MENU

18 febrer, 2013 Comentaris (17) Visualitzacions: 3318 Sèries David U. Ruiz / @callahan_ruiz













Després de la cada cop més estúpida interrupció hivernal, The walking dead ha tornat i ho ha fet amb un episodi de transició agredolç. Agre sobretot per la falta d’una acció ben orquestrada i d’unes quantes dosis de mala llet. L’acció de guerrilles a Woodbury ha estat massa caòtica, freda, sense gràcia, com també ho …

'The walking dead' 3×09, agredolç episodi de transició

Després de la cada cop més estúpida interrupció hivernal, The walking dead ha tornat i ho ha fet amb un episodi de transició agredolç.

Agre sobretot per la falta d’una acció ben orquestrada i d’unes quantes dosis de mala llet. L’acció de guerrilles a Woodbury ha estat massa caòtica, freda, sense gràcia, com també ho ha estat l’enfrontament entre els dos germans, Daryl i Merle; tant de temps especulant sobre com seria el retrobament entre tots dos, per aquesta merda? Caca! L’acció en el sentit estricte és una de les grans assignatures pendents de la sèrie, no hi ha dubte, però això no és tan important. The walking dead no ha estat mai una història d’acció, és una història sobre la vida i la supervivència, sobre els duríssims dilemes morals que se’ns podrien plantejar en un univers dominat per zombis. Per tant, el que sí que és important és la mala llet. És en aquest context que em pregunto quin sentit té ometre la violació (al còmic la víctima era la Michone, però aquí, amb el ball de personatges i de situacions, li hauria d’haver tocat a la Maggie). El fet d’obviar aquest fet, deslliura la història de visceralitat, d’una major profunditat als personatges i, sobretot, ens estalviaria haver-nos d’empassar estúpides i banals baralles sense sentit com la d’en Glenn i la mateixa Maggie.

Menció a part mereix el governador. Si en un primer moment molts ens vam deixar seduir pel joc plantejat pels guionistes, de transformar-lo progressivament en el tirà menyspreable que havia de ser, em temo que aquesta progressió s’ha tallat en sec. Venint d’un episodi anterior trepidant, amb una lluita a mort amb la Michone, i amb la pèrdua de la seva filla zombi i d’un ull, la seva reacció no és ni molt menys l’esperada. Segurament la relació amb l’Andrea l’ha estovat en excés (no sé on cony va aquesta història d’amor impossible; cada cop més hi veig un carreró sense sortida d’on els mateixos responsables no tenen ni punyetera idea de com sortir). Per tot això, el governador no em sembla un ser menyspreable, no em sembla un fill de puta assassí, no em sembla l’antagonista d’en Rick, i dubto que ho pugui arribar a semblar ja. S’ha estirat tant aquest joc de transformació (9 episodis!!!) que els ha passat l’arròs, i per tant me la comença a portar bastant fluixa que s’hagi d’enfrontar a en Rick a l’episodi final. El governador, tot i que ja prepara la contraofensiva, perdrà perquè no se’l creu ningú, perquè el seu propi poble ni el respecta ni el tem, i sobretot perquè en Rick està molt més tarat que ell.

I dolç perquè aquest primer enfrontament entre el grup d’en Rick Grimes i el grup del governador ha confirmat l’obertura d’un ventall nou de realitats, de focus d’acció tots ells molt interessants, que no han fet altra cosa que fer encara més coral la narració, dinamitzar-la, hi hagi o no zombis pel mig. Aquesta és sens dubte la gran millora de la temporada, i la gran diferència respecte de les anteriors. Mentre Daryl i Merle opten per anar a la seva, Michone, com el grup de Sasha i Tyresse, hauran de demostrar per què han de ser acollits a la presó. En Rick cada vegada està més superat per les circumstàncies, fet que es consuma amb la seva visió de la Lori, sens dubte la millor escena de l’episodi, tot i l’artificialitat de la mateixa.

