MENU

5 abril, 2013 Comentaris (12) Visualitzacions: 297 Sèries Jordi Camps










Ja ha conclòs la tercera temporada de The walking dead i toca recapitular. Llàstima que el capítol final, fluixet al meu parer, no ha fet justícia a la segurament millor temporada de TWD. I és que (ja ens hi tenen acostumats) la irregularitat narrativa ha tornat a marcar el pas, ombrejant puntualment la sèrie. I mira …

TWD: "Mates o mors… o mors i mates"

Ja ha conclòs la tercera temporada de The walking dead i toca recapitular. Llàstima que el capítol final, fluixet al meu parer, no ha fet justícia a la segurament millor temporada de TWD. I és que (ja ens hi tenen acostumats) la irregularitat narrativa ha tornat a marcar el pas, ombrejant puntualment la sèrie. I mira que la cosa va arrencar amb força, però malauradament els guionistes han tornat a demostrar que no tenen les directrius clares i, com els seus protagonistes, tampoc no saben cap a on tirar. Amb tot, més que mai, els seguidors de la sèrie hem gaudit d’alguns dels millors episodis. Anem per parts.

Com ja vam publicar al seu dia, al llarg de la primera mitja temporada (que abasta del capítol 1 al 8 ) els episodis en conjunt han estat trepidants, amb dos punts àlgids com van ser les morts de Lori i la filla del Governador, d’una brutalitat poques vegades tan directament tractada a la petita pantalla. Amb la represa de la midseason, l’arc argumental ha resultat clarament afectat per una certa desestructuració quan s’ha tornat a posar el fre de mà i l’acció no ha acabat d’avançar, per a major desesperació d’un gran sector de fans.  És com si els guionistes s’haguessin posat d’acord a repartir-se en grupets per configurar cadascun dels capítols autoconclusius, enfocats bàsicament en un o pocs personatge centrals. És així com, una vegada més (recordem la trama a la granja de Hershel), la sèrie s’ha tornat a alentir per donar entrada a allò que neguiteja alguns i ens agrada a uns pocs: el talking dead. En aquest punt, tampoc no entenem com encara una bona colla de masoques, vist el panorama, continuïn esperant amb delectació malaltissa cada capítol per, a continuació, esbudellar-lo a les xarxes socials. Un esport com un altre, suposo, que un servidor no practica per una sensació de pèrdua de temps, quan bé es podria dedicar, si fos el cas, a una altra sèrie…

I és que, encara que sembli contradictori, i  malgrat aquesta manca d’uniformitat, insisteixo en el gaudi que ens proporciona la sèrie oferint capítols tan diferents com suggeridors. Sense anar gaire lluny: l’episodi titulat Arrow on the doorpost (3×13), que esdevé un autèntic western amb un memorable duel entre els dos galls del galliner, Rick i el Governador, emulant els Gary Cooper i Ian MacDonald de Solo ante el peligro (High noon, 1952). A continuació, el següent episodi, Prey (3×14), canvia radicalment d’estil per endinsar-se de pet en el gènere de terror pur i dur a l’hora de narrar la fugida desesperada d’Andrea de Woodbury per retrobar-se amb els seus vells companys a la presó. Aquí, el referent és clar: La matança de Texas i tots els seus succedanis, amb un apunt final a la saga Saw. Però el millor, amb diferència, és el capítol titulat Clear (12), un retorn al passat, molt pausat i que si es vol és totalment prescindible en la trama, però extraordinari en la seva concepció i en la dramatització dels personatges (aquí, Rick, Carl i Michone). Aquest resulta d’allò més emotiu oferint un inesperat retorn als espais primigenis i la reaparició d’un personatge, Morgan, el salvador de Rick en el capítol pilot de TWD.

