MENU

20 març, 2013 Comentaris (9) Visualitzacions: 2251 Cinema Jordi Camps













Si hi ha un període vital a la nostra vida en què t’imagines la vida amb un rerefons musical aquest és sens dubte l’adolescència. Tots hem tingut diverses bandes sonores al llarg de la nostra vida, però és durant aquest període vital, en què l’acne i les hormones es disparen més que mai, quan la …

L’adolescència: Alta fidelitat en casset

Si hi ha un període vital a la nostra vida en què t’imagines la vida amb un rerefons musical aquest és sens dubte l’adolescència. Tots hem tingut diverses bandes sonores al llarg de la nostra vida, però és durant aquest període vital, en què l’acne i les hormones es disparen més que mai, quan la música marca (i ha marcat) més el nostre ritme quotidià. L’enamorament, l’amor platònic, el fracàs amorós… i tota una llarga llista de sentiments que sentíem a flor de pell en aquells temps, es vestien de cançó.

Els que ja comencem a tenir una edat recordem com, als vuitanta, la nostra dècada mítica, el tràfic de cassets (sí, aquell instrument prehistòric, de plàstic, amb dos forats i una cinta magnètica capaç d’enregistrar música) era constant. Sense saber-ho, devíem ser els pioners del pier to pier, quan en aquells temps intercanviàvem cintes personalitzades amb recopilatoris de cançons entre amics i amigues. En aquests últims casos, el regal musical intentava contenir un missatge innocentment subliminar, d’acord amb la selecció efectuada –balades d’amor, per exemple–, que vist avui dia faria riure a les generacions que avui s’ho diuen tot i més a través de xats, Facebook i Tuenti. Ho sabem, eren altres temps, però lluny del que mostraven films com Porky’s o Demadre a la americana, el nostre comportament als instituts era generalment, doncs això, molt més innocent.

Aquells meravellosos anys han passat i, per això, quan les tornem a escoltar, aquelles velles cançons ens teletransporten moltes emocions. Hi ha una pel·lícula a la cartellera que, si no l’heu vista, us recomano que la recupereu, sobretot si sou tan nostàlgics com un servidor. I sinó, també, perquè cinematogràficament està molt per damunt de la mitjana. I sí, com si fos un film etnogràfic, mostra com els seus protagonistes s’intercanvien seleccions musicals amb cassets. I és que tots hem estat Charlie algun cop.

Es tracta de The perks of beign a wallflower (Las ventajas de ser un marginado), film que al compàs d’una sublim banda sonora (formada per The Smiths, David Bowie, New Order, Sonic Youth… i amb referències al musical The horror picture show) evoca aquells temps. Narra la història de Charlie, un jove tímid i marginat, que ha d’afrontar una sèrie de dificultats emocionals al mateix temps que lluita per trobar un grup de persones amb les quals encaixar i sentir-se a gust. Segurament no inventa res (títols de referència com El club de los cinco, a la qual homenatja (ja ho van fer al seu dia), però ara, confeccionats des de la distància temporal, aporten una sensibilitat més gran a l’hora de reivindicar la figura del marginat (digueu-ne freak) o d’aquells qui es van passar mitja adolescència enamorats en silenci de la noia, molt sovint, equivocada. Lluny d’aquelles astracanades a l’estil de Los albóndigas en remojo i similars, ‹/em›el film del novel·lista i escriptor Stephen Chbosky aborda els conflictes existencials d’un adolescent com tants d’altres. Però ho fa incorporant elements aliens normalment al gènere, com ara la subtilesa, la credibilitat i la calidesa dels personatges, amb el trio genial que interpreten Logan Lerman (tot un descobriment), Emma Watson i Ezra Miller.

Un capítol a part es mereix Emma Watson.

La jove actriu apuntala amb la seva interpretació el seu pas ferm a la maduresa, interpretativa, evidentment; però alhora fa punts per convertir-se en una de les noies més sexis del panorama cinematogràfic, amb la combinació perfecta de bellesa física, un punt de sensualitat i demostrada intel·ligència emocional. Amb aquest paper dóna la raó a tots aquells qui amb la saga Harry Potter es posaven el cilici cada cop que proclamaven allò que “aquesta noia promet” (i altres comentaris que aquí no reproduirem) i alhora es catapulta per encapçalar la llista d’aspirants a encarnar un dels papers més desitjats del moment: el de la dona protagonista de l’adaptació de Les ombres de Grey. En sentirem a parlar. I nosaltres a sucar-hi pa!

Si hi ha un període vital a la nostra vida en què t’imagines la vida amb un rerefons musical aquest és sens dubte l’adolescència. Tots hem tingut diverses bandes sonores al llarg de la nostra vida, però és durant aquest període vital, en què l’acne i les hormones es disparen més que mai, quan la …













9 comentaris to L’adolescència: Alta fidelitat en casset

  1. Dennis Rader ha dit:

    Spandau Ballet, Duran Duran, Boy George, Wham, Genesis, Simple Minds,Orchestral Manoeuvres in the Dark…

    Hauríeu de fer un post sobre LA MILLOR musica dels 80.

    Us ha parlat en Dennis.

  2. Jessica Hyde ha dit:

    Whitesnake, Van Halen, the Scorpions, Judas Priest, Iron Maiden…. INXS, The Housemartins, Madonna, The Comunards, Dire Straits, Queen, U2… Buf el poti poti pot ser brutal, no? Per gustos…

  3. Taxidermica ha dit:

    Els fills dels 90 també recordem les cintes de cassette i molts desitgem haver nascut uns anys abans i viure “l’esplendorosisme” del heavy metal i de la música en general. Crec que els ’80 van ser la millor època de tots els temps per ser adolescent.

    Fa poc la Watson va desmentir els rumors que la vinculaven a Grey, hurra! Crec que no li faria gaire bé a la seva carrera.

  4. Fàtima ha dit:

    Tota l’estona que m’ha dut llegir la crítica, m’he adonat que he estat assentint amb el cap, i m’ha provocat aquell somriure nostàlgic de l’època d’adolescència….i aqueslles cintes?? que amb el boli bic rebovinàvem ?? jajaja

    La pel.licula em va sorprendre molt favorablement! i l’Emma també!
    La BSO brutaal!

  5. Gemma Busquets ha dit:

    Emma Watson és l’hereva de Winona Ryder. És més, aquesta peli, fa 20 anys, l’hagués protagonitzat la Winona. Winona forever!