MENU

16 octubre, 2012 Comentaris (4) Visualitzacions: 1753 Cinema Lluís Simon

Títol


Director


Actors





Rob Zombie era fa uns anys un mediocre cantant de heavy metal de sèrie B. Qualsevol semblança amb Black Sabbath era pura coincidència i comparar-lo amb Ozzy Osbourne, l’home que es va menjar un ratpenat sobre l’escenari, era una heretgia, i mai més ben dit, ja que parlem de bruixes. El salt al cinema de …

Sitges 2012. ‘The lords of Salem’, cinema còmic

Rob Zombie era fa uns anys un mediocre cantant de heavy metal de sèrie B. Qualsevol semblança amb Black Sabbath era pura coincidència i comparar-lo amb Ozzy Osbourne, l’home que es va menjar un ratpenat sobre l’escenari, era una heretgia, i mai més ben dit, ja que parlem de bruixes. El salt al cinema de terror de Zombie, que es considera un artista pluridisciplinari (això sí que fa por), va tenir certa gràcia, més per la manca de pretensions dels films que no pas per les seves virtuts rere la càmera o com a guionista, ja que era bastant desastrós. Hi ha directors que quan els segueixes saps que algun dia faran una obra mestra. Amb Zombie em passava el contrari. Algun dia en faria alguna de l’alçada d’un campanar.

I heus aquí que arribem a The lords of Salem. Zombie, sense cap mirament, ha profanat el sagrat nom d’aquesta ciutat de Massachusetts, indret de peregrinació dels aficionats a les arts obscures i a la bruixeria dels Estats Units. Salem quedarà ara lligada per sempre més a la pitjor pel·lícula que ha passat mai per Sitges (no doubt!) i no pas als judicis sumaríssims de l’edat mitjana a les bruixes del poble, que probablement abans de ser cremades van llançar aquesta maledicció: la infàmia!

Abans de la projecció al llegendari cinema d’El Retiro l’actriu Dee Wallace, madrastra d’ET en una vida anterior, va aparèixer davant el públic per anunciar que veuríem la pel·lícula “més madura” de Zombie. Un calfred o un presagi funest em va recórrer el cos. The lords of Salem intenta barrejar l’estil d’una comèdia indie (estil Singles de Cameron Crowe) amb el concepte d’El día de la bestia (Álex de la Iglesia) i les ínfules transcendentals de Rosemary’s baby. El resultat és un còctel indigerible que acaba vomitant sobre l’espectador. Afortunadament m’ho vaig prendre bé i a partir del minut 13, quan ja estava de merda fins al cul, no vaig poder parar de riure. Quin espectacle. L’aparició del senyor (o senyoret, si atenem a la seva mida) de les tenebres és èpica, el naixement de “la llagosta” és una gran fita de tots els temps en la sèrie Z i els títols de crèdit, que donen un toc realista al guió, són la rematada final a un fetus que algú hauria d’haver avortat a temps. Esteu avisats.

Rob Zombie era fa uns anys un mediocre cantant de heavy metal de sèrie B. Qualsevol semblança amb Black Sabbath era pura coincidència i comparar-lo amb Ozzy Osbourne, l’home que es va menjar un ratpenat sobre l’escenari, era una heretgia, i mai més ben dit, ja que parlem de bruixes. El salt al cinema de …

Títol


Director


Actors





4 comentaris to Sitges 2012. ‘The lords of Salem’, cinema còmic

  1. Mama por! Quina gran crònica i quina antirecomanació!

  2. Jep ha dit:

    Totalment d’acord! Segurament si la pel·lícula fos el debut d’un director novell ens ho agafaríem millor, però que et diguin que ha arribat a la maduresa fa pensar que s’ha passat de madur i s’ha podrit.

  3. Font ha dit:

    Doncs mira que jo tenia ganes de veure aquesta pelicula, però amb aquesta crítica, em tiro enrera.

    Amb lo que no estic d’acord és amb el comentari de mediocre cantant de heavy. Amb el seu grup White Zombie van arribar a treure un parell d’albums realment bons i que crec que van marcar influencia en el seu moment i dintre del seu món musical.

  4. Taxidermica ha dit:

    Totalment d’acord amb el que diu Font. Mediocre Rob Zombie en el terreny musical? Ni pensar-ho. Crec que mai ha volgut imitar Black Sabbath. Té un estil i una manera de fer molt personals. A més, no tira cap a el clàssic “heavy metal” sino que s’endinsa en l’industrial barrejat amb hard rock del xungo.

    Encara no he vist les sevs pelis, però en el corresponent al terreny musical no tinc cap retret per fer-li, és més, el vaig poder veure en directe i va ser una experiència brutal. El tio en sap. És innegable.