Aquest alentiment de la història que tant denigren alguns, d’altra banda, ha permès aprofundir en alguns personatges criticats i de pas estrènyer millor els lligams entre ells. En aquest sentit, la sèrie ha pres una mica l’estructura de Lost, combinant episodis d’acció amb d’altres centrats en un personatge principal. Així, a més del Governador, cada cop més consolidat (ja podem anunciar que ha fitxat per una nova temporada) i l’aparició estel·lar de Michone, un dels personatges més beneficiats, sense cap mena de dubte, és Carl, personatge complex on n’hi hagi, que ja ha tret a la llum l’autèntic psicòpata que amaga dins i a qui només exonera el context. I llàstima que quan més afecte li estàvem agafant a Merle, va i ens el maten. Però quina mort!

I parlant de morts, quina diferència amb la de l’Andrea en el capítol final, personatge que més d’un (un servidor inclòs) no trobarà a faltar. Va ser una mort exemplar, narrada en fora de camp, i que només les llàgrimes de Michone ens van esguerrar, perquè, a diferència de la seva amiga, la gran majoria no vam lamentar. RIP. Aquesta seqüència, que arrenca amb el Governador pronunciant la frase lapidària de“Mates o mors… o mors i mates” (picada d’ullet a Lost inclosa, amb un primeríssim primer pla del seu iris), juntament amb la de l’atac a la presó amb contraatac inclòs, van ser el millor d’un episodi final que no passarà a la història, sobretot perquè no ens va deixar amb cap potent cliffhanger com mana la tradició catòdica des que Jr. es va acomiadar amb un tret al pit a Dallas. Sap greu, però la imatge d’un autobús ple de venerables ancians  convidats a quedar-se a la presó no és el que jo qualificaria de final espectacular.

Ja ha conclòs la tercera temporada de The walking dead i toca recapitular. Llàstima que el capítol final, fluixet al meu parer, no ha fet justícia a la segurament millor temporada de TWD. I és que (ja ens hi tenen acostumats) la irregularitat narrativa ha tornat a marcar el pas, ombrejant puntualment la sèrie. I mira …










12 comentaris to TWD: "Mates o mors… o mors i mates"

  1. Paul Kersey ha dit:

    Gran article! Sens dubte els millors episodis els tres que anomenes. Realment penso que aquesta és la millor temporada amb diferència. I dins la seva imperfecció o irregularitat, la sèrie ha millorat progresivament. En cap cas és insoportable com va passar a la segona temporada. Un apunt, des de la intoxicació del còmic; l’Andrea, és un personatge cabdal en l’original, que fins i tot acaba sent parella d’en Rick, ha estat vilipendiat en la sèrie. Els guionistes haurien de no anar tant de guais i fer com a juego de tronos, a on almenys són conscients que no poden ser GENS originals, perquè saben que no poden millorar el text original, i per tant actuen en conseqüència.

  2. Dennis Rader ha dit:

    Quina escabetxina avui als bastards amb ¨The Walking Dead¨. Porto 30 minuts rellegint els dos articles i els comentaris i ja us puc dir que m´he sentit petit, molt petit. Estic davant de dos experts. Somio amb zombis, menjo amb zombis, sóc un zombi.

    Amén.

  3. Jemima Walker ha dit:

    A veure si els bastards us aclareu una mica que encara no tinc clar si us agrada o no la sèrie. I no acabo d’entendre que us entesteu en valorar capítols, que no estem mirant en Colombo collons, i no comencen i acaben, que tot té una continuïtat…. Com a molt entenc que compareu temporades, tot i que jo no em veuria amb cor de triar quina m’agrada més.

    A part d’això, Jordi coincideixo totalment en la valoració de’n Carl, que de gran segur que farà oposicions a Governador. També em va agradar el final de’n Merle. La mort de l’Andrea, genial, tot i que a mi em queia bé la mossa i esperava que s’acabés liant amb la Michonne. Per a la quarta temporada desitjo que en Daryl agafi protagonisme i també que es pugui dutxar.

