MENU

10 juny, 2013 Comentaris (1) Visualitzacions: 192 Cinema Jordi Camps










L’eslògan més popular per promocionar turísticament Las Vegas resa: “El que passa a Las Vegas es queda a Las Vegas”. Una fal·làcia publicitària ocurrent, com tantes d’altres. Perquè si un no ha tingut la sort de visitar Las Vegas per comprovar-ho en persona, gràcies al cinema molts han descobert per què s’anomena Sin City (“La ciutat …

'Resacón 3': fi de festa!

resacon-3-2-047

L’eslògan més popular per promocionar turísticament Las Vegas resa: “El que passa a Las Vegas es queda a Las Vegas”.

Una fal·làcia publicitària ocurrent, com tantes d’altres. Perquè si un no ha tingut la sort de visitar Las Vegas per comprovar-ho en persona, gràcies al cinema molts han descobert per què s’anomena Sin City (“La ciutat del pecat”).  El primer gran bastard a obrir-nos-en les portes (de la percepció) va ser Hunter S. Thompson amb Fear and loathing in las Vegas (Miedo y asco en las Vegas), que Terry Gilliam ens va il·lustrar amb imatges en un film… bé, deixem-ho en lisèrgic. Però per a desventures surrealistes, a l’univers bastard s’han consagrat, sens dubte, dos films irreverents com Very bad things, de Peter Berg, i Hangover (Resacón en Las Vegas), de Todd Phillips, l’èxit de la qual ha donat peu a una trilogia que precisament ara conclou a la pantalla gran.

Si la segona part, ambientada a Bangkok, va esquerdar definitivament la comunió entre crítica i públic, que sí van aplaudir plegats la primera entrega (conec un crític cahierista que la compara sense manies amb un film d’Antonioni), la tercera ja és vedat només per a fans incondicionals. Militants, diria. Que baixa el nivell? I quina importància té això quan el que un busca és riure i divertir-se amb el darrer udol de la manada?

resacon333La primera sorpresa es presenta quan descobrim (i agraïm) que la fi de festa no segueix les convencions, i l’esquema narratiu deixa el ja clàssic gran flashback per narrar en to lineal una aventura que flirteja amb l’èpica i amb el gènere del thriller d’acció. El to estripat del guió és benvingut, sobretot perquè permet als dos grans personatges bastards (per no dir retorçats), Alan (Zach Galifianakis) i Chow (Ken Jeong), desencadenar-se i oferir una ampliació XL del repertori d’improperis al qual ens tenien acostumats. Ells porten, més que mai, el pes de la pel·lícula.

En la festa de cloenda, es recorren llocs comuns i reapareixen personatges carismàtics. Arrenca de manera trepidant, amb una espaterrant seqüència protagonitzada per una girafa amb un “coll massa llarg”. La visita de passada per Tijuana trobem que és d’allò més desaprofitada (segur que ni s’hi van desplaçar i que van optar per rodar als afores de Los Angeles), però, a resacon 3canvi, ens regala la genial escena que té lloc en una casa d’alta seguretat on els nostres protagonistes han de robar un grapat de lingots d’or. I és clar, Las Vegas (sempre ens quedarà Las Vegas!), amb l’esperat retorn a la ciutat on va començar aquesta gran amistat i on es tanca un cercle argumental que, als més nostàlgics, ens ha arribat a fer caure una llagrimeta fins i tot (és entranyable el pas a càmera lenta de la colla en què es fusionen imatges de les anteriors entregues). Allà, la festassa de Mr. Chow al Caesar’s i la trobada romàntica d’Alan amb la seva mitja taronja (des d’avui deixo les piruletes!) marquen els dos punts àlgids de la història.

Com sempre, però, el millor queda per al final, amb uns títols de crèdit que tornen a ser antològics i que realment confirmen que el que passa a las Vegas seria millor que es quedés allà. O no…

… El somni de la majoria d’Els Bastards és que si algun dia ens atorguen el Pulitzer (la dotació dels premis Carles Rahola no donava per a tant) ens ho gastarem, no a El Celler de Can Roca com algun renegat ha proposat, sinó en una festa descomunal a Las Vegas. Evidentment que som plenament conscients que algú pot desobeir la llei del silenci; per això ja m’avanço i proposo que, si ja hi ha algun cineasta de la nostra corda interessat en les nostres desventures que en vulgui comprar els drets, que faci una oferta ara o que calli per sempre. Albert Serra, ho compres?!

 

L’eslògan més popular per promocionar turísticament Las Vegas resa: “El que passa a Las Vegas es queda a Las Vegas”. Una fal·làcia publicitària ocurrent, com tantes d’altres. Perquè si un no ha tingut la sort de visitar Las Vegas per comprovar-ho en persona, gràcies al cinema molts han descobert per què s’anomena Sin City (“La ciutat …










Un comentari a 'Resacón 3': fi de festa!

  1. Swamp Thing ha dit:

    Brutal la proposta d´anar a Las Vegas després del Pulitzer. Brutal la idea que l´Albert Serra, amic meu de l`ànima i dels pantans de Lousiana faci un film sobre els personatges que escriuen en aquest bloc. Visca les propostes, grans propostes de l´immens Jordi Camps i Linell.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *