MENU

14 maig, 2013 Comentaris (9) Visualitzacions: 2709 Cinema David U. Ruiz / @callahan_ruiz













Érem molts els que crèiem que el vampirisme estava tocat de mort gràcies a l’estúpid i infame fenomen Crepuscle, un producte dissenyat especialment per a una comunitat inacabable d’adolescents unineuronals. Sèries com ara Moonlight i True blood, ja em perdonareu, tampoc han fet gaire per dignificar la figura del vampir a la petita pantalla. La …

‘Stake land’, la versió vampírica de ‘The walking dead’

Érem molts els que crèiem que el vampirisme estava tocat de mort gràcies a l’estúpid i infame fenomen Crepuscle, un producte dissenyat especialment per a una comunitat inacabable d’adolescents unineuronals. Sèries com ara Moonlight i True blood, ja em perdonareu, tampoc han fet gaire per dignificar la figura del vampir a la petita pantalla. La primera, almenys, va tenir la decència de partir d’un plantejament un pèl original; la vida del jove Mick St. John canvia dràsticament quan a l’any 1952 es casa sense saber-ho amb una vampiressa i antiga cortesana. Aquesta, òbviament, el mossega durant la nit de noces (els pocs episodis que vaig veure mai van deixar clar on l’havia mossegat). Així tenim el nostre protagonista en l’actualitat, un vampir bo que viu destapant vampirs dolents amagats entre nosaltres com a leitmotiv, i amb l’ajuda d’una periodista digital. Bona idea però desenvolupada amb el cul. Llàstima. La segona tampoc té gaire a celebrar; True blood és una mena de succedani del film Alien Nation (Graham Baker, 1988), però en clau telenovel·la de TV3 tipus La Riera, canviant els aliens de LA o els mafiosos del Maresme pels vampirs de Louisiana, que més que àvids de sang semblen súcubs malalts de sexe, i on només la fotografia (???) i algunes escenes eròtiques (i no gaire ben filmades, la veritat) aconsegueixen salvar-la del tedi. Sobrevalorada, tot i que, com Crepuscle, massivament seguida (ara que hi penso, potser hi ha alguna connexió entre les neurones dels dos targets…). D’entre tanta mediocritat, el cinema de sèrie B –i com de fet sempre ha estat així– alça la veu per donar-nos algun film digne, algun títol a tenir en compte en aquesta onada de despropòsits vampírics (encara avui pateixo atacs de terror nocturn per culpa de l’abominable remake de Noche de miedo). A banda de la magnífica 28 días de oscuridad (David Slade, 2007), genial adaptació de la novel·la gràfica homònima, i possiblement la darrera gran història vampírica amb què un servidor va empalmar la seva estaca, ha arribat justament ara a la meva selecta videoteca (gràcies @DarthVastard per l’aportació!) la molt recomanable Stake land (Jim Mickle, 2010).

Sense gaires artificis i amb una presumptuositat zero, el film aconsegueix atrapar progressivament l’espectador amb una narració ferma, ben mesurada, pausada, sòbria, dissenyada amb convicció, defugint del gore i de la violència extrema i ajustant perfectament l’acció al drama d’una senzilla història postapocalíptica cosina germana de The walking dead. Mickle, també guionista, ens planteja una pandèmia vampírica que ha fet caure els Estats Units i el món sencer. Mister, un experimentat caçavampirs, salva in extremis el jove Martin just quan aquest acaba de perdre els seus pares a mans d’un afamat vampir. Mister l’acollirà com a deixeble, però també com a fill, i junts iniciaran un viatge a la troballa d’un lloc anomenat New Eden, un nou paratge lliure de la pandèmia vampírica, on tornar a començar sembla que és una realitat. Si l’argument sembla tòpic i més propi d’un film de zombis, el cert és que el desenvolupament i l’execució superen amb escreix aquests prejudicis inicials, i fan del viatge una odissea sòbriament ben narrada i filmada, amb un subtil flirteig amb el documental i el videoclip, un  molt bon ús de la veu en off,  i fins i tot regalant-nos escenes que ratllen l’excel·lència emocional (el descobriment del dimoniet a les golfes de la casa, el pla seqüència de la irrupció vampírica a la festa del poble fortificat, el desenllaç de la fugida nocturna pel camp de blat o el mateix final per la seva ben trobada simplicitat). Menció a part mereixen els vampirs, una mena de zombis que només surten de nit i que presenten certs estadis evolutius molt ben pensats, però amb massa poc temps de quallar-los tots en un metratge estàndard de noranta minuts. Malgrat tot, un petit four vampíric a tenir molt en compte.

Érem molts els que crèiem que el vampirisme estava tocat de mort gràcies a l’estúpid i infame fenomen Crepuscle, un producte dissenyat especialment per a una comunitat inacabable d’adolescents unineuronals. Sèries com ara Moonlight i True blood, ja em perdonareu, tampoc han fet gaire per dignificar la figura del vampir a la petita pantalla. La …













9 comentaris to ‘Stake land’, la versió vampírica de ‘The walking dead’

  1. The Swamp Thing ha dit:

    Molt bon article i amb ganes de veure Stake Land. No estic d´acord però amb ¨True Blood¨, que és una bona sèrie amb personatges entranyables i una gran dosi de violència i sexe amb un angle molt homosexual, tot i que la cinquena temporada sigui ben dolenta i exagerada. Per una altra part, he de dir que Moonlight és una de les sèries més vilipendiades dels últims 3000 anys.

    • Hawkeye ha dit:

      Comparteixo gustos amb tu: True blood és molt suggeridora i una gran sèrie vinguda a menys, sonretot per la defraudant darrera temporada. Feu ganes de veure Stake land. On la podem trobar?

  2. Mr. Pink ha dit:

    True Blood és vergonyosa i increïblement “nyonya”.
    Stake Land la tinc pndent de veure. En parlem.

  3. Darth Vastard ha dit:

    De res, ha estat un plaer apropar aquesta joieta si en trobo alguna altra ja la faré arribar. Molt bon post. Per mi una bona barreja entre La carretera, Walking i vampirs guarros amb pressupost limitat.

  4. Darth Vastard ha dit:

    A més, la monja és la rossa de Top Gun XD.