MENU

3 abril, 2013 Comentaris (12) Visualitzacions: 339 Cinema David U. Ruiz / @callahan_ruiz










Érem molts els que esperàvem amb candeletes el nou film dels germans Pastor, Los últimos días. Certament, veure una Barcelona caiguda per una pandèmia, ja sigui per una agorafòbia mortal, l’Ebola o el xarampió, era des de feia temps el somni humit d’un bastard tan sociòpata com jo. La veritat és que el film entreté, …

‘Los últimos días’, truita espanyola de tòpics postapocalíptics

Érem molts els que esperàvem amb candeletes el nou film dels germans Pastor, Los últimos días. Certament, veure una Barcelona caiguda per una pandèmia, ja sigui per una agorafòbia mortal, l’Ebola o el xarampió, era des de feia temps el somni humit d’un bastard tan sociòpata com jo. La veritat és que el film entreté, i sobretot té el detall d’afrontar amb prou cura un subgènere més aviat inexistent al nostre país. El problema ve quan t’has empassat molt producte i subproducte sobre la temàtica, la majoria films de sèrie B (o Z) llogats al videoclub durant les primeres dècades de vida, i la resta vistos més recentment durant les sobretaules dels caps de setmana o festius a Antena 3, Tele 5 o el canal Nitro, per posar uns quants exemples. Com en aquests, el film compleix amb suficiència la màxima de “per passar la tarda”, però li falta punch i el més important per no ser un film oblidable: un final.

Els Pastor, com ja van demostrar a Infectados (curiosament amb pandèmies letals i realitats postapocalíptiques pel mig), es mostren segurs i convincents recreant atmosferes i distòpies fatals –amb el suport d’un treballat disseny de producció i d’uns excel·lents efectes digitals–, però fallen en la descripció de gairebé tots els personatges, sobretot d’en Marc (un fluix Quim Gutiérrez), el principal, que ha de ser el motor del film, en l’adjudicació d’unes motivacions personals massa suades, i en definitiva a conferir un mínim interès i tensió global a la trama. En conseqüència, el film, que té El incidente, de M. Night Shyamalan, com una de les seves inevitables referències, avança a batzegades, sense saber en cap moment si vol ser aventura, drama, ciència-ficció o cinema per a tots els públics, i és clar, la barreja no acaba de quallar. A més, el film abusa en excés del flashback, un recurs que d’emprar-se puntualment per donar pinzellades del passat, passa a oferir-nos soporífers i innecessaris muntatges paral·lels sobre la vida sentimental i professional de Marc. Sort en tenim de l’altre personatge, Enrique, furibund cap de recursos humans de l’empresa a on treballa Marc, i encarnat per un enorme José Coronado –el millor del film amb diferència–, un actor en estat de gràcia que manté ell solet l’interès per la trama i pel viatge que ambdós individus acorden –obligadament– dur a terme pel subsòl de Barcelona; el primer amb l’objectiu de trobar la seva dona, casualment embarassada; el segon, preocupat pel seu pare, hospitalitzat des de fa temps.

Per acabar-ho d’adobar, el film no explica ni suggereix el perquè del tot plegat (queda clar a mig metratge, quan els dos protagonistes especulen amb humor sobre les causes de la pandèmia, que el film acabarà sense ni una pista d’això). I no és que sigui un problema. De fet, Shyamalan no perdia massa el temps explicant quines podien ser les possibles causes d’El incidente, però tampoc li feia gaire falta: aquells darrers plans fixats únicament en arbres movent-se pel vent, posaven per si sols els pèls de punta. A Los últimos días, per contra, els Pastor s’obliden completament del pànic, de l’incidente, de l’entorn, del postapocalipsi, i ens fan veure que el film era una trampa, que tractava en realitat d’un home que buscava la seva dona embarassada (¿?) i en conseqüència ens regalen el típic no-final musicalitzat d’episodi de sèrie americana (amb picada d’ullet inclosa a Mecanoscrit del segon origen i a El senyor de les mosques), un pastitx de tòpics tan pamfletaris com “l’amor és l’única cosa que ens fa forts per afrontar el que sigui” i “en els nostres fills està el futur d’una societat caiguda pels nostres errors”, que no fan altra cosa que provocar arcades.

Érem molts els que esperàvem amb candeletes el nou film dels germans Pastor, Los últimos días. Certament, veure una Barcelona caiguda per una pandèmia, ja sigui per una agorafòbia mortal, l’Ebola o el xarampió, era des de feia temps el somni humit d’un bastard tan sociòpata com jo. La veritat és que el film entreté, …










12 comentaris to ‘Los últimos días’, truita espanyola de tòpics postapocalíptics

  1. Jordi Camps ha dit:

    Crítica impecable i implacable. Quan estava a punt de contradir-te manifestant que el final és un homenatge implícit a una de les obres magnes de la literatura catalana del fantàstic… Va hi ho esmentes i a més em convences que és un final molt televisiu. És veritat, el film funciona però li falta un punch per transcendir i deslligar-se aquest aire de telefilm. Amb El incidente, no hi havia pensat, però sí amb The Warriors i 1997 rescat a N.Y. Salvant distancies esclar!

