MENU

23 abril, 2013 Comentaris (3) Visualitzacions: 253 Cinema Jordi Dorca










To the wonder m’ha fet sentir com si estigués en una mena de performance que suma imatges molt ben filmades (algunes de brillants) de fragments de gestos dels personatges i de la natura, barrejades amb un sermó de missa, una mena de gran panegíric de l’amor autèntic, l’amor que Déu ens ha donat i del qual no ens hem de separar.

‘To the wonder’. Un sermó religiós de Terence Malick

Terence Malick és un personatge carregat de misteri, no es prodiga en aparicions públiques, no fa promoció dels seus treballs, i al més pur estil JD Salinger es manté aïllat del món i només surt de la seva reclusió per treballar en els rodatges de les seves cada vegada més qüestionables pel·lícules. Potser és aquest aïllament el que ha portat Malick a filmar una de les relacions d’amor més postisses que he vist darrerament en el cinema.

La història de To the wonder es basa en la relació de Neil (Ben Affleck) i Marina (Olga Kurylenko), un americà i una europea, que viuen un idil·li a París, el seu enamorament els portarà a prendre la decisió de viure junts als Estats Units amb la filla de l’anterior parella de Marina Tatiana (Tatiana Chiline). El pas del temps, alguns dubtes i el desgast aniran esquerdant la relació. Aquesta història es barreja amb la vida del pare Quintana (Javier Bardem), un capellà amb certes crisis però amb absoluta abnegació per l’ajuda als més desvalguts.

Terence Malick ha continuat amb el To the wonder la tendència religiosa que ja vàrem veure a The tree of life (2011), però aquesta vegada absolutament desenfrenada (o almenys això és el que m’ha semblat a mi). Una pel·lícula basada absolutament en la idea que l’amor autèntic (el que prové de Déu) és l’únic que ens salvarà, un amor que Malick ens mostra a través de la relació de Neil i Marina i la relació que el pare Quinatana té amb els més desvalguts.

El relat avança amb plans detall de mans, de parts dels cossos, de gestos dels personatges i de la natura acompanyats de nombroses (excessives) metàfores visuals, d’imatges dels personatges caminant per la natura  i de les  veus en off de Marina i del pare Quintana. La veu en off de Marina es presenta repetitiva i contrasta amb la del callat (gairebé mut) Neil.

To the wonder m’ha fet sentir com si estigués en una mena de performance que suma imatges molt ben filmades (algunes de brillants) de fragments de gestos dels personatges i de la natura, barrejades amb un sermó de missa, una mena de gran panegíric de l’amor autèntic, l’amor que Déu ens ha donat i del qual no ens hem de separar. Allunyem-nos de la temptació (aquí filmada en forma d’un fuster amb una aranya tatuada al pit) i seguim el camí de l’amor, un amor que se’ns planteja com una  obligació.

Després d’haver estat un admirador de Malick (crec que The thin red line, Badlands i Days of heaven són grans pel·lícules), els seus darrers treballs m’inquieten, i em preocupa que les seves pel·lícules no es converteixin en una paròdia de si mateixes.

To the wonder m’ha fet sentir com si estigués en una mena de performance que suma imatges molt ben filmades (algunes de brillants) de fragments de gestos dels personatges i de la natura, barrejades amb un sermó de missa, una mena de gran panegíric de l’amor autèntic, l’amor que Déu ens ha donat i del qual no ens hem de separar.










3 comentaris to ‘To the wonder’. Un sermó religiós de Terence Malick

  1. Lluís Simon ha dit:

    The Thin Red Line potser l’he vista deu vegades i sempre em posa la gallina de piel. Malick no podrà superar mai això, és com el Gernika de Picasso. Aquest és el seu problema.

    • Darth Vastard ha dit:

      O potser el problema és nostre, perquè ell fa el que li surt dels ous i se lo lleva calentito (el prestigi i la pasta).

  2. Darth Vastard ha dit:

    Jo també penso que a en Malick li agrada molt tocar-se (com a en Medem)…i a qui no? Però que et toquis i et paguin no té preu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *