Don Draper seu tranquil a la barra d’un bar i encén una cigarreta Lucky Strike mentre per la dreta se li acosta una dona atractiva de cabells llargs, rossos i lleugerament ondulats, li demana foc, ell li correspon la demanda, ella fa una pipada a la cigarreta i li pregunta sense prèvia introducció: «Are you alone?» La darrera escena de la cinquena temporada de Mad men és una porta més de les moltes que ens ensenya la sèrie al llarg dels seus capítols, una porta a l’esperança de l’espectador que ja estava cansat de veure un Draper amansit, submís, fidel i enamorat, un Draper que en definitiva no era Draper.

Al començament de la sisena temporada Don llegeix la Divina Comèdia i sentim una voice over amb un dels versos del llibre: «A la meitat del viatge de la nostra vida em vaig desviar del camí correcte, i en despertar em vaig trobar sol en un bosc fosc.»  Quin és el camí correcte? Realment està sol al bosc? Draper és en un purgatori? O més ben dit, Draper és en un lloc que no li pertoca? Una altra porta al canvi, o al retorn, un doble retorn: el del personatge a les velles actituds i hàbits i un retorn al passat  convuls i a les mentides que sempre l’han perseguit. Aquest retorn se li farà més present quan s’intercanvia per error un encenedor amb un soldat recentment arribat del Vietnam, un encenedor que serà el desencadenant que li farà tornar a reviure la seva vida falsejada. El primer capítol és a més una concatenació de fets que demostren la incomoditat de Don amb la seva vida actual: des d’insomnis, sopars forçats amb animadors hawaians “arrambant l’api” a la seva senyora, vomitades en moments poc convenients i la seva nova obsessió amb la mort, una obsessió que demostra que la seva incomoditat també està condicionada pel pas dels temps i per la por a l’envelliment.

La sèrie, a més, evoluciona estèticament, perd en part la brillantor i l’elegància d’anteriors temporades i dóna pas a una estètica més basta i una imatge més fosca que reflecteix els convulsos anys dels finals dels seixanta, el moment dels grans canvis i moviments socials, dels assassinats de Martin Luther King i Bob Kennedy, les protestes de Chicago i la nova onada feminista, un feminisme que tot i que no és mostrat de manera explícita a la sèrie, es va intuint per les actituds de determinats personatges: una Peggy Olson absolutament reivindicada a la seva nova feina, una Joan que es fa valer com a sòcia de l’agència i una Megan que es fa coneguda com a actriu.

Capítol a part mereix un fantàstic Roger Sterling, incapaç de plorar per la mort de la seva mare però que cau en el desconsol quan coneix la mort del seu netejabotes, i un Roger capaç d’intentar seduir la seva exdona (Mona) el dia de la vetlla de la seva mare. Excel·lentment interpretat per John Slattery, és juntament amb Stan i Don, el personatge masculí més interessant de la sèrie.

En definitiva, Mad men torna, torna la seva narrativa subtil, tornen els silencis que expliquen molt, torna el seu excel·lent disseny de producció, torna la mística dels personatges… però sobretot torna Don Draper, el nostre Don Draper.