Quan pensem en directors que han experimentat tots els gèneres cinematogràfics ens ve al cap en Kubrick, el més gran exponent de creativitat en la majoria de camps: terror, drama, guerra, històric, època, ciència-ficció, comèdia …
Si ho traslladem al cinema oriental podem parlar del polièdric Takeshi Kitano. Ja en la seva faceta d’actor, amb el sobrenom de Beat Takeshi, ens mostra una gran capacitat d’adaptació en papers ben diferenciats (encara que la seva cara masegada per un accident de moto no li permeti ser gaire expressiu): debuta amb Bon Nadal Mister Lawrence, participa en produccions americanes com ara Johny Mnemonic, protagonitza produccions pròpies com Kikujiro, Brother i treballa en projectes ben diferenciats d’altres directors japonesos Battle Royale o Izo, entre d’altres, sense deixar de banda el seu èxit televisiu a Humor amarillo.
Com a director, després de realitzar grans films de múltiples gèneres (màfia japonesa amb Brother, drama amb Dolls i Hana-bi, humor i samurais amb Zatoichi, comèdia dramàtica amb Kikujiro… ) la seva reputació com a director assoleix un gran prestigi, sobretot a Europa, però no es pot desempallegar del seu passat com a pallasso televisiu. Per això crea Takeshi’s, un punt i a part en la seva carrera, per reflexionar i per fer un repàs del que és com a director. Personalment crec que Takeshi’s és un gran film que ens permet entendre el punt de vista de Kitano i del seu esforç per fer oblidar un passat que el persegueix, fins al punt que acaba acceptant que el millor és conviure amb les seves múltiples personalitats i continuar creant obres mestres.
Outrage, el seu darrer film, recupera l’esperit inicial de Brother, ens descriu des de dins la nova màfia japonesa, més lluny dels yakuzes-samurais i més a prop de la màfia europea i americana. De fet, la trama s’acosta molt a la de The Soprano o El padrí, fins i tot per la figura del president que controla totes les famílies des d’un pedestal. L’argument és simple: la lluita pel poder i la venjança entre membres dels clans amb la col·laboració imprescindible i ben pagada de la policia i dels polítics. La resolució previsible: tots a la caixa. Sempre en queda algun, però ja es pronostica que li durarà poc la bona vida.
Kitano se sent còmode en aquest gènere, perquè li agrada explorar la ment humana des de la violència i amb la complicitat de l’espectador, que espera escenes dures, diàlegs curts i potents, baralles constants sense parafernàlia, anant al gra (l’escena d’un yakuza intentant tallar-se el dit amb un cúter i la resposta del capità de la família davant de la seva inoperància no té preu). El que explica les sis temporades de la magnífica sèrie de David Chase està resumit en una hora imitja per Kitano, no necessita més. Un altre exemple, només heu de comparar l’escena de la sauna de Promeses de l’est amb la mateixa a Outrage, el yakuza en hores baixes no necessita tant de temps per solucionar la feina, amb una pistola i sense tremolar ho té tot arreglat.
Takeshi Kitano ha tornat amb força i amb ganes d’agradar, no ha perdut la capacitat de mostrar imatges precioses i cruels alhora –produeix aquest doble sentiment en l’espectador de manera senzilla. Només desitjo que ho combini amb algun drama, com feia anys enrere, i ens torni a regala una autèntica obra mestra com Dolls. El que realment desitgem els seus seguidors és que continuï com fins ara.
Home, establir una simetria entre Kubrick i Kitano em sembla una mica desproporcionat… Amb Kurosawa sí, a molt estirar potser amb Takashi Miike (per varietat, que no per qualitat), però Kitano és un paio amb una evolució contínua i lògica (amb excepcions comptades). Tal com jo ho veig, Outrage: Beyond encara és MILLOR; un èpic exercici de contenció amb inversió dels tòpics del gènere.
Trobo a faltar quan es repassa la seva filmografia destacar obres com Kids Return i la més propera Achilles to Kame (aquesta darrera, un compendi de tot el cinema de Kitano).
Pronostico una nova explosió del Kitano més excessiu aviat, tanta contenció i estilització ha de petar per alguna banda. De totes maneres, encertat article amb reveladors paral·lelismes.
Salutacions!
Així m’agrada Sergi! Comencem a treure les caretes a aquests Bastards que es creuen crítics i que no saben del que parlen.
Tot i que crec que el bonàs d’en Jep només fa un paral·lelisme a partir de la diversitat de gèneres, no de la qualitat de les mateixes (o això entenc)
A veure, el post està treballat i és amè. El que no es pot fer és començar a treure tota la filmografia del director per fer-nos contents a tots.
Tot i axí és totalment cert que molts cops es deixen al calaix moltes pelis com poden ser, en aquest cas, Kids Return o la gran oblidada, Escenas en el mar.
I ja que trec el tema de “grans oblidades”… cert que Humor amarillo és un dels punts que no cal perdre de vista amb Kitano, però ja que parlem de cinema crec que és clau pensar en “Getting any?” una pel·lícula que segurament no hagués sorgit mai sense el teló de fons d’aques programa televisiu. Una comèdia que es passa de voltes, amb una primera part digna de ser mencionada però que es desvirtua excessivament a mesura que conclou.
I ara que m’he desafogat, Jep, fes-me cas, el post està perfecte i Kitano, un altre dels intocables del cinema.
M’encanta que hi hagi tantes aportacions interessants. Gràcies! Està molt bé poder anar construint un post millor.
Ep, no pretenia pas corregir el post, només donar la meva opinió… Parlava de cine, no de posts. Res personal, Jep!
“Tot i que crec que el bonàs d’en Jep només fa un paral·lelisme a partir de la diversitat de gèneres, no de la qualitat de les mateixes (o això entenc)”
Ho entenem igual.
“El que no es pot fer és començar a treure tota la filmografia del director per fer-nos contents a tots.”
Em referia al fet que sovint hi ha títols que no surten quan es repassen filmografies (no aquí, a tot arreu) i són claus en la trajectòria d’un director. Kids Return és potser l’obra més introspectiva del primer Kitano i Achilles to Kame la confluència de dos Kitanos, el de Getting Any? (que com bé diu Black Mamba es desvirtua i es torna oblidable) i el de Hana Bi.
A Scene at The Sea sempre m’ha semblat poc més que un experiment fallit que ja denotava les manies i els temes del director (entre elles la recorrent idea del mar). Però la tinc molt lluny ara mateix.
Veient en què s’ha convertit Kitano, encara ric quan recordo com a Violent Cop una enginyosa campanya de màrqueting el titllava del “Quentin Tarantino japonès”…
El que volia dir amb el tema de la filmografia, i que m’hi ha fet pensar
el teu comentari,Sergi, és que a vegades anem al conegut, que pot ser que sigui
el millor d’aquell director, però no té per què.
Quan et trobes un post d’un director que t’agrada i segueixes és
evident que comencem a filar prim (i m’hi incloc) és inevitable. En cap
moment buscava anar a punxar.
A més, com diu molt bé en Jep de nou, el que s’agraeix és que entre
tots anem afegint la nostra visió per poder veure totes les cares possibles
a l’entorn d’una mateixa cosa.
I sí, Escenas en el mar queda una mica coixa, i encara que també la
recordo des de la llunyania, se’m va fer força lenta, intentant esdevenir
més poètica del que és en realitat.