MENU

30 abril, 2013 Comentaris (4) Visualitzacions: 521 Cinema David U. Ruiz / @callahan_ruiz










Don Coscarelli és un mestre inqüestionable del fantàstic de sèrie B. Films com ara Fantasma (genial opera prima facturada l’any 1979 amb només 19 anys!), El señor de las bestias (1982), Bubba Ho-Tep (2002), i Esculturas humanas (2005), sens dubte el millor episodi de la decebedora i irregular sèrie Masters of horrors, l’han confirmat com a …

‘John dies at the end’, el descerebrat retorn de Don Coscarelli

Don Coscarelli és un mestre inqüestionable del fantàstic de sèrie B. Films com ara Fantasma (genial opera prima facturada l’any 1979 amb només 19 anys!), El señor de las bestias (1982), Bubba Ho-Tep (2002), i Esculturas humanas (2005), sens dubte el millor episodi de la decebedora i irregular sèrie Masters of horrors, l’han confirmat com a director de culte, de referència, amb un estil propi, molt i molt bastard, a vegades massa, que barreja guions molt personals, un gust especial per un ritme narratiu in crescendo, frontalitat visual, i molt d’humor negre. Un d’aquells directors que quan treu nou treball (de tant en tant) és difícil per al hooligan del gènere, resistir-se a veure’l. John dies at the end (2012) és la seva darrera obra. Un film difícil, arriscat, que ha fet amb una mà a cada ou, sense esperrucar-se, però sent conscient de l’enorme feeling que exigia a l’espectador. O jugues o no jugues, és fàcil. Coscarelli és un director amb caràcter, visceral, d’aquells que fa només les pel·lis que li agradaria veure (sembla una obvietat, però no ho és en absolut), i que, en conseqüència, allunyat de les grans produccions pel seu imaginari visual gens generalista, ha aconseguit –malgrat tot– sobreviure treballant un cinema propi sorgit de les seves entranyes, i donant forma a una filmografia exigua però amb segell i amb molt poques concessions: el somni romàntic de molts cineastes. I és que Coscarelli sembla que entoni amb cada un dels seus films un clam autoreivindicatiu, un «si no us agrada, bon vent i barca nova». Per tot això i més, Coscarelli és dels grans de la sèrie B.

John dies at the end (selecció oficial al festival de Cinema Fantàstic de Sitges 2012) és l’adaptació homònima de la novel·la gràfica de David Wong, concebuda, com es pot intuir en el mateix títol, com una gran broma. Una mena de nova droga anomenada la salsa de soja s’està estenent per la ciutat. Aquesta droga no fa altra cosa que sacsejar els sentits de qui la consumeix, fins al punt de mostrar-li les portes obertes a altres dimensions que sempre hi ha hagut entre nosaltres. Una d’aquestes portes comunica amb una realitat que fa temps que planeja pacientment la invasió de la nostra realitat. Hilarant, surrealista, descerebrada, absurda, bizarre, són els adjectius que millor descriuen aquesta anada d’olla total del director d’origen libi, cuinada, però, amb un element cohesionador fonamental: l’humor. El film irradia comicitat en cada un dels seus plans, en el guió, en l’impostat to filosòfic i transcendental, en les actuacions de tots els actors (cal destacar Paul Giamatti i el cameo del mític Angus Scrimm, el mític tall man de Fantasma), i en especial dels seus protagonistes, dos joves universitaris investigadors de fenòmens paranormals, que van rere la pista de l’esmentada salsa de soja. El que qualsevol altre director seria incapaç de fer sostenible, Coscarelli ho aconsegueix amb ben poc, cardant-se des del primer minut del mateix film, de la història i, sobretot, d’un disseny de producció i d’uns FX tirant a més que lamentables, atrapant-nos incomprensiblement en una espiral de successos difícils de creure, i que segurament els nostres ulls mai més arribaran a veure, imatges tan suggeridores i alhora malaltisses com un monstre format a base de peces congelades de carn, un gos conductor, una polla-mànec de porta, i un hot dog telèfon mòbil, entre d’altres.

Tot i aquesta xupada de polla integral més pròpia d’una gruppie dels Manel o d’un cahierista que d’un crític bastard com déu mana, s’ha de reconèixer que el film peca en excés d’irregular, s’obren massa fronts i no se’n tanca ni un, i en conseqüència o entres en el joc durant els deu primers minuts, o ja no hi entres, l’únic però a un film original, fresc, divertit i irreverent signat per un paio que transpira un fantastique únic, i per tant molt difícil d’emular.

Don Coscarelli és un mestre inqüestionable del fantàstic de sèrie B. Films com ara Fantasma (genial opera prima facturada l’any 1979 amb només 19 anys!), El señor de las bestias (1982), Bubba Ho-Tep (2002), i Esculturas humanas (2005), sens dubte el millor episodi de la decebedora i irregular sèrie Masters of horrors, l’han confirmat com a …










4 comentaris to ‘John dies at the end’, el descerebrat retorn de Don Coscarelli

  1. Chris ha dit:

    Molt més divertida, amb acció i intriga que tota la trilogia de Batman de Nolan, no?
    Un divertimento sense gaires complicacions, només l’argument que no enten ningú, bé l’entens si t’has pres la salsa de soja adient.

  2. Jo-jo ha dit:

    Fa bona pinta. Bubba Ho-tep em va agradar i sembla que va per aquest camí, oi?!

    • Callahan ha dit:

      No, Bubba Ho-tep és una gran pel·li, de lo millor de Coscarelli. Aquesta no està al mateix nivell, però està feta amb molta gràcia. Si ets de Coscarelli, l’has de veure sí o sí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.