MENU

15 abril, 2013 Comentaris (2) Visualitzacions: 223 Sèries Jordi Dorca










La política ha despertat sempre l’interès del cinema, bàsicament perquè en la política hi trobem tots els vicis (i també alguna virtut) de l’espècie humana. La caixa llesta no ha restat al marge d’aquest interès i ha plasmat aquestes rocambolesques trames, moltes vegades a mode de denúncia i d’altres per demostrar que tot no està …

‘Secret state’: Càndid en un món de llops

La política ha despertat sempre l’interès del cinema, bàsicament perquè en la política hi trobem tots els vicis (i també alguna virtut) de l’espècie humana. La caixa llesta no ha restat al marge d’aquest interès i ha plasmat aquestes rocambolesques trames, moltes vegades a mode de denúncia i d’altres per demostrar que tot no està perdut i que enmig del marasme polític encara queda algú que pensa en el bé comú. Josiah Bartlet a The west wing era un d’aquests personatges de conviccions fermes allunyats de les corrupteles i amb Secret state tenim la seva versió britànica encarnada amb el prime minister Tom Dawkins.

Secret state és una adpatació de la novel·la A very British coup, de Chris Mullin (el polític, no l’aler dels Golden State Warriors), emesa en format minisèrie de quatre capítols per Channel 4. La sèrie penetra en les bambolines de la política per explicar-nos que el poder ja no l’ostenten els electes, sinó que ara aquests són o unes marionetes del poder econòmic o uns còmplices silents dels interessos d’aquestes corporacions avui amagades rere el curiós i repetit eufemisme d’“els mercats”.

En la primera escena de la sèrie veiem un paisatge post apocalíptic de destrucció i un Tom Dawkins, en aquell moment viceprimer ministre, caminant entre les runes d’un barri destruït per l’explosió d’una planta petrolera. Dawkins (per cert, un excel·lent Gabriel Byrne) comença llavors una creuada contra l’empresa Petrofex per aconseguir les millors compensacions per a les víctimes i aclarir responsabilitats. La seva fermesa en aquesta lluita farà que assoleixi el seient més gran del 10 de Downing Street després de la mort del primer ministre en un sospitós accident d’avió.

Un cop nomenat cap del govern, veurem un primer ministre valent, enfrontat a unes corporacions petroleres amenaçadores («la meva empresa pot comprar tot el Regne Unit i a vostè també, primer ministre»), amb uns bancs estatals fora del control governamental, amb militars conxorxats amb Petrofex per garantir el consum de combustible per a drones a l’exèrcit britànic… i tot això mentre intenta evitar que li belluguin la cadira membres del seu gabinet assedegats de poder i amb ganes d’ocupar el seu despatx.

La sèrie és un thriller interessant que ens mostra les interioritats del govern britànic de manera solvent: veiem el paper de la premsa, del cap del partit, del cap de premsa, dels assessors, dels serveis secrets… però tot en petites dosis, res aprofundit, un fet que provoca una mena de sensació de buidor quan l’has acabat. La sèrie abraça massa temes i els vol tractar tots en 140 minuts, una equació que dóna com a resultat «vull veure alguna cosa més».

Tot i aquesta buidor final, Secret state és una bona sèrie i ens permet veure la política des d’una altra òptica, des de la qual ens presenten les fantàstiques Boss i House of cards, una opció interessant amb una trama addictiva, ben realitzada i amb unes converses que donen a l’espectador elements de reflexió més que interessants. Tot això complementat amb les grans interpretacions de Gabriel Byrne, Ralph Ineson, Charles Dance, Jamie Sives o Gina McKee i la solvència de les produccions britàniques. Una molt bona sèrie que ens ensenya (encara que en petites dosis) la solitud i les dificultats de Càndid en un món de llops.

La política ha despertat sempre l’interès del cinema, bàsicament perquè en la política hi trobem tots els vicis (i també alguna virtut) de l’espècie humana. La caixa llesta no ha restat al marge d’aquest interès i ha plasmat aquestes rocambolesques trames, moltes vegades a mode de denúncia i d’altres per demostrar que tot no està …










2 comentaris to ‘Secret state’: Càndid en un món de llops

  1. Jordi ha dit:

    Jo no la veig tant con la història d’un càndid. Per cert, en totes les crítiques veig la paraula càndid. En llatí vol dir blanc, que es el color amb que vestien tots els que es presentaven a candidat (d’això ve càndid, perque se’ls suposava amb bones intencions).
    Més aviat la veig com l’empresa d’un polític que canvia el seu partit per un partit unipersonal: la seva consciència. Aquesta consciència és el seu programa. Aquesta consciència de vegades ve representada pel personatge que interpreta Charles Dance.

    • Holden Caulfield ha dit:

      Estic d’acord amb el que dius, és una bona lectura de la sèrie, però també veig molta candisesa en el personatge de Gabriel Byrne. Suposo que les dues coses són complementàries.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.