    Ah, i coincideixo amb Darth Bastard, si heu d’espoilerjar el còmic aviseu abans que pararem de llegir.

    • Mr. Pink ha dit:

      Tots voliem rotllo marrano entre l’Andrea i la Michonne!
      En Daryl ha perdut les pilotes. Des de que amb en Rick son cul i merda que ha perdut el punt macarra i independent que tenia. Esperem que la mort de Merle el trastoqui una mica.

  4. Mr. Pink ha dit:

    Ai, senyor Camps! Només llegeixo dues frases i ja estem en desacord. El capítol final té més força dramàtica que tota la resta de temporada junta. No crec que s’hagi aprofundit en cap personatge, de fet cada cop els trobo més distants de l’espectador. Els moments de paranoia i bogeria de Rick fan més riure que plorar (bé, sí, plorar de riure). La mort de Merle no va provocar en mi cap efecte, suposo que buscaven crear sorpresa en l’espectador però ho fan anar tan misteriosament que deixa força indiferent. Les llàgrimes de la Michonne, l’exemple de dona valenta i indestructible, són el moment més emotiu de tots, quan baixa la guàrdia i mostra la seva debilitat.

    Passo ara a la defensa dels “massoques”. Si esbudellem els capítols, a part de per diversió i crear debat, és perquè veiem en la sèrie un potencial que no acaba mai d’aprofitar-se al 100%. Ens regalen episodis magnífics (el boníssim 3×12, el 3×14 o l’episodi final) i després fan bestieses sense sentit i fluixes de contingut (3×13 i el lamentable duel dels caps grossos). Els que critiquem, doncs, és perquè ens fa mal veure un bon producte atraient com és una sèrie de zombies, vagi punxant en la gran majoria dels seus capítols.

    I també defenso els altres primers plans d’ulls! Què passa amb Blade Runner o Requiem for a Dream,o d’altres que ara no recordo?

    Entendré la defensa del Talking Dead quan vegi bons diàlegs, i no només a capítols saltats.

  5. Jordi Camps ha dit:

    Per a gustos i opinions només cal llegir els comentaris per veure que cadascú té predileccions per un capitol o altre, un personatge o altre… Sobre el fet d’esbudellar la serie ho puc arribar a entendre si és ocasional, però quan ja s’entra amb una dinàmica constant de veritat que no. A part que em fa una mica de rabia, perque ho trobo fàcil, a mi si una serie em comença a desesperar em limito a deixar-la i a per a una altra. Però bé, també ha d’haver-hi lloc a la vida per als massoques, com deia. A aquests els recomano el bodrio de Les ombres de Grey, en què s’expliquen tecniques per explotar sexualment aquesta tendencia… I potser aixi seran completament feliços si algun dia les practiquen. I jo que em moriré d’enveja!

  6. Manel ha dit:

    Realment, quin cansament… Em dona la sensació que estic conduient a contradirecció per l’autopista i tothom ve de cara. No estic gens d’acord amb el que dieu, ni tu ni en Callahan. La sèrie em sembla mediocre, sense fonament i amb un guió adaptat a la situació, amb ganes d’allargar trames que no porten en lloc.
    Tot és opinable, i tant. Per tant la quarta temporada ja se la poden confitar!!
    Si us plau, Camps, no sé on veus referencies a La matanza de texas!! ufff Res més.

  7. Alt+126 ha dit:

    Manel, no estas sol.

    A mi la segona temporada em va avorrir molt, fins al punt que els dos últims capítols els vaig mirar quan ja en tenia 3 o 4 de la tercera temporada. No vaig aguantar, quan la serie es va passar un capítol sencer a “felizonia” per només deixar un toc de gracia als últims segons vaig dir “aneu a tomar pel ***”.

    Sentint el que diu tothom del comic (no el segueixo) sento que no el segueixin més “al peu de la lletra”, té pinta que té tot molta més consistència que la historia que es van inventant els guionistes de la serie.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.