MENU

10 gener, 2013 Comentaris (7) Visualitzacions: 2255 Cinema David U. Ruiz / @callahan_ruiz













Una tarda de l’any 1994, sortint de l’institut després d’un nefast control de trigonometria, em dirigia a casa amb l’únic objectiu de treure’m del cap el mal rotllo que tenia a sobre, no pel mencionat examen, que en veritat m’importava una mica un cul, sinó més aviat per la continua i cada cop més preocupant …

‘Braindead’, 20 anys del millor Peter Jackson

Una tarda de l’any 1994, sortint de l’institut després d’un nefast control de trigonometria, em dirigia a casa amb l’únic objectiu de treure’m del cap el mal rotllo que tenia a sobre, no pel mencionat examen, que en veritat m’importava una mica un cul, sinó més aviat per la continua i cada cop més preocupant indiferència que la meva persona (un pseudonerd amb alguns quilos de més) despertava en les playmate de la meva quinta (estic sent massa generós amb aquest qualificatiu), només interessades pels xulomotos dels cursos superiors. Resignat a que la meva lliga era una altra (i desconeixent encara que un acte de justícia poètica, el temps ens deixaria a tots, i sobretot a totes, a on ens mereixíem), vaig entrar al videoclub del costat de casa meva tot esperant trobar el meu prozac particular; buscava sang, buscava fetge, buscava caos i destrucció, i passar una bona estona oblidant la meva merdosa i adolescent existència. I la vaig trobar, allà, al racó d’una lleixa a la secció dels films de terror, al costat de la de pel·lis porno, amb un títol que sobresortia de la resta mercès a la seva abominable caràtula i sobretot al seu estrident títol: Braindead. Tu madre se ha comido a mi perro [fins aquí, paràgraf dedicat amb molt de carinyo al nostre fan bastard David Mann].

El film, que vaig visionar tot joiós mentre sopava, em va insuflar unes escenes inesborrables al meu ja per sí pertorbat imaginari; les natilles sanguinolentes, el mossèn expert en arts marcials, els zombis folladors, el nadó amorf torrecollons, les evidents picades d’ullet al cartoon més clàssic, l’acurada i entranyable estètica anys cinquanta, i una llarga llista de detallets freaks culminats tots en una superba orgia final de sang i vísceres poc habitual al cinema fins a la data (es van emprar més de 300 litres de sang falsa només per aquesta escena). En definitiva, estava davant un film que confirmava un estil fresc, divertit, enginyós i molt gamberro de fer cinema amb molt pocs recursos, combinant horror i humor amb mestratge, i per tant deutor directe de l’imprescindible saga Evil Dead de Sam Raimi. El film, estrenat l’any 1992, tot i que a Espanya va arribar dos anys més tard, va donar a conèixer internacionalment al seu director, el desconegut Peter Jackson, cineasta neozelandès ja amb dos cintes a les esquenes encara més desconegudes que ell: l’àcida i enginyosa Meet the Feebles, feta amb mitjons, i la també impagable Bad Taste, un exercici gore amb molta mala baba proper a l’escola Troma. Tot i guanyar només el premi als millors FX en el festival de Sitges de l’any 1992 (el mateix any que Tarantino va guanyar els premis a millor guió i direcció per Reservoir dogs, i que el premi a millor film va recaure en la popularíssima C’est arrivé près de chez vous), Braindead es va convertir en un fenomen, estenent-se com la pólvora pels videoclubs d’arreu gràcies sobretot al boca-orella (eren èpoques encara llunyanes a l’internet i les xarxes socials actuals), cosa que va acabar d’obrir-li les portes de Hollywood a Jackson, batejat pels fans com l’Orson Welles del gore, i permetent-li filmar anys més tard la seva millor obra fins el moment, Agárrame esos fantasmas, al costat de Michael J. Fox, tota una icona dels vuitanta. El film, a més, va tenir aportació espanyola gràcies a Fernando Trueba, que va estar a punt de ser-ne productor. Una de les condicions que va imposar el cineasta madrileny va ser que la parteneire de l’entranyable protagonista Lionel, fos espanyola. Trueba es va desentendre finalment del projecte, però a Jackson li va encantar la idea, i va fitxar a Diana Peñalver per fer de Paquita, la xicota de Lionel, coneguda en aquelles dates per la popular sèrie de TVE Las chicas de hoy en día. Tot i el festí de sang predominant, el film va ser força ben rebut per la crítica especialitzada, definint-lo com una grotesca radiografia de la societat neozelandesa dels anys cinquanta, a cavall entre una sàtira de la reprimida classe mitjana, i el psicodrama entre les relacions d’un fill amb la seva mare dominant. L’any 2007, la revista Time la va escollir com una de les 25 millors pel·lícules de terror de la història.

