MENU

13 febrer, 2013 Comentaris (2) Visualitzacions: 1193 Cinema Víctor Gonzàlez













Aquests dies es pot veure al cinema Truffaut Ruby Sparks, el film indie de l’any i que de ben segur no defraudarà els espectadors. En comptes de fer una crítica a l’ús del film (s’ha d’anar a veure per opinar) ni emplenar l’article amb espòilers, em centraré en el mite de Pigmalió, molt present a …

‘Ruby Sparks’ i el mite de Pigmalió

Aquests dies es pot veure al cinema Truffaut Ruby Sparks, el film indie de l’any i que de ben segur no defraudarà els espectadors. En comptes de fer una crítica a l’ús del film (s’ha d’anar a veure per opinar) ni emplenar l’article amb espòilers, em centraré en el mite de Pigmalió, molt present a la trama de Ruby Sparks, i que tants bons fruits ha donat al cinema i la literatura.

Pigmalió va ser una creació d’Ovidi a la Metamorfosi. Era un escultor que es va enamorar de la seva pròpia estàtua de marfil (la Galatea), blanca i pura, i que a través dels déus cobra vida. És el naixement de l’alteració del simulacre que va influenciar les arts com ara la pintura (Jean-Léon Gérôme, Agnolo Bronzino i Francisco Goya) i l’escultura (August Rodin).

En el terreny literari en tenim obres magnes: a Conte d’hivern, de William Shakespeare, El retrat de Dorian Gray, d’Oscar Wilde, l’obra de teatre Pigmalió, de George Bernard Shaw –amb l’entranyable venedora de flors Eliza Doolittle– o l’interessant relat curt d’H.P. Lovecraft, West-Reanimator, que va fer que Stuart Gordon creés el film Re-Animator (1989) i el sempre irregular Brian Yunza seguís amb la franquícia amb dues seqüeles consecutives (Bride of Re-Animator l’any 1990 i Beyond Re-Animator el 2003 i de producció espanyola).

En cinema el gran film sobre Pigmalió és sens dubte el que es basa en l’obra de George Bernard Shaw, My fair lady (1964), de George Cukor, tot i que n’hem vist altres exemples notables a Mighty aphrodite (1995), de Woody Allen, i la meravellosa Venus era dona (1948), amb Ava Gardner.

A part de Re-Animator, els vuitanta varen treure un parell de comèdies per a adolescents centrades en el tema de Pigmalió. Em refereixo a Maniquí (1984) i La dona de vermell (1984), films que varen tenir el seu merescut èxit, tot i que tenien una trama senzilla.

Ruby Sparks és una bona comèdia romàntica. Meta en tots els sentits (meta cinematogràfica, meta literària) Paul Dano n’és el protagonista, parella a la vida real de Zoe Kazan i parella també en el film (a més de ser la guionista i néta d’Elian Kazan). La pel·lícula, a més, està dirigida pel matrimoni Jonathan Dayton i Valerie Faris, els creadors de Petita Miss Sunshine (2006) i els millors vídeo clips de REM, Sound Garden i The Smashing Pumpkins.

Aquests dies es pot veure al cinema Truffaut Ruby Sparks, el film indie de l’any i que de ben segur no defraudarà els espectadors. En comptes de fer una crítica a l’ús del film (s’ha d’anar a veure per opinar) ni emplenar l’article amb espòilers, em centraré en el mite de Pigmalió, molt present a …













2 comentaris to ‘Ruby Sparks’ i el mite de Pigmalió

  1. Esteve Spielberg ha dit:

    Maniquí, La dona de vermell, Reanimator… Snif, snif quins records!

  2. David Mann ha dit:

    Molt bé Victor! Ets una enciclopedia humana! Felicitats