MENU

24 maig, 2013 Comentaris (5) Visualitzacions: 618 Sense categoria Jep Soler










El dia que va entrar al bar i es va asseure al meu costat no m’hauria imaginat mai el que significaria per nosaltres. A la barra hi érem els de sempre, en Carles amb la cervesa, en Vicenç amb vi blanc i jo amb vi negre, tots picant unes olives i xerrant de la vida. …

David Mann

El dia que va entrar al bar i es va asseure al meu costat no m’hauria imaginat mai el que significaria per nosaltres. A la barra hi érem els de sempre, en Carles amb la cervesa, en Vicenç amb vi blanc i jo amb vi negre, tots picant unes olives i xerrant de la vida. Ell va seure i va demanar un Cacaolat amb conyac. La curiositat em va fer girar, feia més de vint anys que no veia ningú demanar aquesta beguda, la primera combinació alcohòlica de la meva adolescència. La seva cara em resultava molt familiar, potser massa, anava vestit amb texans, unes vambes i una samarreta blanca amb la cara d’en Companys i la frase «Tornarem a lluitar, tornarem a vèncer».

Els meus companys de tertúlia van anar abandonant la barra i jo vaig demanar un plat combinat mentre rellegia el diari. Ell, que anava pel segon Cacaolat amb conyac, va aprofitar que estava sol per preguntar-me si era en Jep Soler dels Bastards. Em va sorprendre la pregunta. En aquell moment encara no havíem guanyat el premi Carles Rahola a la millor informació digital i per tant el nostre careto no havia aparegut a la portada d’ElPuntAvui. Quan li vaig dir que sí va moure el tamboret i es va acostar una mica més, mentre em deia: «Puc parlar amb tu?» Al cap de pocs segons estàvem asseguts en una taula dinant i parlant de cinema com si ens coneguéssim de tota la vida. M’explicava què era la bastardia segons la seva visió, i opinava que el bloc havia agafat una dinàmica massa tranquil·la, que alguns del seus membres s’havien relaxat i que semblàvem «burgesos apalancats». Aquelles paraules em van fer reflexionar i, lluny d’enfadar-me, li vaig preguntar si sabia alguna manera amb què ens pogués ajudar a recuperar l’essència bastarda.

La conserva ens va portar les nèmesis dels herois: Superman-Luthor, Batman-Joker i, sobretot, vam xerrar d’El protegido, de M. Night Shyamalan. Ell creia que els Bastards, igual que els The avengers, necessitàvem el nostre Loki particular. Algú que des de fora ens anés bombardejant amb atacs continus i indiscriminats. Bé, potser no tan indiscriminats, a algú li ha tocat més el rebre. Quan ens acabàvem el cafè –ell el cigaló de conyac–, ja havíem assentat les bases del nostre pla per tornar al camí correcte. Ja teníem l’enemic Bastard que feria trontollar els fonaments del grup: en David Mann.

David Mann és el nom del protagonista d’El diablo sobre ruedas, d’Steven Spielberg, interpretat pel gran McCloud Dennis Weaver. Spielberg és un director que va començar la seva carrera des de la bastardia i que, dramàticament, s’ha dirigit cap a la burgesia cinematogràfica no apta per a diabètics. A l’Spielberg li agrairem sempre que ens portés l’ET, el Jaws, l’Indi i fins i tot que ens permetés entrar a la tercera dimensió, ara bé, igual com als Bastards, la fama pot fer perdre els orígens i, sí senyors!, qui perd l’origen perd la identitat! En David Mann només ha servit per fer trontollar els fonaments del grup, per obrir debats interessants i útils, per deixar de mirar-nos el melic. Per sort ara ja no ens cal, ens hem tornat més crítics, sobretot gràcies als nostres seguidors reals que ens ajuden a ser millors, a ser més professionals i a no perdre la bastardia.

Llarga vida als David Mann de la xarxa, llarga vida als seguidors Bastards!

El dia que va entrar al bar i es va asseure al meu costat no m’hauria imaginat mai el que significaria per nosaltres. A la barra hi érem els de sempre, en Carles amb la cervesa, en Vicenç amb vi blanc i jo amb vi negre, tots picant unes olives i xerrant de la vida. …










5 comentaris to David Mann

  1. Hawkeye ha dit:

    A mi me sol agradar l’Spielberg. El cacaolat amb conyac? D’adolescent n’havia begut. David mann? No tinc ni idea de qui parleu, però defensar la bastardia és complicat, perquè la definició és inabastable i per a gustos no hi ha res escrit. A mès, què voleu que us digui, fer de tocawebs des de l’anonimat és fàcil, molt fàcil. Exposar-te diàriament amb noms i cognoms donant la teva opinió, més complicat. No canvieu!

  2. Victor ha dit:

    Jordi Camps, no em vares avisar que teniem articulistes amb greus transtorns de personalitat.

    Jep Soler, ets en Harry Angel del gran film d´Alan Parker, “El Corazon de Angel”, però fa temps que ho sabíem, tot i que no ens atreviem a dir res, per si et tornaves violent.

    David Mann: Vas començar la teva efímera vida atacant l´actor americà menys conservador i el més friki de Texas (Parrish Randall) amb grans aportacions ideològiques bastardes del Col.lectiu Bob Merrick (http://blogs.elpunt.cat/els-bastards/2012/10/31/conversa-amb-parrish-randall/). En tindrem més i de més sèrie B, ja que és la filosofia nuclear del nostre bloc.

    Els teus arguments i raons sobre ¨burguesos apalancats¨ ja es considera un dels fracasos ideològics més descomunals des de la megalomania de Nicolau Ceaucescu l´entrada del PP al govern espanyol.

  3. Darth Vastard ha dit:

    Doncs a mi sempre em va semblar un personatge molt arbitrari i de fer crítica perquè sí. Vull dir que en els comentaris trobava molta mala baba i poc fonament. D’altra banda, la seva capacitat de comprensió lectora havia quedat compromesa més d’una vegada…la veritat és que el trobo a faltar. Continuo llegin el blog, però trobo a faltar les seves rebequeries.

  4. Anna V. ha dit:

    En el fons tots enyorem en David Mann. Un ésser qu feia que et piquessis amb tu mateix i volguessis donar el 100% en el proper post per callar-li la boca (amb tots els respectes). RIP.

  5. The Col·lectiu Bob Merrick ha dit:

    Davind Mann? I és clar! El prota de Duel!!! Magnífic àvatar, el qual només demostra que qui s’hi amaga té -bé, de fet ja tenia- la consideració del Col·lectiu Bob Merrick. Llarga vida, doncs, a tots els David Mann.
    Mann, doncs, com a metàfora absoluta de l’heroi de peu, de classe mitjana baixa, que porta una vida gris, el qual s’erigeix en heroi bastard gloriós en voler només, i només, sobreviure. No serà fins a la irrupció d’una cosa que trenca la seva anodina vida que descobreix que té sang a les venes. Després d’això, Mann tornarà a la seva vida vulgar, la qual i per bé o malament, ja no podrà ser mai més la mateixa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.