Vint anys després, i a diferència de Sam Raimi, que més o menys ha sabut conservar el seu estil personal, el millor Jackson s’ha perdut definitivament, i més quan s’acaba d’estrenar la seva darrera pel•lícula, la soporífera i insuportable El hòbbit, nova incursió en l’univers tolkià que el va consagrar a principis de segle XXI amb un Oscar, a canvi de vilipendiar el seu segell basat en un innegable equilibri entre la força visual, el savoir faire narratiu, i l’enginy i la creativitat que atorguen les trinxeres de la sèrie B, en benefici de l’espectacularitat més buida i pròpia de Hollywood.

Una tarda de l’any 1994, sortint de l’institut després d’un nefast control de trigonometria, em dirigia a casa amb l’únic objectiu de treure’m del cap el mal rotllo que tenia a sobre, no pel mencionat examen, que en veritat m’importava una mica un cul, sinó més aviat per la continua i cada cop més preocupant …













7 comentaris to ‘Braindead’, 20 anys del millor Peter Jackson

  1. Víctor ha dit:

    Impressionant article. He de dir que estic totalment d´acord amb tu. L´essència del Peter Jackson, amb els seus Tolkien avorrits, ha desaparegut totalment. Menys mal que el tenim en el record. Recordem també ¨Criaturas Celestes¨. Molt bon cinema.

  2. Esteve Spielberg ha dit:

    Tens raó, hi ha dos P Jackson. Però a mi m’agrada, i molt el de The Lord of the rings, Hobbit i King Kong. Té un estil propi i es percep malgrat el format blockbuster. A Sam Raimi li passa el mateix, però em fa l’efecte que en el seu cas ja fa temps que també ha oblidat la seva petja més gamberra. Es diu evolució, es diu fer-se gran, es diu vendre’s l’ànima.

    Felicitats per l’articlè, es nota que et va marcar i ho transmets.

    • Callahan ha dit:

      Gràcies bastard! Però no estic gens d’acord en la comparació amb Sam Raimi. Aquest també ha entrat a Hollywood, i també ha fet alguna cosa infumable (com tothom) però fins i tot amb Spiderman, la seva més gran produccó, va saber mantenir el seu estil… Per si havia dubtes fa uns anyets va signar la magnífica Drag Me to Hell (Arrástrame al infierno), un retorn als seus orígens més gamberros. Des de que Jackson va arribar a Hollywood, ha perdut el seu segell i no dona cap mostra de tornar-hi.

  3. David Mann ha dit:

    Completament d’acord amb la majoria de l’article. Agarrame esos fantasmas és l’obra culminant de Jackson.
    Ja entenc que em dediquis el primer paràgraf, veig que fins i tot tu has vist que és un exercici narcisista i endogàmic, fins i tot onaniste, explicar les batalletes en públic.
    Aviat podrem escriure la teva biografia (gens interessant) a partir dels articles.

  4. Callahan ha dit:

    De fet no ho anava a fer més, però com que vaig veure que et molestava especialment, em va venir bé continuar fent-ho! És molt propi de mi, ja ho saps… No t’enganyis, tinc passatges de la meva vida que ni en Hunk Moody, però no et pensis que te’ls dedicaré a tu així com així. I sí, ‘Agárrame esos fantasmas’, master piece Jackson absoluta.

  5. Víctor ha dit:

    Crec que barrejar la vida personal i cinema és d´una bastardia insuperable. Veure una pel.lícula és experiencia i vida. Molt bé, Callahan. Aquestes són les crítiques que necessitem.

  6. Alt+126 ha dit:

    Que Jackson ha perdut el seu estil és innegable. Que Braindead el va portar al cim també… Però dir que les adaptacions de tolkien son típiques de hollywood em sembla una mica agosarat. Al cap i a la fi els llibres son igual de pesats amb exagerar l’amor per l’aspecte visual i passar de llarg de temes que podrien ser molt més profunds.

    Però bé, vingui d’un cantó o de l’altre la qüestió és que es troba a faltar el Jackson sense miraments, que no adaptava sinó que inventava. Va ser un mestre inventant. Se li hauràn acabat le idees? O és que s’ha acostumat al pressupost i ningú li’n dona un de tant gran per treballar amb el seu “estil”?
    Segurament una mica de tot.

    PD: Callahan, d’aquí a uns anys fas un “remember” de Very Bad Things i acabes d’explicar què els passa a les falses playmates. Que m’he quedat amb la intriga…