va guanyar el seu primer Oscar. Amb De Laurentis va tornar a treballar en la impossible adaptació de Dune (1986), del no més extravagant David Lynch. A Itàlia, d’on era originari i on, de fet, va viure pràcticament sempre,  va dissenyar un drac de més de 16 metres i els gossos seccionats a Una lucertola con la pelle di donna (1971) li van sortir tan bé que el van denunciar per maltractaments. Aquests van ser els inicis d’un artesà voluntariós que no es va rendir mai davant del que semblava impossible. A manera de modern Prometeus, doncs, va substituir les artèries per cables i els músculs per relés.

Carlo Rambaldi simbolitza, doncs, la desaparició d’una manera de fer cinema. Un cinema que es fer gran, entre molts altres, amb l’avui nonagenari Ray Harryhausen i que va sublimar el també gran i desaparegut Stanley Winston (7 d’abril de 1946 – 15 de juny de 2008), que va agafar el relleu de Rambaldi a la també extraordinària Aliens (James Cameron, 1986 ) i es va convertir en el rei de l’animatrònica. Amb ells, a poc a poc, es va girant full a una època en què els decorats, tot i que eren de cartó pedra, es podien tocar, i en què el bestiari, mogut a distància per infinitat d’operadors –com ara la cara de Kong, sense anar més lluny–, es convertia en carn, de plàstic si voleu, però real i física com segurament ja no serà, si més no, no d’aquella manera. Hi havia una vegada fa molts de temps…

(Podeu veure un vídeo homenatge a Carlo Rambaldi al Tumbrl d’Els Bastards)

Hi havia una vegada, fa molt de temps, una època en què el cinema feia reviure éssers mitològics o estranys i els actors, durant els rodatges, els podien mirar a la cara sense haver d’enfrontar-se a una pantalla de color verd. Eren interpretacions que es creaven mentre tenien davant seu una cosa, un ésser, encara …













18 comentaris to I van crear vida del no-res….

  1. Jep ha dit:

    No t’ha marcat errada de comprensió quan has posat mestre i Spielberg?
    XD

  2. Jep ha dit:

    Felicitats pel post Bob. Tot que no estar d’acord amb un parell d’opinions (extraordinària Aliens??)

  3. Mr. Fox ha dit:

    Memorable post, Merrick. Has aconseguit posar-me la pell de gallina. M’he emocionat perquè exposesperfectament aquell món que tant ens va emocionar i que està en vies d’extinció. gràcies!

    Spielberg, Aliens… És clar, Mestre i Obra mestra, Jep, sempre!

  4. Manel ha dit:

    L’ET em va emocionar molt quan la vaig veure, era un vailet llavors…
    Ara haig de reconèixer que l’Spielberg és un bluf, sempre busca la llagrimeta fàcil i ho té tot estructurat al milímetre per fer provocar somriues i tristors per igual.
    Els mateixos que el defenseu sou els que critiqueu que ho faci l’Amenàbar!!

    Magnífic post.

  5. Senyor Agulla ha dit:

    Magnífic, entranyable i ple d´emocions. Un 10 d´article. Aliens obra d´art. Estic d´acord.

    • Bob Merrick ha dit:

      Apreciat Senyor Agulla,
      Té raó, Aliens és una obra d’art i, malauradament, sempre ens quedarà
      per saber què haurien fet Scott i Cameron si hagués tirat endavant
      la idea inicial, on ambdós hi estaven d’acord, de fer un film Alien
      Som un som legió… som bastards.
      Us ha parlat Bob Merrick

  6. Callahan ha dit:

    no tinc res a dir… tan sols que és un article extraordinari

  7. Glengarry ha dit:

    Spielberg era un mestre mentre no ho sabia. Quan li van dir que ho era, va deixar de ser-ho.

  8. […] Carlo Rambaldi (el creador d’ET, l’extraterrestre i del que el Col.lectiu Bob Merrick ja va fer un article en el seu moment), Stuart Freeborn pertany a una època en què els efectes especials quedaven a […]