Woody Allen (un intel·lectual de Brooklyn, alter ego d’Allan Stewart Königsberg (1935)), actor, guionista, músic i director solvent, amb una llarga i, ara, irregular carrera, farcida això sí de treballs memorables, ho tenia relativament fàcil, per tradició, per solvència i capacitat, de fer un homenatge, encara que fos en clau de divertimento, de la comèdia clàssica italiana, aquella on Alberto Sordi (1920-2003) era el rei indiscutible, entre altres reis, és clar. Però Des de Roma amb amor (2012), el seu darrer treball, no compleix les expectatives. Però la cosa no arriba aquí, sinó que, a més, es situa a nivells del ridícul i on ens fa sentir enyorança fins i tot d’Alvaro Vitali (1950) i Edwige Fenech (1948) -Uff! aquí ja no puc seguir que em poso-, a Les maniobres de la doctora amb els soldats (1978).
Aquest és un treball desgavellat, doncs, gens estructurat, amb gags inexistents i amb acudits que se’ls emporta l’aigua de la dutxa, especialment en la llarga seqüència final. No deixa de ser un vídeo de promoció de Roma, pagat per l’Ajuntament romà, en aquest període en el qual Allen vol viatjar pel món i conèixer ciutats amb les despeses pagades. Un periple de rodamón que ha iniciat, a manera, com el mateix reconeix, de cortesà (eufemisme de meuca). La postal, doncs, tampoc funciona i s’enyora Vacances a Roma (1953), comèdia romàntica, on es promociona molt millor la ciutat. Un treball, també, al costat del qual els darrers films d’aquesta etapa postalera d’Allen, Midnight in Paris (2011) i Vicky Cristina Barcelona (2008), són obres mestres.
És igual que hagi disposat d’actors solvents, com el desaprofitat Alec Baldwin (1958) (magnífic a The Coller, 2003), recuperat a Ornella Muti (1955) -la qual sempre recordaré com a filla lasciva del malvat emperador Ming)- i que hagi incorporat el gran Roberto Benigni (1952). Res funciona en un treball soporífer on, suposo, la Penélope Cruz deu pensar -com ell mateix i la resta d’actors- que, bé, són calés al banc. Quan un producte es fa per peles -i no oblidem, el cinema també és això- però sense idees, ens porta al resultat de Des de Roma amb amor.
De fet, el gran gran Alberto Sordi ja ho deia: “Si el món fos com el presenta cert tipus de cine d’avui, seria un increïble puticlub”.
Us ha parlat Bob Merrick
Tal com dius, fa temps que en Woody es queda curt. Personalment em sento estafada. Els seus darrers treballs deixen molt desitjar. Potser se salva, una mica, Midnight in Paris (pel retrat que fa de tot el seguit d’artistes que van viure a París). Vicky Cristina Barcelona em se sembla del més insofrible (encara recordo aquella aberrant banda sonora i em poso malalta).
Em sembla perfecte la idea d’anar on li donen pasta per promocionar la ciutat (i encara em sembla millor que afirmi que escull les localitzacions, per això mateix, per l’incentiu econòmic), però es pot dissimular una mica i fer un producte millor acabat, no? Senyor Allen, que ens pren el pèl! I A ROMA! Com pots fer una peli tan dolenta a Roma?! (Que consti, l’he de veure encara, però està molt clar el que hi veuré).
El que crec que no podem seguir fent és perdonar-li els últims treballs. I ho dic com a fan total d’en Woody Allen. Va ser bo i sempre li reconeixeré, però com tot, cal saber dir prou i quan cola i quan no cola. Que ja empipa, home, que salvin pel•lícules insalvables (reiteradament) només per ser qui és.
Salutacions al col·lectiu!