MENU

5 abril, 2013 Comentaris (19) Visualitzacions: 2955 Sèries David U. Ruiz / @callahan_ruiz













Després d’una primera temporada correcta, i d’una segona clarament irregular, The walking dead ha assolit per fi en aquesta tercera temporada la regularitat i el nivell que molts li exigíem. I no només això, sinó que s’ha deslliurat per fi de les comparacions sistemàtiques amb el relat original, el còmic. La descafeïnada mort de Lori a principi …

‘The walking dead 3’, la millor temporada

Després d’una primera temporada correcta, i d’una segona clarament irregular, The walking dead ha assolit per fi en aquesta tercera temporada la regularitat i el nivell que molts li exigíem. I no només això, sinó que s’ha deslliurat per fi de les comparacions sistemàtiques amb el relat original, el còmic. La descafeïnada mort de Lori a principi de temporada, amb un anticlímax sorprenent a mans del seu fill, sense gens d’emoció, amb un tret fora de pla, o la voluntària pertanyença de l’Andrea a Woodbury, ens confirmaven definitivament a tots que la sèrie, per bé i per mal, no seria com el còmic. Ja hi havia hagut altres senyals abans: l’imfumable i prescindible episodi final de la primera temporada, al centre d’epidèmies d’Atlanta, l’eterna primera part de la segona temporada, les morts de Shane i Dale, per posar uns quants exemples, eren proves evidents que la sèrie, tot i que es mantindria més o menys fidel a la línia argumental general, marcaria la seva pròpia ruta. Aquesta temporada, però, no hi havia marge d’error, havia de ser la bona, la de l’entertainment digne i la regularitat. De fet, aquest gir ja va començar a gestar-se al final de la segona temporada (coincidint amb el canvi de showrunner i guionistes), amb uns darrers episodis totalment desvinculats del còmic, que alhora van resultar ser sorprenentment superbs (el del bar del poble al més pur western, o el final, possiblement l’episodi més trepidant de les tres temporades). El canvi de la granja per la presó com a base de Rick i els seus, i l’aparició de Woodbury, el governador, i d’altres nous personatges, així com la desaparició d’altres, han donat la vida, el dinamisme i l’acció necessaris que la trama reclamava. La sèrie continua patint, però, del que és el seu gran taló d’Aquil·les: que convida més aviat poc a la reflexió de la condició humana. Dir que la sèrie ha proposat en algun moment aquesta reflexió mercès als seus diàlegs o situacions és, sota la meva modesta però provocadora opinió, haver vist molt poc, poquíssim gènere zombi o postapocalíptic seriós, que n’hi ha (el clàssic, The day of the Triffids, la genial i més recent Dead Set, etcètera). Als defensors de la part més talking dead, o als que viuen d’això, de mirar-se 300 sèries i després analitzar-les totes en plan guru en diferents mitjans, descobrint-nos en totes elles -fins i tot- missatges encoberts dels Illuminatti, cal recordar-los que fumar porros o visionar la darrera creació d’Albert Serra –el film aquell que segons diuen els pocs que l’han vist i no han mort en l’intent dura 300 hores– són activitats ‘psicotropicofestives’ que conviden més a la reflexió existencial, tot i que també amb el risc de patir certes seqüeles mentals, és clar. No n’hi ha per tant.

