MENU

23 maig, 2013 Comentaris (1) Visualitzacions: 465 Sense categoria David U. Ruiz / @callahan_ruiz










La capacitat de Hollywood per canalitzar els pànics de la societat americana cap a l’entertainment ha estat sempre inqüestionable. Si a l’era Reagan, durant els anys vuitanta, els films i thrillers d’acció i espionatge apuntaven al bloc comunista com el focus dels terroristes més temuts del planeta, un cop caigut el mur l’autoria terrorista va patir …

'Objetivo: la Casa Blanca', o el ressorgir d'un nou McLane

La capacitat de Hollywood per canalitzar els pànics de la societat americana cap a l’entertainment ha estat sempre inqüestionable. Si a l’era Reagan, durant els anys vuitanta, els films i thrillers d’acció i espionatge apuntaven al bloc comunista com el focus dels terroristes més temuts del planeta, un cop caigut el mur l’autoria terrorista va patir una certa orfandat, generalment assumida pels càrtels de narcotraficants sud-americans durant els noranta. Amb el canvi de segle, tot va canviar mercès a la puixança de l’amenaça gihadista materialitzada amb la tragèdia de l’11-S. Ara, un cop mort l’enemic número u, Ben Laden, i amb el gihad un pèl més relaxat, l’origen de l’amenaça terrorista torna a apuntar als comunistes, en aquesta ocasió liderada per Xina i Corea del Nord, immerses en carreres i amenaces armamentístiques que semblen no tenir límit. Estava cantat que tard o d’hora Hollywood ens obsequiaria amb films exagerats i violents marca de la casa, que reflectirien d’una manera o una altra aquests temors. I quin temor pot superar el fet que unes faccions paramilitars nord-coreanes segrestin el president dels Estats Units sota el seu propi sostre? Fantàstic!

Objetivo: la Casa Blanca (Antoine Fuqua, 2013) és un film hiperbòlic, ple d’exageracions i flipades vàries, per moments excessiu, però que no només s’aguanta, sinó que exalta sense vergonya un tipus específic d’entreteniment dins el gènere. Excel·lent Fuqua (Training day, Shooter), que, basant-se en un llibret més aviat previsible, aconsegueix malgrat tot donar forma a un film trepidant, divertit, en ocasions tens, molt i molt testosterònic, que remet a joies passades (Amanecer rojoJungla de cristalAir Force One, i fins i tot algunes altres de l’insigne segell Cannon Group), i que constata l’extinció de la saga ‘Mclane’, un cop vista la seva lamentable última aventura. No per casualitat, el film té moltes connexions amb Jungla de cristal, l’obra magna de John McTiernan, com ara el seu prototipus d’antiheroi protagonista. Gerard Butler és una mena de John McLane, Mike Banning, un exagent de la seguretat nacional que, tot i els dubtes personals i sentiments de culpa, és més centrat, responsable i, en conseqüència, no tan divertit, però molt més dur, lacònic i visceral, i sobretot molt més assassí i fill de puta quan les circumstàncies ho exigeixen. I és que les seqüències més celebrades del film són les més viscerals, sobretot les de l’atac inicial a la Casa Blanca, on no se’ns estalvia cap tret, i la consegüent destrucció del fortí del president, que acaba derruït i ple de forats, com un formatge de Gruyère. Una altra escena divertidíssima és quan Banning interroga dos terroristes per treure’ls informació. Sorprenentment divertida, per la reacció sense contemplacions de l’antiheroi davant la no-col·laboració dels interrogats, ja que no en té prou d’emetre una frase divertida per a delit de la platea, sinó que el que busca és, a més, justícia ràpida. Enmig de tant de caos i destrucció, un pla d’una bellesa quasi poètica, inusual en films del gènere: la casa Blanca en flames, i el que queda d’una bandera americana mig estripada caient en slow motion encadenant-se amb una elegant fosa a negre. Magnífic, superb, emotiu. Evidentment, la imatge no simbolitza només la caiguda del centre de poder de la potència més gran del món, sinó també, i sobretot, el que vindrà a continuació: el fet d’aixecar-se, rebel·lar-se contra l’invasor, i lluitar fins a les darreres conseqüències, que tots sabem des del primers cinc minuts quines seran. Aquestes coses que, de fet, els americans saben fer tan bé, una vegada i una altra, i una altra. Gallina de piel.

A banda d’unes escenes d’acció espectacularment ben realitzades, el film es fonamenta en un guió d’estructura clàssica, senzill però molt ben tramat i documentat, amb pròleg de presentació de personatges i personalitats inclòs. El càsting també hi ajuda, i és que Gerard Butler, Aaron Eckhart, Dylan McDermott, Angela Basset, Ashley Judd, Robert Foster, Morgan Freeman i el dolent Rick Yune compleixen amb escreix les expectatives de la funció. No hauria estat de més, però, un pèl més de personalitat en els dos antagonistes, i és que un servidor no pot evitar recordar el meravellós i insuperable xoc d’egos que ens van regalar Alan Rickman i Bruce Willis a Jungla de cristal. Cal destacar també les escenes de Freeman com a president en funcions, debatent en una taula d’operacions com reaccionar davant el terror, carregades d’una acidesa i una mala llet més que agraïdes, que deixen en evidència que els entorns presidencials solen estar copats generalment per subnormals tant o més profunds que els mateixos terroristes. Si obviem les exageracions, que n’hi ha un grapat (això és cinema d’acció, senyors meus!), i les llicències quant a seguretat nacional (un servidor no es pot creure que la Casa Blanca caigui tan de pressa com cau davant d’una horda de nord-coreans tirant, com ja he dit, a curtets), i els obvis missatges moralistes, patriòtics i pamfletaris finals, el film ens arrossega a una espiral de caos, destrucció i violència, moltes vegades gratuïta, una americanada rematadament frívola que, no obstant això, farà gaudir a més d’un. I dos. En definitiva, un preàmbul a l’esperat i problemàtic remake d’Amanecer rojo, i a la suposadament superior White House fall, del gran Roland Emmerich, amb una trama quasi plagiada de la protagonitzada per Gerard Butler.

La capacitat de Hollywood per canalitzar els pànics de la societat americana cap a l’entertainment ha estat sempre inqüestionable. Si a l’era Reagan, durant els anys vuitanta, els films i thrillers d’acció i espionatge apuntaven al bloc comunista com el focus dels terroristes més temuts del planeta, un cop caigut el mur l’autoria terrorista va patir …










Un comentari a 'Objetivo: la Casa Blanca', o el ressorgir d'un nou McLane

  1. Hawkeye ha dit:

    Flipattttt!!!!!

    Yupikayeeeeeeeeeeeeeeeeee!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.