MENU

16 gener, 2013 Comentaris (9) Visualitzacions: 2426 Cinema Víctor Gonzàlez













La cinta de Michael Haneke, Amour, i que ara s’acaba d’estrenar al nostre país, va guanyar, merescudament, la Palma d’Or a Cannes el 2012. Com a espectadors, entrem de ple amb un Haneke més reflexiu, molt a prop de la vellesa i la mort, però sempre sense deixar de banda l’angoixa profundament existencialista que ha …

'Amour', de Michael Haneke

La cinta de Michael Haneke, Amour, i que ara s’acaba d’estrenar al nostre país, va guanyar, merescudament, la Palma d’Or a Cannes el 2012.

Com a espectadors, entrem de ple amb un Haneke més reflexiu, molt a prop de la vellesa i la mort, però sempre sense deixar de banda l’angoixa profundament existencialista que ha caracteritzat el seu cinema des del Vídeo de Benny (1992).

Antic crític del setè art, austríac i francòfon a la vegada, coneixedor del teatre contemporani (va ser dramaturg durant uns quants anys), Haneke és molt Haneke. Amour retrata la degradació d’una parella d’ancians dins d’un impressionant pis a París. Retirats de la música clàssica viuen entre muntanyes de llibres i diaris, aïllats del món exterior. L’espectador s’adona que l’espai (el pis) no és més que la seva tomba fosca, la porta de sortida que els enfonsa en el decaïment més absolut. La música de Franz Schubert, omnipresent, és una al.legoria de la solitud de la parella. Schubert va morir de gonorrea, passant els últims anys de la seva vida en soledat.

El director beu, com sempre ha fet, de les fonts de grans autors teatrals com ara August Strindberg i Bertolt Brecht. De Strindbreg exporta la violència del crim psicològic entre els personatges. De Brecht pren el  gran distanciament humà (Verfremdungseffekt), lluny del sentimentalisme ensucrat de Hollywood , com si els actors fossin part d’un estudi d´investigació científica, posant de rellevància la duresa de la vida en majúscules.

Amour es pot llegir també com la defunció d’una vella Europa,maleïda i  a la deriva, que ha deixat el segle XX amb unes ferides que supuren cap a un futur, el del segle XXI, incert, caòtic i sense esperança, a on res no sembla tenir sentit.

Si coneixeu la crueltat a La pianista (2001), la pudor del feixisme a La cinta blanca (2009) o la brutalitat colpidora dels assassins d’una família burgesa a Funny games (1997), repetida en la versió americana (menor en qualitat) l’any 2007, heu d’anar ara ja a les sales de cinema per gaudir d´Amour.

Segurament esteu davant d’un dels millors films estrenats aquest 2013.

La cinta de Michael Haneke, Amour, i que ara s’acaba d’estrenar al nostre país, va guanyar, merescudament, la Palma d’Or a Cannes el 2012. Com a espectadors, entrem de ple amb un Haneke més reflexiu, molt a prop de la vellesa i la mort, però sempre sense deixar de banda l’angoixa profundament existencialista que ha …













9 comentaris to 'Amour', de Michael Haneke

  1. Holden Caulfield ha dit:

    Molt bona crítica, sí senyor. Una pel·lícula molt interessant que ens ensenya un Haneke diferent més reflexiu com dius tu i més humanista. Imperdible.

  2. David Mann ha dit:

    Tot bastard té una part cahierista amagada, o millor dit, tot bastard és un cahierista frustat.
    I no em val la teòria que Haneke és un bastard i que el seu cinema era blablablablabla, aquesta critica és més propia d’altres blocs que del vostre.
    Va bé que us aneu traient caretes, gràcies i felicitats.

  3. Victor ha dit:

    No ho entenc. Haneke cahierista? No ho he sentit mai, tot i que Cahiers com Sight and Sound i els bastards el defensem ja que és un gran cineasta.

    Alienació burgesa, crítica a l´espectacle visual del s. XX i XXI, el paper dels mitjans de comunicació… aquest són alguns dels temes que també toca Haneke.