És obvi que la sèrie ha estat desenvolupada des de l’inici sota un incòmode filtre soft per a tots els públics, quasi pro teen, molest i irritant per aquells que veníem del còmic, i no em refereixo al gore. Entendre això i assumir-ho ha estat difícil, sobretot per la indeterminació de guionistes i showrunner inicials, que van dubtar durant massa temps si volien adaptar fidelment la història, fer-ne una barreja o anar a la seva. Tallat definitivament el cordó umbilical al final de la segona temporada, la sèrie no ha fet altra cosa que millorar i millorar, en relació amb el seu objectiu fonamental i evident: entretenir sense més. Buscar discursos morals o sociològics en petites situacions o actituds de personatges (l’assassinat a sang freda de Carl en el darrer episodi, o el no socórrer aquell pobre autoestopista de l’episodi Retorn a casa, un dels millors) és voler anar massa enllà, voler anar de cahierista; tan sols són picades d’ullet a la sèrie que mai veurem, no ens enganyem. Per contra, episodis com el de la persecució a l’Andrea (un personatge tristament desaprofitat) per part del governador (un altre que contràriament creix, i creix, i creix…), amb un tempo i una banda sonora que per moments recordaven el millor Carpenter (i fins i tot Lucio Fulci!), o el de les incursions de Merle i Daryl pel bosc, per posar alguns exemples notables, han deixat clar que l’acció i l’aventura és i vol ser el leitmotiv pels seus responsables. Obviar violacions, mutilacions, tortures i morts esfereïdores (de nadons inclosos), que és el que realment dóna suc, maduresa, i component dramàtic a la història i als personatges, i intentar substituir-ho amb morts intrascendents, mal planificades i a destemps de personatges cabdals com la Lori o els presoners, o l’atac de gelosia i ofensa que pateix en Glenn quan descobreix que la Maggie va haver d’ensenyar-li les tetes al governador per salvar-li la vida (¿?), és el que ha fet que The walking dead, tot i ser una de les millors sèries de ficció d’acció i aventura actuals, estigui força mancada de contingut. A El equipo-A també li va passar, i a part de fer gaudir a una generació sencera, avui és una sèrie mítica.

Pel que fa al darrer episodi, tothom s’ha estirat els cabells maleint-lo perquè s’esperava el gran enfrontament a mort entre Rick i el governador, la guerra, la tempesta, el caos, la destrucció i els focs d’artifici. Tot massa evident, tot massa previsible, tot massa com en el còmic. No hem quedat que deixariem de fer analogies? La veritat és que ha estat un final inesperat, sorprenent, i alhora emocionant i contingut, amb un excel·lent muntatge a tres bandes (Rick i els seus, la massacre del governador i el tens compte enrere entre l’Andrea i la zombificació d’en Milton), en què s’han marcat els principals punts que es desenvoluparan durant la següent temporada, i s’han assenyalat personatges que guanyaran protagonisme (Carl, Tyresse, Daryl, Michone i el mateix governador, entre d’altres). Bravo! Què ens espera a la quarta temporada? Doncs és una incògnita (i més amb el nou canvi de showrunner) però vist el salt qualitatiu d’aquesta, només podem esperar més entreteniment de qualitat. I que la temporada hagi acabat amb una calma relativa no vol dir que no hagi d’haver tempesta. Com bé diuen els llops de mar, la calma no només ve després de la tempesta, moltes vegades també la precedeix.

Després d’una primera temporada correcta, i d’una segona clarament irregular, The walking dead ha assolit per fi en aquesta tercera temporada la regularitat i el nivell que molts li exigíem. I no només això, sinó que s’ha deslliurat per fi de les comparacions sistemàtiques amb el relat original, el còmic. La descafeïnada mort de Lori a principi …













19 comentaris to ‘The walking dead 3’, la millor temporada

  1. Jemima Walker ha dit:

    Callahan: La mort de la Lori descafeinada? Suposo que t’hagués agradat més que el fetus hagués estat zombie i s’hagués menjat la mare durant el part mentre a la resta dels supervivents els donava per follar entre les visceres, no?
    En qualsevol cas, aquesta crítica és massa ambigua (potser tú també ho ets) i no acabo d’entendre si deixes la sèrie bé o malament. O potser és que encara no m’he despertat del tot.

  2. callahan ha dit:

    La mort de la Lori va ser molt descafeïnada, mal filmada, a destemps (a principis de temporada?), amb llacunes narratives, i que ha afectat a la psique del personatge principal, en Rick, que la veritat sigui dita, ha estat més cagarro que mai… Això ha beneficiat, però, a altres personatges com en Daryl, en Merle, en Glenn, en Carl i a propi governador. La Lori era un personatge principal que mereixia una mort digne davant la càmera (mort perquè ens ho diuen, però no ho veiem), més clara i contundent, o com a mínim, mostrant el rostre del seu executor. Per acabar-ho de rematar, al següent episodi veiem a un zombi hiper gras que representa que se l’ha menjada tot ell? Ho vaig trobar de pena, sincerament. Per una altra banda, Jemina (m’encanta aquest nom… estudies o treballes?), jo crec que la crítica està en cononància amb lo que és la sèrie, molt bé per un costat, i no tant per l’altre. Sempre des de la meva opinió personal, clar.

