MENU

25 abril, 2013 Comentaris (2) Visualitzacions: 2353 Cinema Jordi Camps













2077. Fa anys que la Terra va ser atacada i el planeta va quedar derruït. És per això que els éssers humans van ser evacuats i ara viuen en una nau interestel·lar. Bé, tots no: Jack Harper és un dels últims homes que l’habiten, juntament amb la seva companya Victoria, fent tasques de manteniment de …

'Oblivion': Un altre dia al paradís

2077. Fa anys que la Terra va ser atacada i el planeta va quedar derruït. És per això que els éssers humans van ser evacuats i ara viuen en una nau interestel·lar. Bé, tots no: Jack Harper és un dels últims homes que l’habiten, juntament amb la seva companya Victoria, fent tasques de manteniment de drones en una operació massiva per extraure els recursos vitals del planeta. Patrulla diàriament els cels protegint les instal·lacions, fins que l’arribada d’una dona (que no es diu Eva) desencadena una sèrie d’esdeveniments que l’obligaran a qüestionar les seves conviccions i, alhora, a actuar per canviar el destí de la humanitat.

És cert que aquesta sinopsi resumeix el punt de partida de Oblivion, una de les pel·lícules destacades de la cartellera, un dels tràilers promocionals de la qual, realitzat per l’inútil de torn, s’ha encarregat d’esguerrar bona part del factor sorpresa. Però també, com més d’un haurà apreciat, és exactament calcat l’argument inicial de Wall-E (Andrew Stanton, 2008), una petita joia de l’animació servida per Pixar, en què un robot feia les funcions que aquí reprèn Tom Cruise, en el seu feliç retorn a un gènere que li escau molt bé: la ciència-ficció. Malgrat aquesta similitud argumental, i el tràiler demencial (sobretot per als que no tolerem els spoilers), un servidor va fer el pas d’anar al cinema i, amb una meva grata perplexitat, vaig trigar poc a sentir-me captivat per aquesta enèsima faula ambientada en un univers apocalíptic.

Com tot aficionat a un gènere, els amants de la ciència-ficció exigim com a mínim que es respecti una constant en cada nou film: que la recreació de l’univers descrit sigui prou evocadora, hi hagi el pressupost que hi hagi. I aquí, a Oblivion, aquesta regla no escrita es compleix. El disseny de producció amb què s’ha modelat el teló de fons de la història és tan enigmàtic com suggeridor. La visualització del planeta devastat per una gran guerra és molt realista i la descripció d’un món en ruïnes que conviu contradictòriament amb l’alta tecnologia resulta xocant. Només amb això, el film ja ens té guanyats a una bona part del públic. Però, és clar, la història també ha de tenir prou entitat i força per acabar de completar l’experiència, i és aquí on la cosa mostra petites esquerdes per a un director, Joseph Kosinski (Tron: Legacy), que és de formació arquitectònica i que, com a tal, demostra que potser també hauria d’haver provat d’ampliar estudis com a aparellador.

Oblivion parteix d’un guió propi, i això es nota. Positivament, per les ganes i la implicació del realitzador, que va escriure la història a partir d’una novel·la gràfica pròpia pendent de publicar. Amb tot, l’originalitat, allò que se’n diu originalitat, no és la seva principal virtut. Com en el seu dia Matrix, el film no deixa de ser un pastitx modelat a partir d’influències i referències, des de les reconegudes, com The twilight zone (La dimensió desconeguda), Star Wars (amb els scavs, per exemple, i la resistència rebel)  i Blade runner, fins a les òbvies, com l’esmentada Wall-E, Matrix mateixa i, sobretot en el tram final, 2001, una odissea a l’espai (la nau es diu Odissey i aquell ull robòtic que tot ho veu és més que un homenatge). En conjunt, hi grinyolen alguns girs de guió, per previsibles (com dèiem, per culpa del coi de tràiler), però tanmateix la narració en general és fluida i captivadora. Funciona millor quan se centra més en la ciència-ficció que no pas en l’acció, que, malgrat que està ben rodada, no s’acaba d’ajustar a la història, sinó que sembla imposada de cara a satisfer al gran públic. Encara no entenc què coi hi pinten els Scavangers!

La pel·lícula, però, acaba sent més estranya i atípica del que semblava que ens venien i, per això, més interessant. Ciència-ficció pura i menys producte crispeta del que aparenta ser, demostra que Tom Cruise té corda per a estona, i encara més si insisteix en el gènere (pocs actors demostren tanta implicació i passió en els projectes, per comercials que siguin, com ell). També, menció especial per la gran aportació de la inquietant Andrea Rieborough, que en l’aspecte interpretatiu es menja amb patates la preciosa Kurylenko, un dels ornaments cinematogràfics més bonics que podem veure projectats a la pantalla en aquests moments. Llàstima que a Morgan Freeman i Nikolaj Coster-Waldau no se’ls tregui tot el suc, perquè la pel·lícula hauria estat molt més rodona.

Un nou mirall de la societat que vam ser i del que podríem haver estat.

2077. Fa anys que la Terra va ser atacada i el planeta va quedar derruït. És per això que els éssers humans van ser evacuats i ara viuen en una nau interestel·lar. Bé, tots no: Jack Harper és un dels últims homes que l’habiten, juntament amb la seva companya Victoria, fent tasques de manteniment de …













2 comentaris to 'Oblivion': Un altre dia al paradís

  1. Jemima Walker ha dit:

    Un embolcall molt maco per a una història molt idiota. Estic d’acord que la pèl-roja es menja la morena amb patates… i afegiria que si hi ha en Jamie Lannister pel mig, ja poden venir tots els Cruise del món que no té res a fer.

  2. Jordi ha dit:

    Reconec que he estat conscientment magnànim, perquè les expectatives eren baixes. Però és el que és: un pastitx ben fet.