MENU

24 febrer, 2013 Comentaris (3) Visualitzacions: 2082 Sèries Víctor Gonzàlez













El 30 de desembre del 2006, la mort de Saddam Hussein a la forca va ser gravada per un guàrdia. En el vídeo, la ruptura del coll del dictador es podia sentir clarament a la sala d’execucions . El 20 d’octubre del 2011, Muammar al-Gaddafi va ser atrapat amb un grup del seu exèrcit, i …

Els plaers violents del nou ‘Black mirror’

El 30 de desembre del 2006, la mort de Saddam Hussein a la forca va ser gravada per un guàrdia. En el vídeo, la ruptura del coll del dictador es podia sentir clarament a la sala d’execucions . El 20 d’octubre del 2011, Muammar al-Gaddafi va ser atrapat amb un grup del seu exèrcit, i apallissat i torturat sobre el capó d’un camió entre els crits histèrics d’«Allahu Akhbar» (Déu és gran) dels seus botxins. En els dos casos, els fets varen ser filmats amb petites càmeres de telèfon mòbil, i les imatges van passar directament a Youtube i van convertir el suplici humà en espectacle (i furor) viral a la vista de tots els espectadors de la globoesfera.

El segon capítol de la segona temporada de Black mirror («White bear») té molt a veure amb aquesta mirada. Charlie Brooker converteix els habitants d’un poble anglès en zombis voyeurs carregats amb diminutes càmeres mòbils. Volen filmar la mort i el patiment; l’horror tecnològic està servit.

El director britànic ja ho va fer a la mini sèrie Dead set el 2008. Un grup de joves grava el brutal esbudellament d’un home rodejat de morts vivents; el més preat és encapsular el moment de la defunció per satisfer el plaer de la contemplació fílmica (o escopòfíla), extrema i desorbitada, com la dels habitants del petit poble de Potter’s Bluff a Nova Anglaterra, els quals trobaven plaer a fotografiar les seves víctimes a l’extraodinària pel·lícula de terror Muertos y enterrados (Gary Sherman, 1981).

Charlie Brooker ha creat un híbrid obscur entre The twilight zone i Tales of the unexpected, en què exposa les pors i angoixes de l’home del segle XXI rodejat de pròtesis tecnològiques. «White bear» segueix, sense voler-ho, el camí començat per la novel·la de Stephen King, Cell (2006), en què l’escriptor de Maine va fer un gir cap a la tecnofòbia amb un estrany senyal anomenat the pulse, que ataca el cervell de tots els ciutadans que utilitzaven els seus telèfons mòbils i provocava l’apocalipsi. El director britànic, però, va més enllà, formulant l’angoixant premissa que a l’era de Facebook i Twitter l’ésser humà ha deixat de banda la seva independència i s’ha submergit en un inabastable gulag digital, un univers confús que encara no acabarà d’assimilar mai, però que li produeix un goig incommensurable.

La perillosa banalitat del patiment com a espectacle risible converteix els espectadors (nosaltres) en turbes sàdiques molt semblants als habitants pertorbats de Dogville (Lars Von Trier, 2003) amb una víctima en continu patiment, enfonsada en un dolor físic i psíquic que és l’aliment principal de l’audiència dins d’un terror en què tots podem participar activament. Brooker potser no és gaire lluny de la representació de la violència de Michael Haneke. Pel director austríac, Funny games (1997) la va fer «per impactar i arrabassar a l’espectador el plaer de consumir la violència». Des del primer capítol de la primera temporada de Black mirror, Charlie Brooker ens adverteix que les noves tecnologies són extensions artificials del nostre cos que no només ens deshumanitzen, sinó que ens converteixen en tristos clons de Prometeu, el mite grec que en la tradició més occidentalitzada representa el risc de la curiositat il·limitada de l’ésser humà per la ciència i la tecnologia, el qual ens pot conduir directament a la tragèdia més absoluta i a la catàstrofe de la civilització en què vivim.

El 30 de desembre del 2006, la mort de Saddam Hussein a la forca va ser gravada per un guàrdia. En el vídeo, la ruptura del coll del dictador es podia sentir clarament a la sala d’execucions . El 20 d’octubre del 2011, Muammar al-Gaddafi va ser atrapat amb un grup del seu exèrcit, i …













3 comentaris to Els plaers violents del nou ‘Black mirror’

  1. Jessica Hyde ha dit:

    Grandiós anàlisi. El capítol m’ha semblat magistral i el teu article a l’altura. M’agrada que ens il.lustris amb referents tan diversos i tan ben vertebrats. No tenia ni idea del punt de partida de Cell de S. King. I les comparacions amb Von Trier i Haneke em semblen pertinents. On se m’ha posat la pell de gallina, però, ha estat quan ens has recordat aquell mític film que pocs recorden i que es diu Muertos y enterrados… Tenia un molt bon amic a l’institut amb el qual ens emocionavem tot sovint parlant d’aquella pel.lícula, una de les seves preferides….

  2. Alex ha dit:

    Molt bó el post!! Felicitats!!

    Durant la primera part del capítol em va venir al cap “l’efecte espectador”, us deixo un enllaç perquè hi feu una ullada si us ve de gust:

    http://motivacion.about.com/od/psicologia_social/ss/Ayudar-A-Los-Demas-O-Pasar-De-Largo.htm

  3. Black Mamba ha dit:

    La cruesa d’aquest capítol és torbadora. I el més esgarrifós de Black Mirror és que presenta una ficció extremadament propera. Tot podria passar demà.

    S’agraeixen els referents que apuntes,bastard.