MENU

23 novembre, 2012 Comentaris tancats a La 'veep' no té qui li telefoni Visualitzacions: 1102 Sèries Jordi Dorca













Un dels grans records televisius que conservo de petit són els crèdits de Sí, ministre, aquella imatge d’un Big Ben dibuixant-se en pantalla seguida de les caricatures que es van perfilant de Paul Eddington, Nigel Hawthorne i Dereck Fowls. En aquells moments aquests crèdits eren només una fascinació perquè de la sèrie poca cosa en …

La 'veep' no té qui li telefoni

Un dels grans records televisius que conservo de petit són els crèdits de Sí, ministre, aquella imatge d’un Big Ben dibuixant-se en pantalla seguida de les caricatures que es van perfilant de Paul Eddington, Nigel Hawthorne i Dereck Fowls. En aquells moments aquests crèdits eren només una fascinació perquè de la sèrie poca cosa en podria entendre, revisant-la avui veiem clarament que Anthony Jay i Jonathan Lynn volien satiritzar uns polítics, en aquest cas el ministre James Hacker, que es troben en mans de funcionaris de carrera com Sir Humphrey Appleby, dedicats a boicotejar l’acció de govern i a impedir qualsevol bri de reforma que el polític vulgui engegar.

Aquest esperit satíric el va recuperar Armando Ianucci 25 anys després amb la divertidíssima The thick of it, en aquesta sèrie el director escocès s’acarnissava contra uns polítics que es troben lligats de peus i mans per uns assessors de comunicació que no només controlen el relat, sinó que també condicionen l’acció política. Aquests Spin doctors estan encarnats en la figura del gran Malcolm Tucker (Peter Capaldi), un malparlat i agressiu cap de premsa inspirat en l’assessor de comunicació de Tony Blair (Alastair Campbell). Tucker apareixerà també en el fantàstic spin off In the loop (2008), una àcida crítica dels procediments que ens van portar a la guerra de l’Iraq.

Ianucci ha aterrat aquest 2012 a la prestigiosa cadena HBO per produir i dirigir Veep (diminutiu de vicepresident/a), una altra comèdia política (això sí, sense riures enllaunats), a l’entorn de la figura de la vicepresidència dels Estats Units, interpretada magistralment per Julia Louis-Dreyfus. A Veep el leitmotiv no és satiritzar el gran poder dels assessors, sinó les escasses atribucions d’una vicepresidenta totalment eclipsada pel president i que només té assignacions representatives, encàrrecs polítics de poca importància i el paper constitucional de dirigir el senat, funcions que desenvolupa mentre espera ansiosa el moment en què li truqui el president, una trucada que mai no arriba.

Selina Meyer (aquest és el nom de la veep) està envoltada d’uns assessors absolutament allunyats dels referents que poden tenir d’altres sèries com ara The west wing, en aquest cas són gent poc serena, amb una talla política escassa i una capacitat enorme de crear malentesos. En cada capítol un malentès o una circumstància política engega una trama humorística que es sosté per un joc de comèdia del errors embolcallat de diàlegs sarcàstics i insults a dojo.

La sèrie conté un cert grau de mala llet i brillantor, però massa vegades tens la sensació que és una adaptació de Ianucci a un entorn (Washington) que potser per desconeixença no domina com el Londres de The thick of it.

Tot i això, la sèrie està plena de bons moments (la diarrea vicepresidencial, la mostra d’orina o la inauguració de la piscina del senador “Fotre mà”) ben resolts per Ianucci, això sí, amb l’ajuda d’actors que estan més que bé com ara Anna Chlumsky com a cap de gabinet, Tony Hale com a secretari personal de la veep, Matt Walsh com a cap de premsa i el repulsiu Jonah Ryan interpretat per Timothy Simons.

Una sàtira més que correcta que demostra que tot i que no estem en el millor dels treballs de Ianucci, aquest conserva un gran talent pels diàlegs i l’humor que molts ja desitjarien per a ells. Per cert: «Sue, ha trucat el president?», «No, senyora, no ha trucat.»

Un dels grans records televisius que conservo de petit són els crèdits de Sí, ministre, aquella imatge d’un Big Ben dibuixant-se en pantalla seguida de les caricatures que es van perfilant de Paul Eddington, Nigel Hawthorne i Dereck Fowls. En aquells moments aquests crèdits eren només una fascinació perquè de la sèrie poca cosa en …













Comments are closed.