MENU

28 Març, 2013 Comentaris (2) Visualitzacions: 642 Sèries MariJo Jordan










La història dels grans magatzems, lligada a la moda, el consum i la modernitat, aixeca passions. Dues ficcions televisives britàniques, The paradise i Mr. Selfridge, ens obren la porta a aquest món La BBC1 va emetre el 3 de febrer la gala dels premis Bafta amb una audiència rècord, de 5,4 milions d’espectadors. Però la …

'Mr. Selfridge' i 'The paradise': compres en sèrie

La història dels grans magatzems, lligada a la moda, el consum i la modernitat, aixeca passions. Dues ficcions televisives britàniques, The paradise i Mr. Selfridge, ens obren la porta a aquest món

La BBC1 va emetre el 3 de febrer la gala dels premis Bafta amb una audiència rècord, de 5,4 milions d’espectadors. Però la cadena rival, la ITV, la va superar. Més de sis milions de persones van preferir el sisè capítol de Mr. Seldfridge. Devia ser que el protagonista, Jeremy Piven, resultava més atractiu per als britànics que la catifa vermella per on passejava George Clooney?

El personatge principal de Mr. Selfridge (Jeremy Piven)

La qüestió va més enllà. L’èxit de la sèrie que narra les peripècies del fundador dels magatzems londinencs del mateix nom respon a l’interès creixent per les històries dels avantpassats condimentades amb belles imatges. Downton Abbey, que actualitza l’esperit de la clàssica A dalt i a baix, ha marcat la pauta pel que fa a la revisitació dels inicis del segle XX, centrant-se en com era la vida dels rics i dels seus servidors en l’elitista Anglaterra d’uns anys en què el món canvia, i molt. El seu èxit ha traspassat fronteres, i ha provocat que de seguida la cadena productora, la ITV, creï un nou producte amb els mateixos ingredients: època històrica i joc social.

La vida de Seldfridge resultava ideal perquè reunia la passió d’un emprenedor pintoresc amb l’inici i l’esplendor dels grans magatzems, els colossos que van revolucionar la manera de comprar i, de retruc, van ajudar a crear la societat moderna. Això mateix va pensar la competència. La BBC va ser més ràpida i fa uns mesos va emetre The paradise, una sèrie en què també s’expliquen les interioritats d’un gran magatzem, però anterior en el temps. Si Selfridge va obrir a Oxford Street el 1909, l’imaginari de The paradise es troba al Londres del 1870. Es basa en l’obra d’Emile Zola El paradís de les dames, que novel·la el trasbals i la il·lusió amb què París va viure la implantació d’una gran superfície per comprar.

Per primera vegada les dones podien trobar en un centre tot el que necessitaven. I aviat van passar de la necessitat al desig. Els productes ja no s’amagaven en capsetes sinó que apareixien desplegats davant dels seus ulls i mostraven totes les seves qualitats: teixits de seda, guants de fina pell (que s’emprovaven deixant despullada la mà en públic!), ventalls de colors,… Tot apareix bellament retratat a The paradise, el paradís de la dona burgesa, confinada a casa sense més entreteniment que prendre el te amb les amigues o visitar els difunts al cementiri. Le Bon Marché es considera el primer gran magatzem que reunia aquestes característiques. Inaugurat el 1853 per Aristides Boucicaut, era un lluminós univers de vidre i ferro, dissenyat per Eiffel. Va néixer en un París de grans avingudes per oferir experiències emocionals aprofitant els avenços de la revolució industrial.

A dins, la nova catedral exposava objectes de tot el món, permetia passejar-hi lliurement, tocar els productes amb preus a la vista i temptava amb ofertes. Era enlluernador i irresistible. El consumisme havia nascut. I no tothom en sortia beneficiat.

Denise, la dependenta protagonista de The paradise

The paradise mostra la rebel·lió del petit comerç en l’era victoriana a causa de la sobtada competència. Ho fa vinculant la protagonista, Denise, als dos mons. Neboda d’un sastre, es veurà obligada a treballar de dependenta al gran establiment perquè el seu oncle no pot donar-li feina. Però el que hauria de ser un drama esdevindrà una meravellosa aventura per a la jove, que descobreix el seu talent per crear noves i suggeridores estratègies de venda.

Mr. Selfridge s’ubica en l’era edwardiana, i planteja la manera com el nou centre s’alia amb els avenços tècnics i les experiències emocionals. Des de col·locar un vehicle a l’aparador, a contractar Anna Pavlova per ballar, tot servia per atreure les mirades en un món àvid de canvis: Les escales mecàniques van impactar tant que els magatzems col·locaven en els extrems dues infermeres amb flascons de sals per si les dames es marejaven. I Selfridge era un showman de les compres amb molt bona visió de futur.

Per exemple, donar suport al moviment sufragista femení li va reportar un munt de compradores fidels i modernes, que buscaven i trobaven al seu local des de teles per banderes fins a vestits blancs (hi anaven així per mostrar elegància) i paper gruixut per fer pancartes. Precisament el capítol que va competir amb els premis Bafta mostrava com els aparadors del seu magatzem es lliuraven dels atacs de les demandants del vot per a la dona perquè era un establiment amic. Bé, també hi ha qui diu que els seus vidres eren els més resistents de Londres, però això la sèrie no ho reflecteix…

Faldiller i esbojarrat, aquest comerciant (format en uns magatzems de Chicago) va tenir una vida rica i novel·lesca, però la seva afició al joc el va omplir de deutes i el va arrossegar cap a la misèria. Tant, que un dia la policia el va detenir a les portes del Selfridge que va crear, pensant que era un vagabund. El nord-americà, enamorat dels perfums, va ser el pioner a exposar els cosmètics (fins llavors utilitzats per la classe baixa i les vedets) a la planta baixa, on encara són. També muntava desfilades en la terrassa de l’edifici i omplia Londres de glamur i diversió. Fins i tot va fer que el Pare Noel arribés en avió i fes un tirabuixó sobre l’edifici! «La botiga et donava tot tipus de servei, des de cosir-te un botó perdut fins a arreglar-te les ulleres; tenien telèfon, llum elèctrica arreu…», explica Lindy Woodhead, autora del llibre en què es basa la sèrie, Shopping, seduction and Mr. Selfridge. I qualsevol dona hi podia entrar.

