MENU

21 gener, 2013 Comentaris (7) Visualitzacions: 2689 Cinema Jep Soler













Quins és el racista més radical? El que ho és amb la seva pròpia ètnia (per exemple, aquell jueu baixet amb bigoti que liderava el Tercer Reich fa gairebé vuitanta anys). En el darrer treball de Quentin Tarantino, Django desencadenat, el tema central és l’odi racial. En un primer moment el film ja es defineix …

'Django desencadenat': el millor Tarantino

Quins és el racista més radical? El que ho és amb la seva pròpia ètnia (per exemple, aquell jueu baixet amb bigoti que liderava el Tercer Reich fa gairebé vuitanta anys).

En el darrer treball de Quentin Tarantino, Django desencadenat, el tema central és l’odi racial. En un primer moment el film ja es defineix en contra del racisme, i no canvia de direcció durant tot el metratge. Hi apareixen rics envoltats d’esclaus, pobles sencers amb normatives antinegres, el Ku Klux Klan i múltiples referències a la diversitat entre races. Cal destacar sobretot dos moments: el personatge de Samuel L. Jackson, un criat ja vell i rondinaire, gran defensor dels drets del blancs i de la submissió dels negres, un exemple més que, algunes vegades, l’enemic està a casa. L’altre moment memorable és quan un dels senyors feudals, Leonardo DiCaprio, fa una dissertació sobre les diferències entre el crani d’un home blanc i el d’un home negre. En aquell moment vaig recordar un dels millors llibres educatius que he llegit: La falsa medida del hombre, del paleontòleg Stephen Jay Gould. Us el recomano.

Tal com passava a Els maleïts bastards, el binomi Tarantino-Waltz funciona a la perfecció a Django desencadenat.Sense l’actor austríac, tots dos films perdrien molta força, i el director nord-americà demostra que és suficientment intel·ligent per aprofitar-ho donant-li el protagonisme absolut. Tot i que les dues obres es podrien qualificar de corals, a Django desencadenat Christoph Waltz sobresurt per sobre de tots els seus magnífics companys. Tan bon punt comença la pel·lícula, el seu personatge, un dentista ambulant que talla el pas a una colla d’esclaus amb els seus vigilants, ens enganxa. Tarantino el manté a pantalla durant la primera part del film, com a conductor de totes les escenes, com a nus de la història per situar-nos en la trama central. Aquesta part introductòria (de més d’una hora de durada) és una sòlida base per començar a explicar la història que realment interessa: una d’amor i de venjança. El director també és reserva un petit paper a la pel·lícula, un paper explosiu.

Django desencadenat és la millor pel·lícula de Tarantino perquè no abusa d’escenes gratuïtes, va al gra i combina magistralment imatges i diàlegs, manté el ritme durant les quasi tres hores de durada i sorprèn a cada moment. M’oblidava de dir-vos que el film és un western, tot i que en alguns moments no ho sembla, perquè no es recrea en els tics més típics del gènere.  Els crèdits i les escenes finals tenen aquest punt spaghetti western que tant agrada al bastard Callahan, algunes escenes centrals recorden films emblemàtics com Jeremiah Johnson i, quan toca disparar, Sam Peckinpah sembla un nen comparat amb les ganes de descarnar que hi posa Tarantino. Com ja és habitual, la banda sonora és perfecta, amb ritmes de tot tipus, des de cançons que s’assemblen a les de James Bond fins a hip-hop, passant per Johnny Cash.

Suposo que els meus companys Bastards ja us explicaran les diferències entre Django desencadenat i les seves altres pel·lícules. Hi ha coses que s’han de deixar als experts.

Quins és el racista més radical? El que ho és amb la seva pròpia ètnia (per exemple, aquell jueu baixet amb bigoti que liderava el Tercer Reich fa gairebé vuitanta anys). En el darrer treball de Quentin Tarantino, Django desencadenat, el tema central és l’odi racial. En un primer moment el film ja es defineix …













7 comentaris to 'Django desencadenat': el millor Tarantino

  1. Lord Vador ha dit:

    Molt d’acord amb el Jep. També crec que és una de les millors pel·lícules de Tarantino, tot i que és un pèl llarga. Amb en Callahan no es va costar posar-nos d’acord que seria encara més rodona amb alguna retallada: falten les tisores d’un muntador per polir-la i escurçar-la de deu minuts a un quart. No cal eliminar cap escena, però si arrodonir-ne alguna amb el·lipsis.