  3. Black Mamba ha dit:

    Regular? De debò? Crec que ens trobem davant la temporada més irregular de totes. Té capítols sublims, sí, però en quant al Talking, no han fet més que diàlegs sense substància i que arriben a la llastimositat. Encara no entenc com, en la situació en que es troben les seves converses i mals rotllos siguin tan superficials.

    Com pot ser que Rick doni per acabada la “dictadura” quan no ha arribat en cap moment a ser l’ogre que tots esperàvem?

    Amb tot el seguit de elements poc aprofitats i incongruents de la sèrie, no entenc com pots defensar-la i dir que és una de les millors, quan, clarament, tenint la base que tenen i podent-la aprofitar al 100% s’han quedat a la meitat (com a màxim). Si una sèrie com aquesta i anant de zombies i supervivència i canvis en la moralitat, no té contingut, ja podem plegar. Molts personatges es desaprofiten, i els acabes veient més com a extres que com a personatges “reals”, una llàstima.

    Tot i això estic d’acord en què l’últim episodi em va sorprendre cap a bé. I no m’agrada que hagi sigut un bon final perquè esperaré molt més de la 4a temporada i no m’agradaria endur-me un altre “xasco”.

  4. callahan ha dit:

    Estic totalment d’acord amb tu, Black Mamba, totalment. Crec que ho deixo clar, però, que si els lectors del còmic -que estem molt intoxicats- fem l’esforç de desvinular-nos de l’original, es pot acabar de disfrutant. Jo l’he gaudida, i per molt irregular que dieu que sigui aquesta temporada (jo no l’he trobada), ha estat la més regular en comparació amb les anteriors temporades, i per tant la millor. El ‘talking dead’ de la sèrie l’he trobat sempre sense contingut, ahir i avui, però veig encertat el camí a l’acció i aventura a la que apunta la sèrie. Ni trames, ni debats, ni personatges arribaran a la maduresa i profunditat del còmic, especial atenció per la mort de la Lori, una de les morts més impactants que he viuscut mai, pel context, les condicions i les seqüeles del grup. Parlo del còmic, clar. La sèrie no tindrà això; si els que venim del còmic no som capaços d’acceptar-ho, es millor deixar-la de veure. És el problema d’adaptar segons què ‘per a tots els públics’.

    • Black Mamba ha dit:

      El més trist és que no he llegit el còmic i hi trobo aquestes mancances igualment (són de sentit comú). Què hi farem!

      • callahan ha dit:

        I per cert, jo he trobat que hi ha hagut poc talking dead, per sort. Només recordo l’episodi de la reunió Rick-Governador, però em va agradar l’aire a pel·li negre que li van donar.

  5. callahan ha dit:

    Doncs en aquest cas et recomano molt, molt la lectura del còmic. No hi ha més a dir. Estem parlant, possiblement, de la gran obra zombi des de ‘La nit dels morts vivents’ d’en George A Romero. Si t’agrada la temàtica zombi, no pots obviar-la. Salutacions!

  6. Jemima Walker ha dit:

    Jo només he llegit els còmics fins el número 24 i quan vaig començar a veure la sèrie vaig decidir no seguir. Me’ls guardo per quan s’acabi. A mi m’agrada que no tingui massa res a veure una cosa i l’altra, el paper és el paper i la pantalla és la pantalla. Callahan, el capítol Rick-Governador va ser un tostón de l’òstia, sobretot venint després del genial capítol del paio de la motxilla. Per cert, ni treballo ni estudio, estic pre-jubilada.

