MENU

18 abril, 2013 Comentaris (4) Visualitzacions: 510 Sense categoria Jordi Camps










Si hi ha un pèplum a la història del cinema que em fascina, aquest és, sens dubte, Espàrtac (Stanley Kubrick, 1960), amb un memorable Kirk Douglas comandant una revolta d’esclaus que ha passat als annals de la història perquè va fer tremolar la totpoderosa Roma. Per això, quan al seu dia es va estrenar Spartacus, la …

Quan a Juli Cèsar el van sodomitzar

Si hi ha un pèplum a la història del cinema que em fascina, aquest és, sens dubte, Espàrtac (Stanley Kubrick, 1960), amb un memorable Kirk Douglas comandant una revolta d’esclaus que ha passat als annals de la història perquè va fer tremolar la totpoderosa Roma. Per això, quan al seu dia es va estrenar Spartacus, la sèrie creada per Steven S. DeKnight sota els auspicis de Sam Raimi, a un servidor se li van posar els pèls de punta. No d’emoció, sinó més aviat al contrari, sabedor de com se les gasta Raimi com a productor televisiu (Hércules, sus viajes legendarios i Xena: la princesa guerrera eren, fins ara, les seves grans aportacions). Però com que sóc curiós de mena, i força morbós,  no vaig poder resistir la temptació de visionar el capítol pilot, venut en el seu moment com una mena de 300 en format televisiu, amb moltes més dosis de sexe i violència per atrapar l’audiència.

Haig de reconèixer que l’atracció i el rebuig han esdevingut des de llavors una constant en cadascun dels episodis d’aquesta sèrie, evidentment, però, la balança s’ha decantat sempre a favor del primer, seduït sobretot per un potent desplegament formal, un ritme trepidant i, és clar, no ho amagarem pas a hores d’ara, per un repertori d’escenes eròtiques d’alta temperatura i seqüències de violència com poques vegades s’han pogut veure a la televisió. Spartacus s’ha convertit en  l’Interviú de la televisió, oferint un decàleg de soft porn i gore, variat per satisfer tots els gustos i tendències, morals i amorals, romàntics i pervertits… Però si només fos això, al tercer episodi un ja se n’hauria cansat. I no ha estat així.

Spartacus: war of the damned (la tercera temporada, sense comptar la preqüela) ha conclòs amb el capítol titulat Victoria. El final ha estat molt digne, diríem que fins i tot exemplar vista l’evolució de la sèrie. I és aquí quan  aplaudim la decisió dels productors i la cadena Starz de concloure-la sense allargar més una història que tots coneixem i que aquí s’adapta lliurement, malgrat que és més fidedigne del que molts podrien pensar. Pel que fa les llicències argumentals,  aquestes no arriben ni molt menys a l’extrem de Quentin Tarantino, que a Maleïts bastards arriba a venjar-se fins i tot d’Adolf  Hitler executant-lo a plaer, però contemplar com el fill de l’Imperator sodomitza per venjança el mateix Juli Cèsar sí que és d’un atreviment al qual  només una ment enginyosament perversa s’atreviria.

Pel trajecte, des que el protagonista aconsegueix alliberar-se del jou de Batiatus (extraordinari John Hannah), s’ha deixat un rastre sanguinolent, marcat pel reguitzell de decapitacions, desmembraments, amputacions i sortidors de sang (que ni la Fontana di Trevi!), que ha superat nivells d’explicitat difícils de digerir. Tot això amb pedres pel camí difícils de superar, com la mort de l’actor protagonista per càncer, el malaurat Andy Whiftield, o l’adéu de personatges capitals, com l’esmentat Batiatus, que  s’ha sabut compensar amb l’aparició d’altres no menys suggeridors: en aquesta darrera temporada, amb Crassus al capdavant, en el qual les arestes de la seva maldat són més complexes del que aparenten; Tiberius, el seu fill, un Joffrey Lannister en potència al qual tots vam aplaudir en el moment que la bella esclava Kore l’apunyala per l’esquena; i, sobretot, un cràpula Juli Cèsar, que demana a crits un spin off de la sèrie (i que segons sembla, algú ha anunciat sense que s’hagi confirmat).

Som conscients que parlem d’un fulletó  d’aventures i acció, èpic i extrem a parts iguals, en què l’explicitat sovint esquitxa detalls prou suggeridors d’un relat que no deixa de reivindicar un bé tan poc preuat avui dia com és la llibertat. Llibertat narrativa però també ideològica d’uns personatges que viuen una història d’opressió i jou en una societat avançada en el seu temps a costa d’oprimir els pobles més dèbils (avui dia això es fa de manera més subtil, amb la connivència dels bancs, les multinacionals i els polítics). Per això quan els esclaus criden “Jo sóc Spartacus!” hom no pot fer més que emocionar-se, encara que la pantalla estigui tacada de sang.

Si hi ha un pèplum a la història del cinema que em fascina, aquest és, sens dubte, Espàrtac (Stanley Kubrick, 1960), amb un memorable Kirk Douglas comandant una revolta d’esclaus que ha passat als annals de la història perquè va fer tremolar la totpoderosa Roma. Per això, quan al seu dia es va estrenar Spartacus, la …










4 comentaris to Quan a Juli Cèsar el van sodomitzar

  1. Alt+126 ha dit:

    Si haig de ser sincer preferiria un spin off de Crassus (meravellós “fill de puta”) doblegant la galia que no pas un del Cesar “rubiales” que han presentat aquí (la versió calba clàssica, calmada i amb mala llet té més carisma que el “jovenet” xulo-putes de spartacus).

    Quan a la serie… La segona temporada va sofrir un “baixon” considerable en relació a la potent visió del ludus, l’arena, la relació entre gladiadors i els dominus. Però la tercera s’ha anat recuperant i el final es pot titllar de èpic sense problemes.

    Llàstima que Naevia no mori abans, després de Joffrei Baratheon no pensava que pogués haver-hi un personatge que em generés més ganes de veure’l morir.

  2. Jordi Camps ha dit:

    Totalment d’acord amb tu Alt+126. La “nova” Naevia cridava a crits que la degollessin abans que en Crixus, que al final per la seva influència també començava a carregar-me (la Naevia del ludus, res a veure: tot un encant!). Jo crec que tot és competible: un ambiciós Juli Cèsar enfrontat al joc de trons de la República romana encapçalada pel maquiavèlic Crassus. El dibuix d’aquest Juli Cèsar no dista gaire del de Gannicus, un altre xulo putes entranyable al final. A Cèsar li he agafat cert carinyo, i sí, m’encantaria veure com s’enamora de Cleopatra i Marc Antoni el dóna pel sac!

    Truquem a Sam Raimi?!

  3. Alt+126 ha dit:

    Lo de que Marc Antoni li dona pel sac era perquè que el donguin pel cul ja està massa vist? Jajaja

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.