MENU

13 novembre, 2012 Comentaris tancats a 'Looper': Dos Bruce Willis i un destí Visualitzacions: 1070 Cinema Jep Soler













En el cinema s’han explotat els viatges temporals des de moltes perspectives, amb influència directa d’H.G. Wells, Time after time (1979) amb Malcolm Mcdowell interpretant el mateix escriptor, o The time machine (2002) amb Guy Pearce, o des d’altres visions sense una màquina per fer el transport temporal, com a la sèrie de televisió Heroes, …

'Looper': Dos Bruce Willis i un destí

En el cinema s’han explotat els viatges temporals des de moltes perspectives, amb influència directa d’H.G. Wells, Time after time (1979) amb Malcolm Mcdowell interpretant el mateix escriptor, o The time machine (2002) amb Guy Pearce, o des d’altres visions sense una màquina per fer el transport temporal, com a la sèrie de televisió Heroes, on Hiro Nakamura anava i tornava quan li donava la gana.

Bastardament parlant, el mite d’aquests viatges neix amb el gran Terminator (1984). Aquell tros de robot arribava del futur per evitar la procreació del cap de la resistència, que alhora havia enviat el seu pare a través del temps perquè portés a terme l’acte reproductiu amb la mare. Un garbuix considerable. El cervell semblava que havia d’explotar quan s’intentava entendre la trama i comprovar si tot lligava. No ens hem d’enganyar, quan l’argument es complica estem més pendents de si hi ha algun error que de la història que ens expliquen.

Looper es una barreja de tot plegat. La mentalitat de Wells torna a aparèixer i  en molts moments el films ens recorda Terminator, sobretot durant la lluita entre els dos protagonistes per matar o salvar el nen, que en un futur tindrà un pes important en la història. (Fins i tot la mare del nen es diu Sara, i mira que n’hi ha noms al món!).

Els elements temporals ja els tenim clars, màquina del temps i lluita entre futur i present, només falta un argument digne. Looper ens planteja una situació interessant: la feina d’un sicari que mata gent enviada des del futur. El dilema es planteja quan la persona que ha de matar és ell mateix. De fet no té cap dilema ni moral ni emocional. Ell el mata i viu trenta anys sense haver de preocupar-se per res, només esperar el moment en què sigui enviat al passat per ser liquidat. L’execució no surt com estava planejada i el sicari del futur s’escapa, perquè té un pla: matar el nen que al cap d’uns anys l’enviarà per ser eliminat.

Val molt la pena veure el gran treball de Joseph Gordon Lewitt, amb un maquillatge espectacular que li permet ser en Bruce Willis de jove amb tots els ingredients. Ell és capaç d’imitar els tics més característics de l’actor de La jungla de cristal amb molta solvència.

La resta d’aspectes de la pel·lícula és més supèrflua. Tot i que en un principi enganxa, al cap de poca estona comença a decaure l’interès i les comparacions amb els altres referents anomenats és fan presents, el tema de com es pot viure el present i el futur al mateix moment no hi acaba d’ajudar, sembla adjuntat amb calçador i no funciona com s’esperava. En defensa del film cal dir que és molt complicat construir un argument coherent, mantenir l’atenció de l’espectador  i, a més, buscar moments espectaculars mentre els girs temporals es van succeint (alguns són difícils d’entendre).

Cal destacar un parell de moments made in Scanners que alegren el film i sorprenen positivament.

En el cinema s’han explotat els viatges temporals des de moltes perspectives, amb influència directa d’H.G. Wells, Time after time (1979) amb Malcolm Mcdowell interpretant el mateix escriptor, o The time machine (2002) amb Guy Pearce, o des d’altres visions sense una màquina per fer el transport temporal, com a la sèrie de televisió Heroes, …













Comments are closed.