  7. Darth Bastard ha dit:

    Home, és walking dead. Jo tampoc he llegit el còmic, ja ho faré. Respecte al tema “zombie” cal estar contents, de totes les pel·lis de zombies que he vist no se’n salven ni un 10%, en canvi, d’aquesta sèrie, en podem gaudir. Sobre l’aspecte socio-crític, de fet, el fenomen “zombie” és un exponent d’aquest en si mateix (existeix un assaig filosòfic recentment publicat per un apañó) i la sèrie ho evoca. Si la reflexió ha de ser territori exclusiu dels cahieristes (putes etiquetes), ningú reflexionaria, que de fet ja passa força. Per tant, tot i que a distància de “dead set” (quin gran diumenge tarda), jo opino que la sèrie, a banda de l’acció, ofereix una reflexió mainstreem sobre l’ètica, la supervivència, la família (comunitat), el sacrifici, la confiança blablabla. El zombie, avui en dia, és el reflex més grotesc de nosaltres mateixos (només pensen en satisfer-se, no pensen, van en manades i mengen carn XD), els supervivents aquells de nosaltres mateixos que no és rendeixen.
    http://www.editorialberenice.com/inicio.php?libro=342, aquest és un, a la casa del llibre n’he vist un altre que semblava també interessant. Salut.

    • Callahan ha dit:

      Darth Bastard, gran aportació! I força d’acord amb tu, però aquesta reflexió mainstream que dius, ja la va apuntar i explotar Romero en la seva trilogia zombie (The night of the living dead, The Dawn of the living dead, i The Day of the Dead). Han passat més de 25 anys des de llavors (The land of the dead, la quarta aportació a la saga, no l’afegeixo perquè no està a l’alçada), estaria bé anar més enllà en el format audiovisual. El còmic està clar que ho ha aconseguit, i segurament la literatura també. El cinema o la televisió encara no han superat al mestre Romero. Crec que Dead Set és lo que més a prop a estat d’aconseguir-ho.

      • Darth Bastard ha dit:

        la infravalorada el diario de los muertos jo la ficaria. És estúpida i ridícula, però mola i li fot una hòstia a la societat de la informació i les TIC respectable.

        • Darth Bastard ha dit:

          Si, la literatura, ja tardes a llegir l’obra magna que em temo serà audiovisualment insultada “Guerra Mundial Z”…

          • Callahan ha dit:

            Aquí no coincidim. Ja he dit més amunt que tinc el llibre i el vaig haver de deixar perquè el vaig trobar un ‘tostón’ insuportable. Tot i ser un best-seller, per mi no para de repetir-se, i no va absolutament en lloc. El plantejament és bo, però espero sincerament que el film millorin la idea. The walking dead, el còmic, li dóna 100 patades. I sóc generós.

        • Callahan ha dit:

          Cert, és una xorrada, però és veritat que la crítica hi és i força punyent. Bona aquesta, Darth!

  8. Jessica Hyde ha dit:

    “In the flesh”, noiets! Aquesta sèrie britànica sí que aporta quelcom novedós al gènere: la reinserció de zombis rehabilitats en el si d’una petita comunitat rural, encara marcada per les ferides recents de la contaminació. BRUTAL! Tot amb un to dramàtic, amb l’habitual salt-pebrat d’humor anglès, hilarant en alguns moments. Us la recomano fermament.

    The Walking Dead és del to més clàssic, abocat a l’acció però que mostra la brutalitat en primer pla, i no només dels Walkers (cas de la nena a la granja o la mort de la Lori, que a mi em va frepar com mai!).

  9. Jemima Walker ha dit:

    Jessica, totalment d’acord. M’ha encantat In the flesh. És veritat que li dóna una nova prespectiva a la temàtica zombie, però per mi tracta més de relacions pares-fills. La bronca final de’n Kieren i el seu pare… que gran… vaig plorar molt.

  10. Callahan ha dit:

    Per mi, i això ja ho he parlat amb força gent, l’òptica de ‘In the flesh’, sense trobar-la dolenta ni molt menys (bàsicament perquè no l’he vist encara), no la trobo massa gènere zombi, la veritat. Crec que és com un spin-off del gènere, és basa en el gènere per crear una altra cosa diferent. És com dir que ‘Crepúsculo’ és una nova òptica del vampirisme. Home, no fotem, surten vampirs perquè diuen eu ho són, però per respecte als vampirs reals, no ho són pas, són una altra cosa.