MENU

21 març, 2013 Comentaris (7) Visualitzacions: 2292 Sèries Anna Vilaró













La monstruositat inquieta. Igual com inquieten aquells que encarnen el desconegut, l’altre, allò diferent al jo. El zombi és, actualment, la figura de moda que millor representa aquest desconegut. Hi conviuen la vida i la mort, un dels grans tabús de la nostra cultura. A part de simbolitzar la diferència, els zombis sempre han estat …

‘In the flesh’ i l’excusa dels zombis

La monstruositat inquieta. Igual com inquieten aquells que encarnen el desconegut, l’altre, allò diferent al jo. El zombi és, actualment, la figura de moda que millor representa aquest desconegut. Hi conviuen la vida i la mort, un dels grans tabús de la nostra cultura.

A part de simbolitzar la diferència, els zombis sempre han estat l’excusa per poder retratar la maldat humana. Recordeu sinó la mítica Night of the living dead (George A. Romero, 1968) els militars passats de rosca de 28 days later (Danny Boyle, 2002) o actualment The walking dead (Frank Darabont, 2010). En totes els zombis cedeixen el seu protagonisme, superats pels conflictes entre els homes i la seva mútua desconfiança. El gran tema és, doncs, el nivell de ferotgisme –animalitat a la qual es veu abocat l’home en un estat de supervivència extrem.

In the flesh (BBC, Dominic Mitchel, 2013) fa un pas més enllà del que estem acostumats a veure. No ens trobem davant l’epidèmia zombi sinó un cop aquesta ha estat controlada. A més, s’ha trobat una cura que permet fer tornar la capacitat de raciocini als morts vivents, ara tractats com a malalts de la síndrome del parcialment mort. La reinserció dins la quotidianitat serà el gran repte d’aquests malalts i de les seves famílies. Per què? Perquè els homes no oblidem, i aquests que ara s’estan curant, en el seu dia van ser caníbals assassins. La base que genera el desconcert dels humans és clara: aquests zombis readaptats, què són ara? Vius? Morts? Morts vivents? Els funcionarà sempre la medicació? Tornaran a atacar? Com ens hi podem relacionar després d’aquesta gran matança mútua?

Durant el primer episodi de la sèrie, seguim un d’aquest exzombis en la seva readaptació al món real, en una ciutat que es mostra contrària a les noves lleis de reinserció, incentivat per un grup de radicals antizombis en hores baixes, l’anomenat cos de voluntaris humans. La cacera de bruixes està servida.

Tres capítols seran el total d’aquesta primera temporada. Els britànics sembla que han après les claus de l’èxit: qualitat i concisió. Cal destacar del capítol pilot: les sessions de teràpia de grup i la readaptació del protagonista al seu entorn familiar, on un altre cop els que mostren més problemes per acceptar la situació són els humans. In the flesh demostra que zombis i drama poden anar lligats de la mà i donar, com a resultat, un molt bon producte audiovisual. No espereu sang i fetge tal com estem acostumats, el que tindreu serà la crueltat i la venjança de l’home contra l’home.

La monstruositat inquieta. Igual com inquieten aquells que encarnen el desconegut, l’altre, allò diferent al jo. El zombi és, actualment, la figura de moda que millor representa aquest desconegut. Hi conviuen la vida i la mort, un dels grans tabús de la nostra cultura. A part de simbolitzar la diferència, els zombis sempre han estat …













7 comentaris to ‘In the flesh’ i l’excusa dels zombis

  1. Jessica Hyde ha dit:

    Estic d’acord amb què ens trobem amb una bona sèrie. Davant la saturació de l’epidemia zombi catodica i cinematografica esta molt bé aquest punt de partida argumental, de la terapia socialitzadora dels no-Morts, mai millor dit. Els anglesos en saben un niu i porten la tematica a nivell més dramàtic que no pas a l’acció. God save Great Britain i als Bastards!

  2. Manel ha dit:

    Bon post, si senyora!!
    M’encanta la sèrie, sobretot per els paral·lelismes socials que en pots extreure, com la reinserció dels acusats/comdemnats per crims sexuals, la immigració, els malalts de sida…
    Tal com dius moltes pel·lis de Romero i de zombies en general exploten aquests temes des d’una perspectiva més sanguinaria, en canvi In the flesh s’ho mira amb més drama sense deixar de banda l’intriga (el moment mare de familia amb xerrac és impagable).

  3. Dennis Rader ha dit:

    Sembla una sèrie interessant tot i que no em va agradar gens el tràiler.

    La idea però no és nova. De zombis en reinserció ja es va fer una pel.lícula bastant interessant l´any 2006,

    Fido; http://www.youtube.com/watch?v=7uX8ypmkihg

  4. Alt+126 ha dit:

    Més que Fido té pinta que agafa la idea de “Les Revenants”, pel·lícula francesa de 2007 (i ara mateix una serie que n’agafa el testimoni directe) en la que la base és “els morts surten de les tombes i son normals… ara què cony fem amb tanta gent?”.

    En el cas de la francesa el “drama” és més la impossibilitat d’organitzar la societat després d’un boom demogràfic (semblant als problemes que es mostren en els capítols de mitja temporada de Torchwood – Miracle Day) i en aquesta In the flesh el drama és d’un caràcter més “íntim”. En ambdós casos els morts vivents son tractats com a persones, amb més o menys por, però persones.
    Fido, en canvi, no va tant enllà i tot i la reinserció, continua tractant als zombies com a éssers inferiors, com animals.

    • Anna V. ha dit:

      El factor intimitat/família crec que és la clau de In The Flesh. Però potser aquesta que referencies,
      Fido, és més punyent, salvatge o trastoca més pel que senyales de l’animalitat. L’hauré de veure.
      No descartem aque aquest punt d’animalitat arribi a In The Flesh, tot serà veure cap a on duen la trama i els sentiments oposats dels ciutadans.

    • Dennis Rader ha dit:

      Tens tota la raó, Alt. Encara no he vist la sèrie però pel que escriu l´Anna va més pels camins de
      ¨Les Reventants¨, un gran film. Amb Fido tenim els zombis tractats com a esclaus però segueixen essent
      zombis salvatges i animalitzats, com tenir un bulldog a casa que vols domesticar però que per naturalesa
      s´acaba menjant la teva cosina.

  5. […] les vísceres i que s’impregna d’un to dramàtic. Una mica com Les Revenants. Estem parlant de In the flesh, una minisèrie de tres capítols d’una hora i mitja de durada cadascun, que narra la història […]