MENU

27 juny, 2013 Comentaris (1) Visualitzacions: 1849 Sense categoria David U. Ruiz / @callahan_ruiz













Vaig conèixer al mestre Tomàs fa quasi deu anys, un dia que el Cineclub Diòptria va convocar una mostra de curts d’autors empordanesos a l’antiga escola d’arts i oficis de Figueres. Cofoi de mostrar les meves primerenques creacions audiovisuals (‘Versus’, ‘Baixa per decepció’), vaig tenir l’honor de compartir aquell cartell amb el mestre Tomàs, aleshores …

Tomàs Mallol, el mestre bastard del temps

Vaig conèixer al mestre Tomàs fa quasi deu anys, un dia que el Cineclub Diòptria va convocar una mostra de curts d’autors empordanesos a l’antiga escola d’arts i oficis de Figueres. Cofoi de mostrar les meves primerenques creacions audiovisuals (Versus’, Baixa per decepció’), vaig tenir l’honor de compartir aquell cartell amb el mestre Tomàs, aleshores un autèntic desconegut per mi, que va resultar ser un iaio adorable de dos metres i mig, que no parava de fer acudits sobre qualsevol cosa (la majoria d’ells molt dolents, com a mi m’agraden). Un catxondo perdut, un autèntic bastard! A més, la projecció dels seus filmets, entre els que hi havia el mític El instante’, la va fer amb el seu projector antic, una autèntica peça de col·leccionista. Tot plegat un luxe per un cinèfil com jo. Amb en Tomàs vaig descobrir la sensibilitat pel cinema com a mitjà d’expressió, el control del tempo narratiu, i sobretot el tractament del temps, una de les coses més preuades i alhora volàtils que tenim com a espècie, contenidor d’infinitat de sensacions i emocions de tots tipus. No eren films de veure créixer la gespa i ja està, com alguns films més contemporanis que la premsa especialitzada té per costum entronitzar apressadament sense ni tan sols entendre. En absolut. Els films del mestre Tomàs eren autèntiques odes al temps sempre fugisser, i a la seva relació amb l’home, la que de fet va ser la seva gran obsessió com a cineasta i com a ésser humà..

tomas-mallol-01Anys més tard, vam engegar a Figueres el Festicurts, un projecte suïcida de festival de curtmetratges que tot i fer-se en el pitjor espai possible, i no acabar de trobar mai un públic prou interessat, va aguantar durant sis edicions. En aquest certamen hi vam tenir, entre d’altres convidats d’honor guardonats amb el premi honorífic ACAT, a Sergi López, Guillem Terribas, Paco Plaza, Jaume Balagueró, Marc Recha, Ventura Pons, Francesc Bellmunt, i al propi Tomàs Mallol. De fet, el mestre Tomàs, de qui la Z del Cineclub Diòptria m’havia posat al dia dels seus sonats desencontres amb Villaflorida (anys enrere, la “possiblement millor ciutat del món”, havia desestimat albergar el seu projecte de Museu del Cinema, que sí va comprar Girona), ens va cedir el seu nom per atorgar un premi a les obres que connectessin amb l’essència de la seva obra. Per nosaltres entregar el Premi Tomàs Mallol va ser un honor, i ell també se’n va sentir molt honorat. Any rere any, en Tomàs va venir religiosament a entregar el premi que portava el seu nom, i creieu-me quan us dic que l’entregava amb plena satisfacció. M’agrada pensar, com a figuerenc que sóc, que en Tomàs va fer una mica les paus amb Figueres gràcies a això.

tomas-mallolFruit d’aquesta connexió, la meva cosina, la Laura Durán, maquinava per aquelles dates un treball de recerca d’institut sobre el cinema amateur. Òbviament, el treball havia de recollir sí o sí, una entrevista amb el mestre Tomàs, ànima pater dels creadors alt-empordanesos per excel·lència. Dit i fet, una tarda d’abril -aviat, que en Tomàs tenia per costum sopar ben d’hora-, ens vam acostar a la seva casa de Torroella de Fluvià, a on ens va rebre amb els braços oberts, i amb un pastor alemany de dimensions gegantines. De primeres ens va fer una visita guiada a la casa, un museu ple de records i guardons, fruit d’una vida dedicada al cinema i al col·leccionisme. Seguidament ens vam acomodar en la seva sala de projeccions personal, i vam començar a xerrar. L’entrevista, un document inèdit titulat Descobrint a Tomàs Mallol’ que Els Bastards us presentem en exclusiva, va ser enregistrada en càmera domèstica, i en ella podem veure a en Tomàs reflexionant durant deu minuts sobre els seus inicis com a cineasta, sobre el Museu de Cinema de Girona, sobre el cinema amateur, la necessitat d’ajudes en el sector audiovisual, i el cinema professional, entre d’altres temes. Un tribut bastard a en Tomàs Mallol, el cineasta del temps.

Vaig conèixer al mestre Tomàs fa quasi deu anys, un dia que el Cineclub Diòptria va convocar una mostra de curts d’autors empordanesos a l’antiga escola d’arts i oficis de Figueres. Cofoi de mostrar les meves primerenques creacions audiovisuals (‘Versus’, ‘Baixa per decepció’), vaig tenir l’honor de compartir aquell cartell amb el mestre Tomàs, aleshores …