Park Chan-wook es va guanyar a pols pertànyer a l’Olimp Bastard el dia que ens va regalar aquella joia del cinema de venjança titulada Old boy. Però, per si encara existia algun fariseu que dubtés d’aquest mèrit (bé que els cahieristes reivindiquen els seus), el cineasta coreà ha realitzat un triple salt mortal amb un resultat extraordinari a l’hora d’estrenar-se en la indústria occidental amb aquesta exquisida raresa que porta per nom Stoker.

Argumentalment, és veritat que Stoker no és res de l’altre món. El guió, que firma ni més ni menys que Wentworth Miller —sí, l’actor que va encarnar el carismàtic Michael Scofield de la decadent Prison break (2005-2009)—, no és ni de bon tros un prodigi de l’escriptura, i es manté correcte dins un marc farcit de déjà vu i llocs comuns. Encara més, com tants altres guions, ha estat anys pul·lulant per Hollywood sense que mai es concretés qui coi el protagonitzaria i el dirigiria. Per sort, encara existeix justícia poètica (si no, mireu com ha acabat el cicle madridista de Mourinho) i la història va anar a raure a les mans de l’autor de Sympathy for lady Vengeance, que ha sabut impregnar d’autoria aquesta obra que tracta sobre herències genètiques perilloses i relacions familiars retorçades.

Delicat tècnicament, Stoker esdevé un dels films més bells, poètics, però alhora misteriosos, estranys i, per què no, desconcertants que hem pogut veure en força temps a la pantalla gran. Formalment, exuberant fins al més mínim detall, resulta impecable. L’edició, la banda sonora, la fotografia i la direcció artística eleven aquesta faula sobre la maldat a la categoria d’art. També és cert que, en l’aspecte interpretatiu, tothom està a l’altura. Des d’una recuperada Nicole Kidman (quina mirada, rere aquella aparença de nina de porcellana!), en el paper d’una disfuncional mare, fins a la pertorbadora Mia Wasikowska (no podem deixar de mirar-la), passant per Matthew Goode, hereu meritós d’Anthony Perkins i cosí germà més pervers que Dexter, encarnant un Charles Stoker que rememora el Joseph Cotten de La sombra de una duda. Ho sabem, l’ombra de Hitchcock és molt allargada.

Només per l’escena metaforicocopulativa de tiet i neboda fent un duet al piano, la pel·lícula mereix ser vista. Bé, només caldrà que l’espectador aguanti el primer minut per restar captivat del primer al darrer fotograma.