Després de la cada cop més estúpida interrupció hivernal, The walking dead ha tornat i ho ha fet amb un episodi de transició agredolç. Agre sobretot per la falta d’una acció ben orquestrada i d’unes quantes dosis de mala llet. L’acció de guerrilles a Woodbury ha estat massa caòtica, freda, sense gràcia, com també ho …













17 comentaris to 'The walking dead' 3×09, agredolç episodi de transició

  1. Jean Valjean ha dit:

    Coincideixo en l’adjectiu agredolç. No liquidaria però tan ràpid al Governador per un capítol en què quasi bé ni apareix. Realment la batalla és d’una falta de pressupost i imaginació que sembla extreta d’un episodi de l’Equipo A. Onno coincideixo és amb el final ghostly: mostrar la bogeria d’una forma tan física no em funciona. Ho van fermolt millor i suggerent amb l’escena del telefon l’endemà de la mort de Lori. No patim, çerò, és un episodi d’impasse com bé dius.

    • callahan ha dit:

      Trobo l’escena final molt artificial, però contràriament les aparicions de la Lori inusualment ben trobades, El problema és que la transformació de Rick no és progressiva, i d’aquí que no acabi de rutllar. Vam veure lo del telèfon un dia i no ha donat més mostres de bogeria… Haurien d’haver matat a la Lori més tard, i tractar l’enfonsament psicològic amb més pausa. Tal com ho han fet s’atropellen amb les accions.

  2. Tetsuo ha dit:

    La sèrie és bastant fluixa, tant per pressupost com per la seva irregularitat. De fet només és interessant perquè no hi havia cap sèrie de zombies. Pel demés no fa falta esperar una obra mestra, ni un gran producte, amb que sigui entretinguda i hi hagi sang i fetge ja està bé.
    Brains!!!

    • callahan ha dit:

      Més que fluixa la trobo irregular. Una sèrie fluixa no arriba ni molt menys a una mitjana d’onze milions d’espectadors USA. Fluixa ho és TREME, que avorreix fins i tot a les pedres, i altres sèries molt sobrevalorades actualment. Però ja se sap; per gustos, colors.

      • Tetsuo ha dit:

        No sabia que valoravés la qualitat a partir del número de seguidors.
        Així la política del PP amb la quantitat de votants que va tenir ja l’avala per poder dir que fan una política de qualitat.
        “Lo imposible” deu ser la millor peli de l’any, segons aquesta premisa…
        Lógica Aristotèlica. 😉

        • callahan ha dit:

          Tetsuo, hi ha una diferència rellevant entre ambdós supòsits: si veus una cosa i no t’agrada, ho deixes de mirar. Si participes en aquest sistema electoral falsament dit ‘democràcia’, no pots abandonar el vot fins quatre anys després. No sé com voteu al vostre poble, però si podeu rectificar el vot tan ràpidament com abandonar una sèrie si no t’agrada, ja m’estàs dient on vius que m’instal·lo demà mateix.

      • Darth Bastard ha dit:

        Tu ho has dit Callahan, per gustos colors. Però catalogar de fluixa a Tremé (no vull saber que penses de The Wire)…no comment. Tot i que evidentment la subjectivitat és molt present quan valorem allò que veiem, dir que Tremé és fluixa posa de relleu una manca d’objectivitat real. En resum, accepto que no t’agradi Tremé o que t’avorreixi, però titllar-la de fluixa és poc rigorós. per la mateixa regla de 3, podriem dir que el Padrino 1 i 2 són fluixes en el cas que no t’agradessin.

        • Callahan ha dit:

          Tens raó Darth Bastard, potser m’he excedit en les valoracions, sobretot perquè Tremé és un mal exemple per comparar-la amb TWD. A mi personalment no em genera cap interès, però sí que és cert que això no vold itr que sigui fluixa. Per contra TWD em sembla una sèrie força irregular, sobretot per l’interés constant dels seus guionistes en sorprendre a uns espectadors massa influïts per l’ombra del còmic, tot i que en aquesta tercera temporada està aconseguint mantenir la regularitat desitjada.