  2. Callahan ha dit:

    Merci Jordi! Sí, els films que menciones estan implícits, just, però amb mitja ja hora veus que només tenen en comú el context. Una llàstima.

  3. The Doctor ha dit:

    Amb tot, és important no perdre de vista el que ja apunta de manera molt encertada el David en el seu magnífic post, que el treball no deixa de ser un film de dissabte a la tarda, de becaina de luxe, més o menys. En tot cas sí que és important, com passa amb Luces Rojas, posar en valor la importància de fer en aquest país treballs relacionats amb la ciència ficció; no s’ha d’oblidar que aquest gènere, castigat durant el franquisme, ha trigat a recuperar-se. Ha estat gràcies a joves talents, nascuts en els treballs americans dels 80 i 90, amb Spielberg com a referent, que s’està intentant insuflar una mica de vida al gènere; i ho han fet amb idees, encara que com en aquest cas, siguin tòpiques. Ens calen més films d’aquestes característiques perquè així avançarem cap a productes més treballats, encara que no es moguin de l’entreteniment. Tampoc hem d’oblidar que el cinema, com a gran fira, ja té implícit aquest component, a banda que surtin, o no, obres més elaborades, pretensioses o senzillament magistrals. Els Pastar fan un treball digne, sense pretensions, amb recursos i un impecable treball de producció. Només per això ja paga la pena donar suport a aquest treballs. Finalment, i això el col·lectiu Bob Merrick creu que és molt important, gràcies aquest joves que veuen la Guerra Civil i la terrorífica post-guerra llunyana, s’està deixant de banda aquest gran exercici d’exorcisme col·lectiu, segurament necessari -no ho neguem- que va llastrar la cinematografia espanyola i catalana durant més de dues dècades. El camí sembla, doncs, lluminós, i, en aquest sentit, no podem deixar de ressaltar-ne els valors positius d’aquests tipus de treballs, absolutament necessaris per avançar cap a l’autoestima de la nostra cinematografia.

  4. David U. Ruiz / @callahan_ruiz ha dit:

    Totalment d’acord, Doctor: treballl molt digne que serveix per obrir la porta al gènere. No estic tan d’acord, però, en la relació ‘recursos – resultat final’.

    • The Doctor ha dit:

      Sí, he estat “comprensiu” amb el tema dels recursos, David, però no vull treure-li mèrit, més que res per l’esforç que representa a vegades comptar amb segons quins recursos. Amb tot, crec que són més que dignes.

  5. Lluís Simon ha dit:

    No l’he vista, però per les cues que hi havia al cinema al cap de setmana serà tot un èxit de taquilla. En tot cas sobre el tema que ens preocupa recomano, si algú no l’ha vista, 28 Días Después, l’apocal·lipsi segons Danny Boyle.

    • François ha dit:

      Em va agradar molt la de Danny Boyle, com a apocaliptica em quedo amb “lluvia negra” d’Imamura, que si la cosa continua així es podria repetir facilment.

  6. Pep Prieto ha dit:

    Sense que serveixi de precedent, no estic gens d’acord amb treure-li ferro a aquesta pel·lícula. Coincideixo amb les referències que esmenteu, però amb la pel·lícula que més casa és, precisament, amb l’anterior dels germans Pastor. Trobo que tenen un cert relat sobre l’apocalipsi, i el saben vincular a un discurs polític i social, que és, al capdavall, l’eix que ha de moure tot film fantàstic. “Los últimos días” està plena de detalls maliciosos sobre que passem més hores a la feina que a casa, que només valorem els assumptes dels cor quan els perdem, i en realitat la recerca de Marta Etura és una lluita final de dos individus per reviure la “normalitat” perduda. Això, que es faci aquí, té un mèrit espectacular, i més encara si es compara amb les pretensions revisionistes de l’Amenábar i els seus sequaços…

    • The Doctor ha dit:

      D’acord amb el teu anàlisi, per descomptat, l’únic que vull posar en valor és que s’opti per fer aquest tipus de cinema al nostre país

    • David U. Ruiz / @callahan_ruiz ha dit:

      Marta Etura ho fa francament malament, i mira que surt poc. Si t’has de posar en la pell del personatge principal, en cap moment em vaig sentir identificat, ni motivat amb el seu objectiu. Ara, d’acord amb tot el que apuntes. Té molt de mèrit, en això no hi ha dubte. Amenábar fent postapocalipsi? Interessant… Amenábar és a Prieto, el que Nolan a mi.

  7. Black Mamba ha dit:

    Encara em pregunto com pot ser que, gent que dedica la seva vida a actuar, essent l’actuació la seva feina, ho faci tan i tan malament.

  8. callahan ha dit:

    Això és típic d’aquí. Tu has vist alguna sèrie o pel·li americana (per agafar la gran referència) on els actors, per molt secundaris que siguin, ho facin malament? Més aviat poques vegades. Aquí, quan fan sèries o pel·lis, en funció de les teles implicades i les productores afins, imposes a actors de la casa. És una pràctica patètica que tapa el talent, que n’hi ha i moltíssim. Falta indústria, però això és un altra tema.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.