Amy Jellicoe (Laura Dern) és una dona de mitjana edat, divorciada, sense fills i pendent de la feina, que té una aventura amb un dels seus caps. La cosa acaba malament i pateix una crisi de nervis que fa que se’n vagi a rehabilitar-se en un espai de retir espiritual a Hawaii. Nedant entre tortugues i fent acampades a la vora del foc a la platja amb altres ànimes perdudes (en una paròdia de la idealització del somni hippy) sembla que es troba a si mateixa, i torna a casa convertida en una il·luminada. Ha disfressat el seu malestar i el seu neguit (per uns 25.000 dòlars, que ni els hippies curen gratis) i torna disposada a canviar el món. El resultat són situacions en què fa el ridícul més estrepitós, està fora de lloc, vol canviar el que no es pot canviar i de la manera més ingènua. Malgrat tot, el que pot enganxar i resulta inquietant és que de vegades et pots identificar amb ella (si ets una dona de la mateixa edat i fa anys que treballes en el mateix), però a la vegada és impossible perquè la dona està com una regadora. O l’odies o et fa llàstima. La dona no té ni idea de com la perceben els altres i és tan molesta que la gent se la vol treure de sobre, però ella ni se n’adona.
Jellicoe és una més de les heroïnes amb grans defectes que tenim últimament a les sèries, com ara Homeland, Girls i The killing. Excepte que aquesta no és heroïna en res. No hi ha res que et faci voler ser com ella, és d’una mediocritat esperverant. Té un matrimoni i un embaràs fallits a l’esquena, viu a casa de la seva mare, té un munt de deutes i una feina en què no la valoren i per la qual tampoc sembla que tingui cap talent especial. El que fa por és que puguis arribar a veure-t’hi reflectit. De fet, Jellicoe no està sola. En aquesta sèrie ningú no destaca. Tothom fa el seu paper en un espai en què ningú canviarà res. Alguns ni ho intenten. I els que ho volen canviar són uns il·luminats sonats. Personalment, quan l’Amy pensa en veu alta i no hi ha cap sobreactuació és quan m’agrada. La sèrie combina aquestes reflexions amb imatges d’una manera que em fa pensar que Malick podria ser-hi al darrere. De fet, el cineasta cada cop està més il·luminat.
Pinta bé. Me l’apunto. Hawai i Laura dern són una bona combinació, com ho va ser The Descendants, aquell film magistral amb G. Clooney.
Només per la Laura Dern li donaria una oportunitat. He de dir, però, que la majoria de crítiques que he llegit en fan una valoració tirant a baixa. I m’has fet dubtar. L’afegiré.
La vaig començar perquè m’encanta la Laura Dern i no he passat del tercer capítol. No he pogut. Des del meu punt de vista una pèrdua de temps…
Bon article Nuri! A veure si et veiem més sovint per aquí.
A en Malick li agrada mirar-se el “malick”. Passo de la sèrie, bon article. Ecrives vien premah.
nice articles
good articles
Navigate To This Site
Check THIS Out