          Salut, mestre!

  3. Taxidermica ha dit:

    La tragèdia a Woodbury va durar molt poc. Encara em sorprèn com l’Andrea va deturar la massa enfurismada tan fàcilment. Tot un error. Espero que es revoltin a l’episodi 3×10.

    L’enfrontament entre Merle y Daryl era un dels ganxos del retorn, i no ho han aprofitat. Igual com desaprofitaràn la separació del grup (espero equivocar-me).

    El Governador està en xoc. Deixa-li agafar una mica d’aire i la liarà parda. O espavila al 3×10 o ja no ho farà mai.

    Punto positiu per la bogería d’en Rick, però al mateix temps la manca de subtilesa ho engega a rodar. Calia una Lori tan física i tangible? No, no i no!

    Si en el capítol d’avui no resolen aquests aspectes (o alguns d’ells) la sèrie anirà perdent emoció sense remei i es trobarà en un estancament de trames i d’evolució de personatges.

    Demà en parlem 😉

    • Darth Bastard ha dit:

      Ja he vist el 10 i em sembla que la cosa està en la línea de la 3a temporada, si el 9 és un 6, aquest 10 voreja el 9. De tota manera el presupost escasseja: He vist com mataven el mateix zombie en 30 segon 2 vegades XD. I no va per tu això Taxidèrmica, però que hi ha de dolent en els episodis de transició. Són los mercenarios 1 i 2 el paradigma del que ha de ser una trama d’acció. A mi Talking Dead no em va desagradar…l’acció s’ha de cuinar per servir-la a taula, en cas contrari el sabor i la textura no poden ser tant degustables. I acció sense coherència…com que no. Reivindico la 2a temporada, ja que ens posem.

      • Taxidermica ha dit:

        L’acció no cal cuinar-la gaire si hi ha zombies de per mig… o aquest és el motiu on s’escuden des de TWD en moltes ocasions. Ara, en aquest últim capítol ho han fet molt bé. Cansa una mica quest contrast entre capítols molt bons i d’altres que deixen força indiferent. Que matin el mateix zombie més d’un cop em sembla sublim! però això ja va a gustos.

        • Esteve Spielberg ha dit:

          Amb això del zombi que mora més d’un cop estic d’acord amb tu. Hitchcock en va ser el precursor de tocar la moral als maniatics de torn, jugant amb la quantittat de liquid de llet en un vas a cada pla i contrapla… I això que jo de tanta tensió ni em vaig adonar que era el mateix zombi.

          • Marc ha dit:

            M’encanta quan un director famós fa alguna errada de muntatge i després se’l justifica com si ho fes expressament per ves a saber què!
            A Django hi ha un parell d’errades d’aquestes (Dicaprio creua les cames i les descreua amb una velocitat espetarran a cada canvi de pla, quan arriben a casa seva i esta encara dins el carruatge).
            Prò clar.. en Tarantino ho fa expressament… clar….
            Visca els Fans!!!

            Per cert, el capitol 10 està bé, més marxa, que ja feia falta. El moment “latino” m’encanta!! Sobretot quan baixen el maleter del cotxe.

      • Callahan ha dit:

        D’acord en tot. La segona temporada, tot i la irregularitat, té moments realment memorables. A m el quei em sap greu és no haver aprofitat bé les trames amb Shame, Lori… No haver anat més enllà, i haver-la rebaixat fins el punt de trobar-la sosa. A part que moltes estaven excessivament estirades.

  4. Evil Elvis ha dit:

    Sort Callahan que has rectificat en el tema de Treme. Per mi és una de les millors series que s’han fet. Tots els personatges estan molt ben treballats i si ets amant de la música, et quedes amb la boca oberta amb la manera que senten la música els habitants de Nova Orleans.