MENU

12 març, 2013 Comentaris (6) Visualitzacions: 418 Sense categoria Lluís Simon










Desenganyem-nos, les gales on reparteixen premis són totes una merda fins que el premi te’l donen a tu. Així doncs, em veig obligat a llançar els propis principis a les escombraries i a fer una elegia d’una trobada que passarà a la història per les paraules (justes i sàvies) del nostre mestre de cerimònies (Jordi …

Una nit a l'òpera

Desenganyem-nos, les gales on reparteixen premis són totes una merda fins que el premi te’l donen a tu. Així doncs, em veig obligat a llançar els propis principis a les escombraries i a fer una elegia d’una trobada que passarà a la història per les paraules (justes i sàvies) del nostre mestre de cerimònies (Jordi Camps) quan va recollir un premi que, de tan merescut, gairebé sobrava. Parlo del Carles Rahola, és clar, a la millor informació (sic) digital concedit en un acte més o menys lluït a l’Auditori de Girona.

No calia, no ens ho mereixem, no n’hi ha per tant, això que fem és molt poca cosa, escrivim per divertir-nos, bla, bla, bla. És el que anàvem dient nosaltres amb cara amable a tots els il·lustres convidats i companys que ens felicitaven. Però per dins, què collons, pensàvem. Sí que calia! És que si no ens el donaven, l’hauríem pres. Un bastard no vé de l’altra punta de Catalunya perquè després li diguin: ho sentim, heu quedat finalistes. Som una mena de col·lectiu Stanley Kubrick, un monstre que ja no es pot manejar.

Em diuen que parli de la gala, de què em va semblar i tal. Els Bastards ens vam comportar civilitzadament, potser perquè un parell de goril·les no van apartar la vista de nosaltres amb la mà sobre el pom del revòlver. En els discursos de les autoritats només tenia un temor, que algú digués «Jedi mind meld». La cosa, ara ja ho puc dir, no hauria acabat bé. Pels cinèfils, cal anotar que va sortir un senyor gran a fer un homenatge a Corleone. Així, quedavar prou clar que era ell qui ho pagava tot. Si un dia ens demana un favor…

Més tard va haver-hi un gran «oh!» de decepció des la bancada bastarda en saber que l’assassí en sèrie d’Olot no pujava a recollir ell mateix el premi a la millor entrevista. Un altre gran moment va ser l’homenatge a Murnau que va protagonitzar el representant de l’Ajuntament de Girona, que vestit de vampir em va aterrir més que el mateix Max Shereck. Un periodista de Ràdio Girona també ens va excitar amb el seu discurs d’anar tots a cardar. A on? Quan? Amb qui? Això no ho va dir. Mala sort.

Nosaltres vam pujar en massa a l’escenari. Va ser excessiu, ho admetem. La presentadora, l’elegant (per dir un adjectiu que no pugui ser emprat en un judici per masclisme) Mercè Sibina, va fer cara d’espant però tot va quedar formal. En un moment de debilitat, fins i tot, vam estar a punt de donar gràcies a la mama i llançar per la borda tota la nostra credibilitat. Després en el pica-pica (una mica d’alcohol, però sense sexe ni rock’n’roll) un col·lega em va presentar el conseller Santi Vila així mateix: “miri, un bastard”. “Caram, quin honor”, va dir.

La nostra reputació, doncs, només fa que pujar.

Fotos realitzades per Neus Rodriguez Samitier

Desenganyem-nos, les gales on reparteixen premis són totes una merda fins que el premi te’l donen a tu. Així doncs, em veig obligat a llançar els propis principis a les escombraries i a fer una elegia d’una trobada que passarà a la història per les paraules (justes i sàvies) del nostre mestre de cerimònies (Jordi …










6 comentaris to Una nit a l'òpera

  1. Víctor ha dit:

    Un honor i una pena de no poder haver assistit. Felicitats a tots per la feina.

    • Jordi C. ha dit:

      Faltaves tu, brother! Però vam tenir clar que estaves en ànima! La llegenda (= cronica) és sempre millor que la veritat …

  2. Anna V. ha dit:

    SOM UN, SOM LEGIÓ!

  3. The Doctor ha dit:

    El Col·lectiu Bob Merrick no pot deixar de dir que: “El premi aquest no ens arrossegui al costat bo de la Força i que els putus rebels no facin petar mai més la nostra particular Estrella de la Mort, cau irreductible que un pagès -renegat-de Tattoine traint la memòria del seu pare, el més gran bastard somiat, la va fer petar de males maneres. Que la Galàxia no es pacifiqui i que visqui permanentment dins el caos, pas previ a la creació més desfermada; que la bogeria creativa ens segueixi embriagant, doncs, perquè: bastardes meravelloses es pentinin amb ensaïmades eròtiques; que catedràtics amb ànima de doctor Lecter ens mirin des del darrera de les ulleres amb ulls inquietants; que criatures celestials envoltades de bàrbars alemanys donin el punt just -i més- de frenesí creatiu des del centre de comandament al cor d’una Europa decadent; que psicòlegs malalts ens expandeixin la ment més enllà de la raó; que gastrònoms universals ens portin a tavernes perdudes per degustar menges dels Hutt; i que dir d’aquells que fent honor al seu cognom batallen irreductiblement sense defallir; que gentelmans britànics ens segueixin fent descobrir que la bogeria no està discutida amb la raó i la bogeria; que el nostre meravellós -i despistat- forn segueixi coent extraordinaris posts, càpsules de literatura bastarda; que el primer apostol Simó (Pere) basteixi els fonaments de la nostra església bastarda amb aquella ironia, fina com un bisturí; que grans bastards ens segueixin acollonant amb perles que, disfressades de serie B, donen sentit a l’art amb majúscules; tot això fornit i amanit amb tota la legió d’altres col·laboradors i seguidors inabastables que ens acompanyaran, segur, més enllà de la fi dels temps, on de ben segur i, des de la perifèria de la galàxia, els Bastards seguiran/em edificant el seu/nostra Imperi que brillarà finalment com una supernova quan arrossegui el tot al començament.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.