    Crec que Django és un polinomi amb molts de factors:
    Kill Bill + Pulp Fiction + Inglourious Basterds + Sergio Leone+ Woody Allen + western clàssic + (x+y+z) = Django Unchained (Made in Tarantino)

    Dic Woody Allen, perquè els diàlegs de la discussió sobre les caputxes en l’escena dels racistes del KKK podrien haver estat escrits per l’autor de Nova York.

  2. Esteve Spielberg ha dit:

    Realmemt és el film antiracista més salvatge que he vist mai!

  3. Darth Bastard ha dit:

    És molt bona, jo, cortesia de streamcloud, l’he pogut gaudir en VO, cosa que no em permet cap puta sala de cinema d’aquesta puta província en aquest puto precís moment i m’ho vaig passar en gran. Dir que és la millor pel·lícula de Tarantino em sembla temerari, accepto que sigui la que més t’ha agradat. S’ha parlat molt per la xarxa de l’spaghetti en aquesta pel·lícula, però jo no el vaig veure ni a la cuina de la mansió d’en Di Caprio. Acceptarem lo dels crèdits, més pasta italiana no n’he trobat, en canvi si que en Peckinpah és molt present.

    Tarantino té l’extraordinari do de fer els gèneres cinematogràfics seus, dur a terme un exercici d’estil, excedir-se tant com vol i deixar-nos amb la boca oberta, és a dir, divertirnos. Ja només per això, se’l pot considerar un gran de l’art cinematogràfic i tot un Lord sith bastard o un entranyable filldelagranputa.

    Evidenment que tota obra és millorable i arrodonible, res és indiscutible, per la meva part, aquesta pel·lícula és un 9 discutible. D’altra banda, en el polinomi d’en Vador, Pulp Fiction només és present per qüestions d’estil, recordem que les dues pel·lícules són del mateix creador. Recomenable al 99,9%. Salut i Anarquia.

    • Darth Bastard ha dit:

      Amb lo de l’spaghetti, vull dir que s’ha venut com un homenatge a aquest gènere, per mi, en canvi és una pel·lícula western d’en Tarantino, amb tot el que comporta. A més a més els diàlegs i les interpretacions són tant brutals com hilarants. L’apunt d’en Woody Allen que ha fet en Vador mai m’havia passat pel cap i, realment, és present en molt siàlegs de la seva filmogràfia. Hauré de fer una marató tarantiniana.

    • Sidru ha dit:

      Es pot dir “puta” en aquesta secció??
      Puta Puta Puta Puta Puta Puta Puta Puta Puta Puta Puta Puta

  4. Paul Kersey ha dit:

    No és spaghettti, en absolut. Per que hi cardi 4 zooms i posi dos temes musicals referencials, no n’hi ha prou. Els moments ‘hip-hop’ són lo més fastigós que he vist en el cinema en molt de temps, i el final, fent ballar al cavall, és tan patètic que només ho puc concebre com una broma de Tarantino a l’espectador, una anada d’olla per provocar. Els diàlegs molt bé, però l’acció no tant. Mal muntada, en certs moments tediosa, i per tant, llarga i pesada. Pulp Fiction i Kill Bill vol 1. segueixen a anys llum. He dit.

  5. Taxidermica ha dit:

    Waltz està sublim, juntament amb di Caprio, del millor de la peli.
    No acabo d’estar d’acord amb el d’anar a el gra. Tot i que la peli m’ha passat perfectament tot i la llarga durada,hi ha escenes que més condensades serien més colpidores. Els breus moments on mostra a la dona de Django em son totalment sobrers. El personatge del metge és senzillament magnífic i hi ajuda, com no, la interpretació.

    Totalment d’acord amb l’apunt que han fet abans sobre els diàlegs estil Woody Allen, no esperava riure tant amb aquest film.

    I la música, una passada. Tot i que no em faig gens amb el rap / hip – hop trobo que el moment per posar-la està molt ben escollit i li dóna una força brutal. Ara, amb en Cash i Ain’t no grave, es posen els pels de punta.

    Tot i que m’ha agradat, la situo en el Ranking Tarantinià al costat de Maleïts Bastads, sempre per sota de Kill Bill I i Pulp Fiction.