Això suposa un gran avenç en la creació d’una classe mitjana, que tastarà el món del luxe, i s’hi aficionarà. Abans de la industrialització la gent vivia molt austerament i calia crear el desig d’aspirar a més. La producció de tot augmenta i el gran magatzem la vendrà oferint una plaent experiència col·lectiva i fent que la dona s’hi senti com a casa. Selfridge fins i tot va donar a les primeres clientes una joia en forma de clau de plata per simbolitzar que eren les seves hostes. I, a sobre, l’existència de comunes públiques femenines afavoria que les dames poguessin allargar la seva estada tot el que volguessin.

Comprar donava a les dones seguretat i poder, però també va ser l’inici de patologies modernes, com ara la cleptomania (es considerava una histèria només femenina fruit d’un impuls irracional), l’addicció a comprar (en alguns casos els deutes les duien a prostituir-se) i els problemes d’imatge. Per primer cop els vestits tenen talles estàndards i les dones es comparen. Per què ella hi cap en aquest vestit i jo no?

El gran magatzem ho converteix tot en moda, més enllà de la roba, i amplia horitzons: llistes de noces, pagaments a terminis… Allò que al segle XIX era un entreteniment, al XX ja serà tot un símbol del consumisme que defineix la societat. I ara, la seva història ha entrat a formar part del món de les sèries, la ficció preferida del segle XXI.

 

 

Els trets diferencials de cada sèrie

Malgrat que estan ubicades en períodes històrics diferents, les dues sèries tenen en comú l’escenari principal, el gran magatzem (centre convergent de totes les històries), i la relació entre diferents classes socials. Per tant, en totes dues hi apareix molt ben retratat l’establiment i les seves diferents seccions, i també hi ha personatges en comú, com ara el propietari, la dependenta enamoradissa, un financer que assumirà (o no) els riscos d’invertir en innovació i un personatge femení aristòcrata que dóna molt de joc en la seva relació amb la nova classe proletària. Tot i això, les trames de les dues són diferents. A The paradise es nota molt la influència novel·lesca de Zola, que incideix en els aspectes sentimentals, folletinescs (hi ha un dolent molt dolent…) i fa que la narració prengui un caire teatral. De fet, els mateixos escenaris (el carrer de les botigues petites i els taulells del magatzem) es nota que són de cartó pedra. Ara bé, d’un cartó pedra exquisit, perquè les teles, les plomes, els ventalls i els vestits victorians de les dames són magnífics. I plens de color. Cal destacar el magnífic genèric. Tot resulta més viu, real i vitalista a Mr. Seldfridge, una sèrie tan enèrgica com el seu protagonista. Un nord-americà encantat de sorprendre l’encotillada societat britànica i amant de les coses belles. La filmació és moderna, en escenaris naturals i amb una tonalitat vermellosa que transmet força i calidesa. Aquí les dames vesteixen més còmodes que en l’anterior (amb camises de coll alt farcides de filigranes blanques i faldilles de poc volum) però encara lluny dels revolucionaris anys vint.

 

Les dependentes, personatges claus

A les dues sèries hi ha una protagonista dependenta perquè a banda de simbolitzar la classe proletària, i així poder comparar la seva vida amb la dels rics com passa a Downton Abbey, tant Denise (a The paradise) com Agnes Towler (a Mr. Seldfridge) són personatges claus en la vida dels grans magatzems.

Majoritàriament eren noies vingudes del camp a la capital, que van poder millorar ostensiblement la seva situació social. Malgrat que treballaven 13 hores a peu dret pel salari mínim, la feina era un trampolí social: aprenien de les clientes com comportar-se i vestir-se, guanyaven seguretat i uns diners que en el futur els permetrien optar a obrir un petit negoci en el seu poble d’origen. Les noies vestien discretament de negre, anaven guapes (sense passar-se, per no aixecar enveges) i tenien prohibit asseure’s. El seu perfil dóna molt de joc i permet descriure l’ambient social en què es mouen i elaborar diverses trames sentimentals al seu voltant, incidint en les relacions amb els superiors, especialment amb homes d’un altre estatus social per seguir amb la línia d’èxit marcada per A dalt i a baix. Són temps en què les regles es comencen a subvertir i això no es pot desaprofitar. Amb elles també coneixerem noves professions, com la de l’aparadorista.

La història dels grans magatzems, lligada a la moda, el consum i la modernitat, aixeca passions. Dues ficcions televisives britàniques, The paradise i Mr. Selfridge, ens obren la porta a aquest món La BBC1 va emetre el 3 de febrer la gala dels premis Bafta amb una audiència rècord, de 5,4 milions d’espectadors. Però la …










2 comentaris to 'Mr. Selfridge' i 'The paradise': compres en sèrie

  1. Manel ha dit:

    Molt bó l’article!! Felicitats!
    Com a dependenta clau també cal recordar la de “Boardwalk Empire”, que gran!

    • marijo jordan ha dit:

      I tant! Però no és dependenta de gran magatzem. I ja estem als feliços anys 20, també amb meravellosos vestits. 🙂

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada