MENU

3 maig, 2013 Comentaris (5) Visualitzacions: 303 Game of thrones, Sèries Lluís Simon










Sansa Stark. Sense voler-ho, s’ha convertit en la Champions, el trofeu de la sèrie. Qui se la quedi regnarà al nord, a Winterfell, donant per descomptat (tots plegats) que l’inexpert Robb Stark ben aviat la dinyarà. La volen els Tyrell –amb ambició sibil·lina però desmesurada-, la volen els Lannister –tan fills de puta com sempre– i …

Game of Thrones 3×05: kissed by fire

Sansa Stark. Sense voler-ho, s’ha convertit en la Champions, el trofeu de la sèrie. Qui se la quedi regnarà al nord, a Winterfell, donant per descomptat (tots plegats) que l’inexpert Robb Stark ben aviat la dinyarà. La volen els Tyrell –amb ambició sibil·lina però desmesurada-, la volen els Lannister –tan fills de puta com sempre– i la vol Lord Baelish –més conspirador que mai. La batalla es resumeix en el gol per l’escaire que clava en l’últim minut el papa Lannister davant el rostre estupefacte dels seus dos fillets en un dels diàlegs més punyents d’aquesta tercera temporada. De vegades, no calen ni dracs, ni grans batalles, ni acer valyrià perquè se’t posi la pell de gallina.

Jamie Lannister. Un altre diàleg sublim, gràcies a la interpretació (cada dia més introspectiva) d’un dels grans descobriments: el danès Nikolaj Coster-Waldau. L’opció natural i fàcil en l’escena dins la piscina amb Brienne, que sense roba encara fa més por, hauria estar mostrar-nos un flash-back espectacular de com Lannister va guanyar-se a pols el nom de Kingslayer (assassí o esbudellador de reis, com ho preferiu). Però no. Simplement escoltem les paraules d’un príncep turmentat –com si recités Shakespeare, en el bon sentit– maldant per una injustícia que no el deixa viure. “Digue’m Jamie”, diu abans de caure desmaiat. Gairebé obliem (snif) que va ser ell qui va empènyer Bran Stark en aquell ja llunyà primer episodi.

Escacs. Tot i que els principals exèrcits dels set regnes, a excepció de l’armada de Daenerys –encara molt lluny de King’s Landing– estan a l’expectativa, algunes peces claus es començaran a moure ben aviat amb un trofeu molt preuat: Casterly Rock. Robb Stark, molt desdibuixat des del seu precipitat casament amb Talisa, ha tornat a agafar la destral pel mànec (sic) i ha deixat clar que pot ser tan cruel i justicier com qualsevol dels seus enemics o aliats. I això m’agrada. La llibertat, igualtat i fraternitat no és l’esperit que s’amaga, precisament, en l’escriptura de George Martin.

La princesa Baratheon. La fe més indestructible és la dels conversos. Per això, la reina Selyse no tan sols no se sorprèn de la infidelitat del seu marit Stannis amb la bruixa Melisandre si no que l’encoratja a seguir per aquest camí com a fervent seguidora del Senyor de la Llum. Això sí que és un matrimoni modern. L’escena incorpora una imatge malaltissa ja vista en El Espinazo del Diablo (Guillermo del Toro, 2001) i que no apareix en les novel·les de Martin: els fetus dels fills de la reina i d’Stannis nascuts morts conservats en un recipient de vidre en formol. Pareu anteció, a partir d’ara, en l’única filla viva d’Stannis, la princesa Shireen, permanentment oculta…

Lord of the Light. Tots els que heu subestimat el Senyor de la Llum descobrireu els seu poder gloriós gràcies a la batalla que obre l’episodi. La qüestió és si caurà també la nostra innocent i intel·ligent Arya, testimoni directe de la seva màgia, en les mans d’un déu que deixa el de l’antic testament bíblic en un aprenent de fetiller? De moment, la venjança és el seu primer pensament. I que per molt temps duri. Com a lectors o espectadors necessitem arribar al dia que finalment pugui mirar als ulls de Joffrey.

I per acabar, què passarà quan Daenerys descobreixi que Ser Jorah, el seu lloctinent, va ser un espia al servei de Robert Baratheon?

Sansa Stark. Sense voler-ho, s’ha convertit en la Champions, el trofeu de la sèrie. Qui se la quedi regnarà al nord, a Winterfell, donant per descomptat (tots plegats) que l’inexpert Robb Stark ben aviat la dinyarà. La volen els Tyrell –amb ambició sibil·lina però desmesurada-, la volen els Lannister –tan fills de puta com sempre– i …










5 comentaris to Game of Thrones 3×05: kissed by fire

  1. Jo-jo ha dit:

    A mi què voleu que us digui, l’episodi que alguns diuen és de transició (no ho són tots?) és dels més apassionants de la temporada. Com dius bé, a vegades les paraules fan més basarda que les espases en aquesta partida d’escacs. Espectacular final amb la moguda de fitxes dels Lannister amb el repartiment de casaments. I sí, a mi també m’ha agradat que el pixa freda dels Stark hagi tret a relluir la mala llet decapitant a tort i a dret. I també, finalment, m’he commogut amb la nuesa fisica i psicologica de Jamie. A partir d’ara , si sou compassius, l’heu d’anomenar així.

  2. Jemima Walker ha dit:

    Jaime Lannister és un gran personatge, a l'”alçada” del seu germà Tyrion. La sèrie no li havia fet justícia fins ara, almenys en els llibres s’entén molt millor la seva història. A mi m’encanta Brienne, de gran vull ser com ella. He trobat a faltar en Theon, que suposo que quan torni a sortir ja no li quedarà cap dit. I tenint en compte el títol, trobo a faltar alguna referència a l’Ygritte i la seva sessió d’spa amb en Jon Snow.

  3. Alt+126 ha dit:

    Jemima, a Jaime també se’l maltracta bastant fins a aquestes alçades (bé, potser no tarda tant). Brienne és el desencadenant de la transformació de Matareis a… Jaime.

    I jo tampoc entenc que no es nombri la reunió entre Jon i Ygritte… cony, que és un bastard! És dels vostres! Jajaja.

  4. Black Mamba ha dit:

    D’en Robb.. no tenim clar cap a on acaba d’anar (bé, molts sí que ho sabem i és pre refregar-se les mans!) però que queda poc dibuixat és cert.

    La Sansa més dona objecte que mai, friso per veure el seu únic moment de glòria.

    He trobat a faltar, com bé anota l’Alt+126 el cos a cosa Ygritte – Snow(que el noi smbla que, en el fons, sí que sap alguna cosa, ejeeemm).

    • Lluís Simon ha dit:

      L’escena d’Snow i Ygritte la vaig trobar una mica “light” tinguent en compte els costums dels salvatges que circulen per aquelles terres. En general la violència està molt més ben reflectida que el sexe; evidentment això queda pendent de ser comentat en algun dels propers episodis. Com a pèrdua de la virginitat/trencament del jurament em quedo amb la salvatge escena de Christian Slater (fent de monjo adolescent) a El Nom de la Rosa. Segurament perquè vaig veure el film amb 14 anys, l’edat idònia per quedar empalmat 🙂

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.