    Una minoria dels lectors del bloc que s´amaguen sota pseudònim haurien de treballar el tema dels comentaris. Segueixen amb la crítica sense donar arguments sòlids i de pes.

    Identitats amagades en comentaris destructors.

    Una pena.

  4. David Mann ha dit:

    Molt bé. Posem-nos seriosos.
    La majoria de discussions en aquest bloc són a partir d’interpretacions semàntiques. Ens passem mitja vida interpretant de manera individual el significat dels termes més utilitzats, i cadascú de nosaltres li donem el sentit que ens interessa. Jo també.
    En el cas de les paraules “bastard” o “cahierista” cadascú li dòna el sentit que vol. Per exemple, “cahierista” hauria de ser aquella persona que segueix uns preceptes marcats per la revista Cahiers de Cinema. Si partissim d’aquesta premisa segurament Haneke seria considerat un director cahierista, ja que moltes vegades ha sigut elogiat en la revista francesa.
    En el cas de què vol dir ser “bastard” no queda tant clar, perquè si ser-ho fos el que segueix els preceptes i les idees del vostre bloc, voldria dir que teniu una opinió i uns valors propis.O per dir-ho millor seguiu uns paràmetres ben definits. Com que no aquest no és el cas, el terme “bastard” és purament subjectiu. Per tant jo puc considerar o no a una persona “bastarda” i vosaltres considerar-ne a una altra.
    Espero que el meu argument sigui considerat de pes, Victor.
    Quan dius que hi ha anonimat, no ho acabo d’entendre. Em dic David de nom i Mann és una petita derivació del cognom, no crec que faci falta deixar el meu num. de telèfon i adreça per poder opinar, no?
    Si vols que ens veiem i ho debatim cara a cara només ho has de dir.

  5. Victor ha dit:

    Mann, els bastards som un grup heterogeni. A mi personalment em molesta que tot passi pel filtre cinema realitat de Bazin. Això no vol dir que no m´agradin molts dels films neorealistes, Tarkovsky, algunes de Sokurov La filosofia extrema del cahierisme es basa en el fet de que el bon cinema ha de tenir plans llargs per captar la realitat. Eisenstein, amb el seu muntatge ideològic la captava molt més bé que alguns rotllos d´Oliveira. És el meu punt de vista. Per això combino el tema Santa Claus assassins als films amb el gran Haneke, que sap fer les coses bé i com cal.

    Podriem estar parlant durant hores i una trobada també seria interessant en un futur, potser amb la cúria bastarda per fer-nos fotos tots junts i en equip.

    • David Mann ha dit:

      Estic d’acord, una trobada estaria bé.
      També estaria bé, que tot i ser heterogenis, tinguessiu un decàleg de
      “bones pràctiques”. Em consta que no sòc l’únic que ho demano.
      Que convidis als altres bastards a la trobada no denota una mica de por?
      Només pregunto

      • Victor ha dit:

        Decàleg de bones pràctiques? Crec que cada un de nosaltres tenim la nostra opinió personal
        sobre cinema amb la nostra bastardia particular. És com si Cahiers de cinema tingués una sèrie
        de regles marcades de sobre el que és opinable o el que no.

        No som una secta. Cada un de nosaltres diem la nostra, caigui qui caigui. Per tant no tindrem mai
        un decàleg de bones pràciques. Jo seré el primer en negar-me.

        Sobre quedar ja ho faria personalment. No tinc problema per fer-ho però baixo molt puntualment
        a Girona, normalment per veure els bastards, per això el meu comentari.

        El meu lloc de residència és Bremen. Nord d´Alemanya.

        Amb neu tot el dia.

        Com ¨La Cosa¨ de John Carpenter.

        He dit.

  6. Esteve Spielberg ha dit:

    M’estic emocionant… Això sembla l’inici d’una gran amistat, com deia aquell. Per fi no hi ha “insults” i sí critiques constructives. A mi el que m’agrada del bloc es que hi ha diferents visions i opinions diverses i no respon a cap decaleg ni directrius tipus cahieristes.

    Endavant, i tots a veure “Lincoln”, que encara que en Callahan digui que no “molo tan com abans” continuo sent un dels grans directors nord-americans de tots els temps!