MENU

30 maig, 2013 Comentaris (5) Visualitzacions: 671 Cinema Jep Soler










Entenc com a càmera subjectiva aquelles imatges que volen situar l’espectador des de la visió del protagonista. És un recurs molt comú en la majoria de cinema, i el de terror no en podia quedar al marge. Des de Psicosi (1960, Alfred Hitchcock), passant per Vestida para matar (1980, Brian de Palma) i fins a …

N’estic fins als collons, de la càmera subjectiva

Entenc com a càmera subjectiva aquelles imatges que volen situar l’espectador des de la visió del protagonista. És un recurs molt comú en la majoria de cinema, i el de terror no en podia quedar al marge. Des de Psicosi (1960, Alfred Hitchcock), passant per Vestida para matar (1980, Brian de Palma) i fins a REC (2007, Balagaró i Plaza), per posar-ne uns quants exemples, s’ha utilitzat aquest recurs de manera intel·ligent i necessària per la història. També podem trobar un exemple clar de la seva utilitat al film dramàtic La escafandra y la mariposa (2007, Julian Schnabel) i, si molt m’apureu, a l’Holocausto caníbal i a El projecte de la bruixa de Blair. Ara bé, hi ha altres productes en què la seva utilització no té excusa i el que fa és crear rebuig i avorriment. Els exemples més clars són la monstruositat del senyor Abrams, Cloverfield (2008, Matt Reeves) i la comèdia Project X (2012, Nima Nourizadeh).

Amb Maniac (2012, Frank Khalfoun) tenim un problema doble. El primer, que la visió subjectiva del film es fa pesada, fa perdre ritme i com que és un recurs repetitiu no genera la sensació d’angoixa necessària, avorreix. El segon problema és que la pel·lícula és un remake d’un film dels anys vuitanta.

La diferència entre l’original i aquesta revisió del guió és mínim. El treball del magníficAlexandre Aja ha sigut fàcil, mateixa història, crims semblants i algun element nou que no fa nosa i que serveix per situar-nos al segle XXI. Fa la sensació que els remakes han de donar alguna cosa diferent, amb Maniac el director ha decidit donar-hi aquest toc subjectiu, que en la primera escena dóna molt de joc i queda realment bé. Després el recurs no permet que entrem a la història, perquè en moltes pel·lícules de terror ens agrada veure la visió de les víctimes, com se senten, com fan les seves tasques rutinàries abans que el maníac de torn se les carregui. Em ve al cap un altre referent de la visió subjectiva de l’assassí a Frenesí (personalment penso que és el millor film de Hitchcock), l’estrangulament amb la corbata genera una angoixa real, viscuda.

Si ens fixem un moment en els cartells publicitaris de les dues versions de Maniac, es veu com l’original és més explicatiu de la parafília psicòpata del protagonista, en canvi en l’actual ens mostren la cara de l’assassí a través del mirall. I així serà de l’única manera que veiem Elijah Wood, a partir dels múltiples miralls que van apareixent en el film. Per acabar, cal dir que en un moment es fa un petit homenatge al cartell original, quan el maníac es mira en un mirall de cos sencer copiant l’escena del cartell. La pel·lícula va passar sense pena ni glòria pel festival de Sitges del 2012 i està tenint moltes dificultats de distribució, per tant, serà complicat veure-la al cinema. Tampoc hi perdreu gaire.

Entenc com a càmera subjectiva aquelles imatges que volen situar l’espectador des de la visió del protagonista. És un recurs molt comú en la majoria de cinema, i el de terror no en podia quedar al marge. Des de Psicosi (1960, Alfred Hitchcock), passant per Vestida para matar (1980, Brian de Palma) i fins a …










5 comentaris to N’estic fins als collons, de la càmera subjectiva

  1. Hawkeye ha dit:

    Buf! Quina mala pinta. La càmera subjectiva com a recurs ocasional val, per tot un metratge es fa tediós i falseja el conjunt. AlexAndre Aja val més que s’espavili, que des de Las colinas tienen ojos que va de devallada…

  2. Alt+126 ha dit:

    La vaig “aconseguir”, la vaig mirar per sobre per veure què tal es veia i només amb els 2 minuts de “trailer involuntari” que vaig veure em va cansar. No és una bona idea basar TOT un film amb la perspectiva subjectiva absoluta, espero que els hagi quedat clar a tots els que s’hagin fotut pel mig del projecte.

  3. Darth Vastard ha dit:

    Opino com en Hawkeye, tot i que “Mirrors” també em va agradar. Aja hauria de tornar a França, pensar premisses originals, escriure bons guions i filmar a Europa. El noto una mica prostuputit.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.