MENU

18 març, 2013 Comentaris (0) Visualitzacions: 231 Cinema Jep Soler










L’amor romàntic es caracteritza, sobretot, pel patiment. S’estima tant que s’ha de patir, és impossible estar enamorat i no sentir com una daga et travessa el cor quan la persona estimada s’allunya de tu. L’amor converteix els implicats en uns bipolars integrals, passen de la fase d’eufòria passional a la desesperació suprema en un tres …

‘Anna Karenina’: un clàssic fet espectacle

L’amor romàntic es caracteritza, sobretot, pel patiment. S’estima tant que s’ha de patir, és impossible estar enamorat i no sentir com una daga et travessa el cor quan la persona estimada s’allunya de tu. L’amor converteix els implicats en uns bipolars integrals, passen de la fase d’eufòria passional a la desesperació suprema en un tres i no res. Això sí, es viu intensament.

D’històries d’amor clàssiques, n’hi ha unes quantes que s’han adaptat al cinema en els darrers anys i que mereixen ser anomenades. Jane Eyre, de Cary Fukunaga, a partir de la novel·la de Charlotte Brontë, era capaç de transmetre tota l’essència literària gràcies a unes magnífiques interpretacions de Michael Fassbender i de Mia Wasikowska, amb una posada en escena austera i sòbria i una banda sonora deliciosa. El mateix any Andrea Arnold adaptava el clàssic Cumbres borrascosas, d’Emily Brontë (germana de Charlotte) sense tanta transcendència per part del públic i de la crítica; de fet, en moltes ciutats no es va arribar ni a estrenar. La duresa de les imatges, sobretot primers plans filmats amb la càmera a la mà, que recorden l’estil Dogma 95, i una fotografia fosca i bruta –que tot i que permetia copsar el clima desesperant de l’obra era molt incòmoda– no convidaven a entrar en la història. També el 2012, va arribar als cinemes la versió, magnífica, del musical Els miserables, a partir de l’obra de Victor Hugo i dirigida per Tom Hopper.

Ara és el torn de l’Anna Karenina, de Tolstoi. Joe Wright, director de la inoblidable Atonement (Expiació), torna a donar el paper protagonista a Keira Knightley, que transmet el patiment de l’Anna Karenina de manera perfecta; sembla que la sessió de sofriment extrem a la qual la va sotmetre el gran Cronenberg a Un mètode perillós ha tingut un efecte positiu. Igual com va fer a Atonement i a Hanna, Wright dóna un estil molt particular a la història, i aquest toc personal i arriscat és una sorpresa molt agradable.Converteix un vell teatre decadent en l’escenari de totes les escenes del film, tret d’un parell d’exteriors, i crea una sensació d’angoixa en els moments més tensos de la trama i uns canvis visuals enigmàtics, sorprenents. Algú pot pensar que barrejar els elements típics del teatre, com ara moure decorats o transitar per les tramoies, pot fer que l’espectador s’evadeixi de la història, tot al contrari, la sensació de sorpresa constant i de gran qualitat escènica ens atrapa i ens converteix en un protagonista més. Si a tot això, hi sumem l’intens guió de Tom Stoppard (Brazil), la banda sonora delicada de Dario Marianelli (Atonement, Jane Eyre, Pride and prejudice), les actuacions de Jude Law i Aaron Taylor-Johnson (Nowhere boy, Savages), es pot assegurar que som davant d’una de les millors pel·lícules de l’any i la gran oblidada pels premis Oscar.

El 27 de març arribarà a les pantalles l’adaptació de Great expectations, de Charles Dickens, pel director Mike Newell. Com veieu, l’amor romàntic, igual com el vertader, no passa de moda ni mor mai.

L’amor romàntic es caracteritza, sobretot, pel patiment. S’estima tant que s’ha de patir, és impossible estar enamorat i no sentir com una daga et travessa el cor quan la persona estimada s’allunya de tu. L’amor converteix els implicats en uns bipolars integrals, passen de la fase d’eufòria passional a la desesperació suprema en un tres …










Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.